La Universitat d’Alacant ha armat una engrescadora exposició anomenada ‘Primavera Musical, la música valenciana reviscola’. Una mostra que palesa com en els darrers vint anys hi ha hagut un creixement continuat en la publicació de propostes, de tots els gèneres, vehiculades en la nostra llengua. Aquest recorregut es fa des de diferents vessants: la producció de grups, el disseny o la literatura.
Primavera Musical, la música valenciana reviscola
Sala Aifos Universitat d’Alacant
Comissari: David Garcia Sirvent
Fins al 30 de juny
A la mostra hi ha una sèrie de panells temàtics, vitrines amb llibres i material divers, i tres pantalles que reprodueixen concerts, videoclips i programes de televisió i d’internet. A més, es complementa amb altres activitats com presentacions de discos, projecció de documentals o jornades didàctiques que es van encetar al mes de maig en col·laboració amb el CEFIRE d’Alacant. L’exposició té vocació itinerant, la idea és que continue rodant arreu de les comarques valencianes i que siga acollida per entitats culturals, universitats, instituts o festivals, com ara el Feslloc, previst per al 9 i 10 de juliol a Benlloc (la Plana Alta).
Cantants d’estils ben diversos com Xavi Sarrià, Pau Alabajos, Tesa, o grups com Smoking Souls, Tardor, Ofèlia o Maluks són fills i filles de la Llei d’Ús i Ensenyament en Valencià que va entrar en vigor l’any 1983 i que regulava la incorporació de la llengua al sistema escolar. El creixement ininterromput de l’ús, tant al sector editorial com al musical va lligat, sense cap dubte, a l’aprenentatge de les línies. “Som la flor que naix de la llavor que vau sembrar”, cantava Aspencat en la cançó “L’herència” (2011). En els últims anys 90 es van cultivar llavors que ara, al segle XXI, han fet florir una collita prolífica tant en quantitat com en qualitat.
David Garcia Sirvent va viure en primera persona, com a músic, aquella dècada. Ell és el cervell de la Primavera Musical, una idea que li venia rondant pel cap des de feia temps quan estava fent un treball que analitzava aquest període, el posava en context i com a part de les conclusions, proposava fer-ne una exposició. Aquesta recerca va rebre en 2018 el Premi de Sociolingüística d’Òmnium Cultural del Vallès Oriental. David portava un any treballant al Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant on ja s’havia plantejat una idea semblant d’exposició, de manera que li van proposar si la voldria desenvolupar. Conversem amb ell sobre aquest repte il·lusionant.
La mostra es centra en les darreres dues dècades, per què?
L’exposició havia de tindre un marc temporal per a poder-ne acotar el contingut. Les etapes del fet musical valencià són diverses i vam decidir triar aquesta època que va de finals dels anys 90 del segle XX fins a l’actualitat. Podríem dir que és el moment a partir del qual apareixen bandes que experimentaran el creixement de la massa crítica, dels espectadors, que a partir del 2005 veurà l’eclosió de la qual hem vist cada any una florida tan bonica.
A qui vol arribar?
L’objectiu de l’exposició és fer conéixer aquest fenomen a la societat. D’una banda a les persones que han sigut alienes a tot el que ha anat passant perquè ho descobrisquen; de l’altra, per als que hi han conviscut o n’han format part, que en siguen conscients de la magnitud de la història, de com hem avançat, de la faena positiva i bonica que ha nascut al voltant de la música del País Valencià. I el que ens queda per veure. Pensem que és molta la gent que pot trobar atractiu en els continguts perquè són molt diversos: els més interessats en la literatura coneixeran els seus vincles amb la música, els qui gaudeixen de l’art gràfic hi trobaran exemples de diversos artistes valencians, els més habituals dels festivals i dels concerts buscaran en quins han estat. Hi ha també la part graciosa de la cafeteria i totes les referències gastronòmiques-musicals, les seccions interactives per a endevinar cançons, la biblioteca on es veu la producció bibliogràfica del fenomen…
Un treball ingent que té vocació itinerant i divulgativa. Quin perfil de públic va a visitar-la?
Està feta des de la universitat, a la universitat, però amb vocació d’arribar a tota la societat. És per això que, més enllà de la comunitat universitària, ens arriba públic general i estem rebent, especialment, visites de centres escolars. Fins ara n’hem tingut un parell cada setmana i esperem que continue la seguida fins al final de juny que acaba el període d’exhibició al campus de Sant Vicent del Raspeig. Després, allà on vaja, comptem que també rebrà aquest tipus de visites. De fet, a banda de la versió actual que es pot veure a la sala Aifos amb panells, vitrines, pantalles… a partir de setembre en tindrem una versió adaptada en format roll-up perquè puga arribar més fàcilment a llocs xicotets i, especialment, a centres d’ensenyament. La mostra original també rodarà per sales d’exposicions de tot el país, i més enllà, si cal. Només desmuntar-la d’ací, anirà a la Seu Universitària de Benissa a partir de l’1 de juliol. Les seus universitàries de la Universitat d’Alacant seran uns dels espais on arribarà de manera natural, com bona part dels projectes culturals que fa aquesta universitat. A més, ja hi ha un parell d’universitats de la Xarxa Vives que ens l’han demanada i estem programant ja el calendari de l’any 2022.
Com es fan les visites guiades d’escolars?
Les visites que fan els centres escolars les coordina el Voluntariat Lingüístic. Els membres d’aquest grup, que també va participar en el muntatge material de l’exposició, fan als estudiants una visita guiada per les diverses seccions. En acabar, els donen unes activitats per a resoldre amb el contingut que poden trobar als panells i els tiren una mà quan tenen dubtes. Aquestes activitats formen part d’un Quadern Didàctic que el professorat pot haver treballat prèviament a l’aula i també inclou una part per a després de la visita. Com a anècdota, una de les últimes visites que hem tingut ha sigut de l’institut Pere Ibarra d’Elx en el qual una antiga membre del Voluntariat Lingüístic fa classes actualment. Quan passem pel panell que inclou les activitats dels membres del voluntariat, apareix ella fa uns anys al Feslloc on vam muntar la paradeta i el fotoreclam del Servei de Llengües. I és clar, pots comptar el goig que els fa als seus alumnes trobar-la en aquesta fotografia, en la qual, a més, duia els cabells de color rosa.
Des del Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant treballeu sovint amb el Voluntariat Lingüístic?
Sí. Part de les activitats que fem amb el Voluntariat Lingüístic tenen un vincle total amb la música. Sempre que vénen artistes a actuar al campus, fem que abans o després puguen tindre una trobada amb ells perquè hi parlen i els facen preguntes. A més, hem anat a les últimes edicions del Feslloc, fa temps que fem un taller de camisetes amb versos extrets de cançons o quan anem a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada (el Conflent), fem una gimcana musical amb música de tots els Països Catalans.
La mostra ja ha generat algunes anècdotes.
Fa unes setmanes va actuar La Fúmiga al Paranimf i un poc abans del concert, van poder visitar l’exposició. Durant el recorregut anaven comentant que coneixien a no-sé-qui o que en aquest disc apareix el meu germà. I per exemple un d’ells va trobar un adhesiu del primer concert o festival en el qual va estar, l’Almadrava Rock del 2002, als Poblets. L’altra té a veure amb dos visites distintes però amb una reacció semblant, el fotògraf Xepo WS i Borja Penalba, que van començar a veure en quins projectes havien participat, ja siga fotogràficament o musical, i no s’ho acabaven mai.
Hi ha una secció de literatura contemporània on s’exposen fragments de novel·les coetànies de l’època analitzada. Quina relació hi ha entre música i literatura?
Observem com els referents que utilitzen els escriptors ja són propis, cançons o músics valencians, sense necessitat de recórrer a música d’altres cultures. N’hi ha molts i ho considerem com un més de tots els passos cap a la normalitat que anem fent. Per exemple, en l’últim llibre de Joan Benesiu, Serem Atlàntida (2019) ben bé al començament, ens trobem una referència del grup alcoià Arthur Caravan.
Quines seccions criden més l’atenció del públic i per quines raons?
Una de les que més agrada és la de les intertextualitats literàries. És a dir, aquelles referències que hi ha en les lletres de cançons a versos de poemes, a escriptors o a les seues obres. Algun exemple: allò del “Bullirà la mar com cassola al forn” de La Gossa Sorda en “Quina calitja”, d’Ausiàs March; el grup Júlia, d’Alcoi, amb la novel·la d’Isabel-Clara Simó; o les mil i una referències a Estellés. Com que hi ha tant de material, a l’exposició només se’n veu una tria de la tria, i aquesta és una de les parts fermament candidata a ser un dels següents projectes.
De manera que la Primavera musical ha arribat per a quedar-se.
Sí. L’exposició actual presenta una panoràmica general de la situació i de l’evolució de les dues últimes dècades. La part difícil ha estat la selecció del contingut, què hi entrava i què en quedava fora, perquè tot era materialment impossible que ho posàrem. Llavors, vam pensar que aquest projecte té tant de recorregut que cada any anirem aprofundint en cadascun dels aspectes que s’hi poden tractar. Amb una exposició i amb la continuïtat de les jornades que vam fer a començament de maig amb ponències, experiències didàctiques i taules redones. Es poden revisitar totes a la web de l’exposició.
L’exposició ha anat acompanyada cada setmana de diverses activitats. Cal destacar les jornades de continguts.
Per exemple, una xarrada del fotògraf Xepo WS; Jordi Tormo va vindre a parlar-nos de la figura d’Ovidi Montllor i la vigència del seu treball; vam fer un trivial musical amb Joanjo Garcia i Borja Penalba. La projecció del documental que va fer Ximo Guardiola, d’Owix, al voltant de Lluís el Sifoner. Moltes d’aquestes activitats poden ser perfectament traslladables als llocs on vaja itinerant l’exposició i esperem que la puguen acompanyar en el seu viatge; aquestes i d’altres que aniran sorgint.
El cartell de l’exposició i el material gràfic derivat és obra de la il·lustradora Helga Pérez, de Muro (el Comtat), que ha participat també ja en altres projectes artístics musicals amb Zoo o Smoking Souls rebent, per aquest últim, el premi Ovidi Montllor a millor disseny en el disc Translúcid. En 2022 València serà capital mundial del disseny i l’art gràfic en la música hi estarà present. Les propostes de disseny al sector musical són més que interessants. Ho podem comprovar a l’exposició?
La part de l’art gràfic palesa com, en la cultura, les diverses disciplines s’interelacionen i és molt bonic veure la participació d’il·lustradors en la confecció del material vinculat a la música, portades de discos, cartells, senzills… Ací també ens ha costat triar per la gran quantitat de material i agraïm molt la col·laboració de les persones que han creat aquests dissenys tan preciosos. A més, a banda dels panells de l’exposició, un company del Servei de Llengües, Omar Giménez, també dissenyador, va idear uns vídeos (a la web) que a través de les portades dels discos recorrien l’exposició i el resultat final he de dir que em sembla alhora emocionant i emotiu.
Les vitrines amb un recull d’entrades també és bonica, sobretot perquè la majoria de les que es fan actualment es vehiculen a través dels bancs o empreses que fan un full d’aquests tots igual i es perd la part estètica i de disseny que tenien aquests elements dels concerts i els festivals. Les camisetes criden molt l’atenció. En part perquè és el primer que es veu, i segurament també perquè els visitants de seguida van assenyalant els grups o els festivals que hi apareixen i coneixen. Al principi la idea era omplir l’espai amb maniquins que les dugueren posades. Potser així no hauria cabut ningú a l’exposició, i al remat el que hem fet és penjar-les com si estigueren esteses per tot el sostre de l’exposició inspirats amb allò que fa el grup Ovidi25 als seus concerts.
En aquells anys quina presència femenina hi havia? Hem avançat molt des de la perspectiva de gènere?
Observe un gran avanç en relació a la visibilitat de les dones. No només pel que fa a la presència als escenaris, sinó també en els continguts de les cançons i en els punts de vista de tothom. També es fan passos en alguns festivals. De camí a la normalitat, podríem dir. Si posem noms d’artistes i anem seguint l’evolució cronològica, podríem veure’n l’augment: al començament (d’aquesta època) trobaríem, per exemple, Arròs Caldòs, Rapsodes, Soul Atac, Represàlia, Skalissai, Punk Tomaca; i actualment hi ha dones al capdavant d’El Diluvi, The Dance Crashers, Tito Pontet, Maluks, Pupil·les, ESiR, Mireia Vives, Tesa, Aspencant, Mo’roots. És cert que sovint el paper que s’assumeix principalment és la veu, però no és l’únic entre els que ja hem esmentat i trobem també a Patri com a bateria d’Inèrcia o el mateix grup Júlia.
Com ha sigut el procés de compilació del material?
En el plantejament inicial, imaginava que caldria recórrer personalment als grups, als organitzadors de concerts… per al material fungible, diguem-ne. No obstant, tenia tanta cosa acumulada que en realitat poc més ens hauria cabut. Un membre molt estimat del Voluntariat Lingüístic, quan la va veure, deia que era una oda a la música a partir de la síndrome de Diògenes. Més que això, vull pensar que era una idea que s’anava covant de feia molts anys, que d’alguna manera eixiria a la llum sense saber encara com i finalment ha trobat el camí. Sí que hem recorregut als il·lustradors especialment perquè ens feren arribar alguns dels dissenys amb més qualitat, o a alguns dels promotors històrics com Acció Cultural del País Valencià o Escola Valenciana per algun cartell en concret o a organitzadors d’altres festivals, especialment per a confirmar dates.
Relacioneu també la gastronomia amb la música. Com ho heu fet?
Per a fer aquest vincle, a l’exposició hem creat un espai que simula una cafeteria o un bar, amb les tauletes, els tamborets, una televisió que reprodueix programes de música… A la paret tenim la carta dels productes que es poden demanar i hi podem trobar noms de festivals, de cançons, de grups o de títols de discos. Des d’una tapa d’Olives Trenkaes o de Pellikana, un bon plat de Suquet de Rap o de Putxero Maxi Disco a unes postres de FiGa o Taronges de la Sang acompanyades d’una bona Orxata [Sound System].
Fins a qui punt contribueix la música en l’aprenentatge no només de la llengua sinó també dels paisatges i la poesia?
La música ens toca la fibra, ens emociona, ens arriba justament per les melodies i una part important també perquè l’escoltem en grup i ens vincula a un col·lectiu. Després trobe que entrem a les lletres i la música valenciana és ben rica en musicacions de poetes. D’aquesta manera, qui no llegeix poesia la pot conéixer i la pot gaudir d’una altra manera, o potser fer el primer pas per a endinsar-s’hi. A més, tot el que diuen les lletres també acaben creant un imaginari popular (o fent-lo conéixer, perquè sovint ja hi era) entre qui les escolten. D’aquest imaginari formen part personatges i també sovint els llocs, els paisatges de les muntanyes. En aquest sentit, destaque un dels últims temes de Zoo, que parla de Diània, les cançons clàssiques de Paco Muñoz del penyal d’Ifac o del Montgó. Però també de les ciutats, com el recull que treballa de fa temps el professor Jordi Oviedo pel que fa al cap-i-casal o d’altres de més recents dedicades a Alacant, com les d’El Diluvi, Vienna o Bacora.
L’exposició arriba al segle XXI i descriu l’última la dècada dels 90. Recorde el disc recopilatori de rock que va editar Ràdio Nou amb l’Institut Valencià de la Música on escoltàvem uns adolescents Obrint Pas, Owix, The Jam Ones o Los Anselmos. En aquells primerencs noranta també sonaven amb força Munlogs, Bajoqueta Rock, Pinka, Sant Gatxo, 4000 som prou o Dropo. S’havia estrenat una nova etapa en la cançó d’autor amb Joan Amèric i Feliu Ventura començava a caminar. En el folk, Cendraires va deixar el solatge per a formacions posteriors com L’Ham de foc, Aman Aman o Aljub. És clar que hi havia producció.
Hi havia producció sí, el que faltava era visibilitat. És evident que va ser una motivació política com tota la història de violència que vam viure al País Valencià entre els 70 i 80. Després d’uns anys de presència musical aclaparadora, fins i tot més enllà de les fronteres lingüístiques, els artistes capaços d’arrosegar masses ja no servien, especialment si eren crítics amb el poder. Això ho té molt ben estudiat Josep Vicent Frechina, entre altres. Conseqüència d’això és que molt pocs continuaren la carrera artística i que els que naixien tingueren poc de recorregut. Paradigmàtic sempre és el cas d’Ovidi, que passa de publicar disc per any a no treure’n cap a partir de 1980, quinze anys abans de morir. Fruit d’aquella invisibilitat és la reacció a principi dels 2000 de manifestacions i actes públics sonats com el del tancament al Palau de la Música de València i la creació del COM.
La Universitat d’Alacant sempre ha sigut un focus de cultura actiu. Als concerts de benvinguda hi ha hagut cartells encapçalats per grups com Zoo, Auxili o La Fúmiga. A les aules de la Universitat d’Alacant han sigut estudiants molts músics. Noms com els de Kiko Tur d’Aspencat, integrants de Sant Gatxo, René d’Els jóvens, quasi tots els membres d’El Diluvi o Mugroman, la banda xixonenca de la qual va formar part com a dolçainer durant vuit anys. El fet de conèixer l’escena per dins ha sigut cabdal per al procés de recerca?
Sí, sobretot, perquè moltes coses es basaven en experiències. A banda de la qüestió musical, la normalització del valencià ha estat sempre una qüestió intrínseca a mi mateix, i el fet de no entendre aquesta anomalia en el comportament social lingüístic em feia percebre en la música un fenomen que semblava influir-hi, i en part ser un revulsiu positiu. Vaig estar present en alguns esdeveniments històrics: les primeres reunions del COM, (el Col·lectiu de músics i cantants en valencià Ovidi Montllor) o aquella musifestació en què damunt d’un camionet vam tocar davant del Palau de la Generalitat.
El Col·lectiu Ovidi Montllor va fer eixir a la llum treballs discogràfics que eren ignorats per les institucions. La seua creació en 2005 va marcar un punt d’inflexió en un sector que es movia, de manera alternativa a l’oficialitat. El COM va crear uns guardons que reconeixen tot allò que envolta la creació i producció d’un disc. Aquesta convocatòria anual és un bon termòmetre per comprovar la crescuda del riu musical. En l’any 2017 hi havia 92 referències de repertori en valencià; en 2018, va pujar a 129; 162 treballs musicals en el 2019 i 195 en el 2020.
La producció musical no ha deixat de créixer i de diversificar-se. Efectivament, vivim una primavera musical en què s’estan fent passes endavant que no haurien de tindre camí de retorn.
