L’hivern del 1997 un dels grans pianistes del moment, l’italià Maurizio Pollini, va venir a fer un concert de piano sol al Palau de la Música Catalana. Era la meva època d’estudiant i com a admirador dels seus discos vaig voler-hi anar. De fet, quan vaig comprar l’entrada, no només volia escoltar-lo en directe, em vaig proposar també de conèixer-lo personalment.
Em calia saber a quin hotel s’allotjava. Vaig telefonar a “Ibercamera” l’organitzadora del concert, fent-me passar per un melòman innocent: – Bon dia, sóc un admirador d’en Maurizio Pollini, avui toca al Palau, em podria dir a quin hotel s’allotja per enviar-li unes flors? – A veure, esperi’s un moment, si us plau… (i després d’una pausa) el mestre Pollini s’allotja a l’hotel Colon a la plaça de la catedral. – Ah d’acord, moltes gràcies, li enviaré un ram de flors doncs, que tingui un bon dia.
Evidentment, no volia enviar-li cap ram de flors, sinó intentar de parlar amb ell. Volia conèixer un dels meus ídols d’adolescència.
Maurizio Pollini era un dels grans pianistes internacionals de finals del segle XX. Va iniciar la seva carrera guanyant el millor concurs de piano del món, el Concurs Chopin de Varsòvia, als divuit anys, i ho va fer d’una manera rotunda. Tant és així que un altre gegant del piano, el mític Arthur Rubinstein, ja gran, era al tribunal del concurs i en escoltar com tocava Pollini va sentenciar: “aquest jove toca millor que qualsevol dels que som aquí al jurat!”. Amb aquesta catapulta només es podia esperar un gran bé per a la música. Més tard, al jove Maurizio el va contractar la millor discogràfica del món, la Deutsche Grammophon, i va anar enregistrant gran discos, dels quals jo era ferm admirador, i m’havia escoltat centenars de vegades. Com per exemple la versió per a piano de la Petruixka d’Stravinsky, sens dubte una de les peces més refotudament difícils de la literatura pianística universal; quasi l’única partitura on apareixen 4 pentagrames a la vegada per al piano, quan normalment se n’utilitzen dos, un pentagrama per a cada mà. I Pollini tocava la Petruixka com si res, neta, impecable, perfecta. L’altre disc amb el qual havia gastat l’agulla del tocadiscos, era la seva versió dels 24 estudis de Chopin. Un disc etern.
Va arribar el dia del concert, va tocar quatre sonates de Beethoven, les números 12, 13, 14 i 15. No recordo com va ser la seva interpretació, devia ser com la dels seus discos. O com la del seu compatriota Arturo Benedetti-Michelangeli, una escola de pianistes del nord d’Itàlia, poc avesats al sol i calor del sud, que tocaven tècnicament perfectes però amb l’emoció continguda. Tot era equilibri tècnic i ni un bri de sentimentalisme. El seny controlant el cor.
Quan va acabar el concert vaig sortir corrents del Palau per anar cap a l’hotel Colon on s’allotjaria en Pollini. Un cop vaig arribar al portal, i estava segur que ell no hauria arribat abans que jo, m’havia de mentalitzar d’esperar-lo una bona estona. Així que vaig començar a caminar fent cercles davant de l’hotel. Tot força avorrit. Al cap de mitja hora arribava algun cotxe, sortia un xofer, obria la porta als clients, traginava unes maletes i marxava el cotxe. Després d’una hora d’espera al portal, el grum de l’hotel em va començar a mirar malament. A plena nit d’hivern, sol al carrer, em vaig fer amic dels fanals del passeig.
Passades dues hores, vaig pensar que aniria bé d’oferir al Maurizio algun detall per poder iniciar una petita conversa. Sortosament anava passant pel barri un home àrab venent roses i n’hi vaig comprar una. De sobte, un cotxe de la guàrdia urbana va aparèixer, va aparcar a la vora i van començar a mirar-me de reüll. Era una situació incòmode.
Finalment, cap a l’una de la nit va parar un gran cotxe negre al portal de l’hotel. Vaig obrir ben bé els ulls. Va sortir el xofer tot mudat, va obrir la porta del cotxe i va sortir un home. Jo el veia d’esquena, ell estava agafant l’abric. El xofer va obrir el maleter del cotxe, va agafar una maleta i li va donar. Vaig acostar-me una mica per veure’l, d’esquena tenia un aspecte una mica diferent de quan era sobre l’escenari, o de les fotos dels discos. Vaig acostar-m’hi més i va ser quan el vaig saludar: – Maurizio! Ell amb prou feines es va girar, no em va respondre, va agafar la maleta i va entrar a l’hotel com si res. Em vaig quedar aturat, desemparat. El cert, però, és que tenia un aspecte diferent, i ni tant sols havia respost al seu nom. Quin ridícul. Em vaig adonar que aquell home no era pas en Maurizio Pollini. Quina decepció i quina pèrdua de temps.
La nit freda s’allargava molt, ja eren les dues de la matinada i jo continuava fent voltes davant del portal, amb la incògnita de si vindria en Pollini, o si s’havia canviat d’allotjament. La situació ja era penosa, més de tres hores d’espera inútil, amb una rosa a la mà, i caminant fent cercles davant d’un hotel.
Altra vegada es va aturar un altre cotxe. Va sortir un xofer, va obrir una porta, va sortir una senyora i per l’altra porta va sortir un senyor. Ja amb poca fe, i quan menys m’ho esperava, aquell senyor que sortia era clarament en Maurizio Pollini en persona. I jo havia d’actuar ràpid. Vaig acostar-m’hi una mica, amb educació, i des de la distància vaig tornar a cridar: – Maurizio! , ell pràcticament no es va girar o no em va sentir. I com si res, va entrar dins l’hotel amb la seva dona i em vaig quedar palplantat al carrer. Vaig insistir i entrar dins l’edifici. Hi havia en Maurizio Pollini i la seva esposa parlant amb el gerent de l’hotel. M’hi volia acostar però se’l veia una mica cansat. I amb l’espontaneïtat de joventut li vaig etzibar: – Maurizio, come stai, è un piacere, molto bene il concerto. No sé què més li vaig comentar, però feia cara de no interessar-li absolutament res del què li deia. I per intentar captar-li l’atenció, ja que li havia comprat el detall, li vaig donar amablement la rosa. Aleshores sí que es va incorporar, però va fer venir expressament la seva dona, perquè jo mateix li donés la rosa a ella concretament, i quedés clar que la rosa no li donava pas a ell; no fos cas que a aquelles hores de la matinada es malinterpretés el detall de la flor i s’evitessin confusions inesperades. Va afirmar-me: – Ma, la rosa è per mia moglie… Evidentment, li vaig donar de bon grat la rosa a la seva esposa, i abans que se m’escapés en Pollini, vaig assaltar-lo amb una pregunta sobre tècnica pianística. Ara ja teníem tema de conversa. Amb el meu italià macarrònic, li vaig consultar com ho havia de fer per què no se’m cansés el braç alhora d’interpretar l’estudi nº1 de Chopin. Es tracta d’una composició dedicada a estudiar, mai més ben dit, l’agilitat dels arpegis i l’obertura de la mà dreta, cosa que fa treballar molt els músculs dels dits. Ell, ja més amable i concentrat, em va recomanar: “cercare l’equilibrio”. Em va respondre igual com tocava el piano: tècnic i racional. Sorprenentment em desvelà el seu truc i em va indicar, entre d’altres coses, que durant tot l’estudi s’havia de relaxar el dit polze; no es podia tenir en tensió perquè es cansava el braç.
Li agraí els consells. I posats a fer, vaig preguntar-li algun dubte tècnic sobre un altre estudi de Chopin. Em va respondre com va poder, però vaig veure que s’acostava cap a l’ascensor i premia el botó. A aquelles hores de la matinada ja no estava per aguantar preguntes estudiantils. La seva muller però, potser pel detall de la rosa, intentava participar de la conversa, ser amable i s’interessava. Em va proposar: – Tu potresti continuare a studiare pianoforte in Italia. L’accademia in cui studia nostro figlio è molto buona. Tant és així, que ens vam acostar al taulell de la recepció, va demanar un paper i va apuntar-me l’adreça d’on estudiava llur fill, l’Accademia Pianistica Incontri col Maestro; i el nom del mestre Franco Scala, recomanat pels Pollini. Aquest mestre tenia bona reputació, havia fet classes a joves pianistes italians d’alt nivell. Entre ells en Gianluca Cascioli, magnífic pianista i músic integral que, com en Pollini, a part d’interpretar clàssics, també s’havia endinsat en la complicada música contemporània. Un altre dels alumnes destacats del mestre Scala va ser la pianista Giorgia Tomassi, que tenia una facilitat innata pel piano, espontània i amb personalitat. I doncs, després d’aquestes recomanacions, vaig estar-li molt agraït a l’esposa d’en Pollini. Ell discretament, esperant per pujar a l’habitació, havia començat a caminar fent cercles pel hall de l’hotel. Jo tot cofoi, m’acomiadava alçant el braç: – Grazie, grazie! i dins l’ascensor l’esposa somrient d’en Pollini: – Buona notte! I en Maurizio fent un somriure cansat, mirant el panell de botons de l’ascensor.
Com sempre en la meva època d’estudiant, vaig tornar cap a casa caminant de nit, des del Palau fins al pont de Vallcarca, amb la il·lusió d’haver conversat amb un dels mites pianístics del s.XX.
