Catalunya és un país de festivals d’estiu. El bo i millor de la música clàssica d’arreu acaba passant tant sí com no per aquí o per allà, per aquesta església o per aquell claustre. Sí, el bo i millor, les estrelles més rutilants, les promeses més efervescents, tothom. Però no només. No només vivim de cels i de tempestes d’estiu, molt contundents sí, però passatgeres; si això és possible és perquè som una terra que, encara que habitualment li costi de demostrar-ho, en el fons creiem (o hi ha gent que hi creu) en la música i en el valor que aquesta pot tenir, en tot allò que pot aportar a la societat. El concert no ho és tot i, sense forçar-ho, els músics acaben sent acollits de manera natural per l’entorn dels festivals, pels seus pobles, per la seva gent, per la seva història.
Fa onze anys que a Alella es reuneixen cada juliol un grapat de músics per assajar-hi i per fer-hi concerts: els Músics en residència, un festival de música de cambra. Els intèrprets s’allotgen en cases particulars i tots els assajos són oberts. Potser allò que en diem “el gran públic” a vegades viu massa de cara a la realització final, al fet del concert, en escoltar (més o menys), aplaudir, saludar quatre coneguts i cap a casa, i poc o gens té l’oportunitat de viure el treball previ, el dels assajos, quan tot allò d’ofici i d’artesania, d’encontres i desencontres, d’experiència artística i humana, es va posant a to, afinant-se i refinant-se, a poc a poc, en detall, cada vegada de nou, per florir, esplendorós, uns dies després, ara sí, sobre l’escenari. Qui pot experimentar en primera persona aquest camí guardarà en el seu esperit, per sempre més, un tresor. I això passa, entre d’altres coses, a Alella al juliol.
Justament, per a tal efecte res podria ser més idoni i més poderós que la música de cambra. La música de cambra: el cor del cor del repertori clàssic, allà on els compositors s’hi han deixat anar d’una manera més profunda, més íntima, més despullada, allí on els intèrprets dialoguen entre ells, s’enriqueixen els uns als altres en perfecta simbiosi convertint la partitura i la seva realització en un teatre de la intel·ligència. Trios, quartets, quintets, sextets… L’ideal de societat, l’harmonia i el contrapunt, posat sobre el pentagrama i reduït a la seva més nuclear, directa i exemplar expressió.
Aquest any, l’onzena edició, a Alella hi han organitzat de nou els Músics en residència. No ha estat una edició corrent, però. La pandèmia mundial ha fet que s’hagi vist escapçada a un sol concert. Però, quin concert! S’hi han reunit el clarinetista Miquel Ramos, el trompa José Vicente Castelló, el Cosmos Quartet (que formen Helena Satué, Bernat Prat, Lara Fernández i Oriol Prat), la violoncel·lista Erica Wise i el viola Jonathan Brown (membre del Quartet Casals, un músic de cap a peus, un artista, un pensador). Bé, tots plegats músics brillants amb carreres més que consolidades aquí i fora i una forta personalitat i que al seu saber hi uneixen treballar junts amb la confiança que permet l’amistat i la intuïció, tan preuada, que serveix al coneixement mutu. Al repertori: el Quintet per a trompa K 407, de Mozart, i dues obres majors de Brahms: el Quintet per a clarinet op. 115 i el Primer sextet de corda op. 18.
Fou un concert d’alt voltatge. I un concert llarg. Llarg i intens. Fou també un concert sense treva ni per als músics ni per al públic, però que propicià una connexió atenta, una comunió absoluta i corprenedora. Tots vam sortir sent millors, d’una manera o altra, de la sala després de gaudir de música de la més alta, servida sense concessions ni rebaixes de cap mena i amb unes interpretacions de primera categoria, per treure’s el barret.
Si una nit d’estiu un viatger fa cap al Maresme, a Alella, i es troba en un dels concerts dels Músics en residència sentirà —és igual si en el fons res no és així de fàcil— que està en un país on la cultura importa, on el públic escolta dedicat i immers en la música, on (això sí que és segur i cal dir-ho sense por) el nivell dels seus músics està al mateix nivell que qualsevol dels països culturalment més capdavanters d’Europa.
