El saxofonista Alexey León torna a visitar les seues arrels cubanes en aquest homenatge a Ernesto Lecuona, un dels compositors més importants de la Cuba anterior a la Revolució, i ho fa combinant la música tal qual la va escriure Lecuona, en interpretacions de la pianista Antía Couto, amb les seues improvisacions jazzístiques. La lectura de poemes de Nicolás Guillén completa l’espectacle.
Lecuona, el color de Cuba
Alexey León (saxo alt, flauta, veu), Antía Couto (piano). Composicions d’Ernesto Lecuona i poemes de Nicolás Guillén
Matisse Club
25 de novembre de 2021
En aquell temps en què no hi havia projectes massa grans per a València, i passàvem de la Fórmula 1 a la lírica dels divos amb la mateixa generositat pressupostària, es presentà un dia a la ciutat la plana major de l’SGAE amb la maqueta d’un imponent edifici que hauria de trobar-se més o menys al costat d’on s’alça hui l’Alqueria del Bàsquet. Eixa torre, pagada per la societat gestora i construïda sobre terrenys municipals, albergaria entre altres institucions la seu europea del prestigiós Berklee College of Music de Boston, escola amb una gran tradició en l’ensenyament del jazz. De sobte vingué la crisi i de la torre mai tornaríem a saber res, però per a la nostra fortuna els gestors de Berklee arribaren al final a un acord amb la Generalitat Valenciana i s’instal·laren molt més discretament a la Ciutat de les Arts i les Ciències. El glamur es quedava pel camí; l’escola no.
Quan l’arribada de Berklee era encara un projecte, els músics de jazz locals es reunien per parlar-ne amb notable preocupació. No estava clar si allò anava a suposar més beneficis o inconvenients per a ells. Anys després, i fins i tot amb un projecte reduït respecte de la idea inicial, crec que podem afirmar que l’escena valenciana ha crescut gràcies al contacte amb aquesta escola, que a més del jazz s’ocupa de les indústries musicals, les bandes sonores, la tecnologia i les músiques urbanes en general. Un dia hauríem de tractar-ho amb més detall, però Berklee no només ha integrat uns quants dels nostres músics més destacats al seu cos docent internacional, sinó que ha enriquit l’oferta local amb nombroses activitats pròpies i amb la presència a títol personal dels seus alumnes més avançats, arribats d’arreu del món, que ens han aportat inspiracions i alegries ben diverses. Alguns —i ara ja parle només de jazz—, com el contrabaixista de Boston Max Ridley o la cantant indoamericana Ganavya Doraiswamy, estigueren formant-se entre nosaltres, compartiren experiències i es tornaren a casa. Altres, en canvi, com la cantant lituana Viktorija Pilatovic, el saxofonista cubà Alexey León, el percussionista colombià Sebastián Laverde o el vibrafonista mexicà Víctor Mendoza —que vingué com a professor, hui ja retirat—, es quedaren a València, atrets per la ciutat i les possibilitats de desenvolupament que els oferia, malgrat les dificultats de sobreviure dedicant-se al jazz.
Cadascú té la seua carrera i una presència més o menys significada a la nostra escena musical, però León, professor ara en Sedajazz, s’ha convertit en un habitual dels nostres circuits jazzístics, i ho ha fet amb una veu molt individual. Nascut a Manzanillo, de pare cubà i mare russa, va arribar a València en 2013 ja com a graduat per l’acadèmia Gnesin de Moscou i una incipient carrera professional. Una beca de Michel Camilo li permetria cursar un màster a l’escola Berklee de València, on Perico Sambeat es va convertir en el seu darrer i definitiu mestre. La influència de Sambeat es nota en el seu fraseig al saxo alt, però les seues idees musicals es nodreixen de les cultures musicals que ha mamat. I cal dir-ho des de ja mateix: la mescla de Cuba i Rússia, amb el remat valencià, per més que ens sone inversemblant, ha produït una personalitat artística potent i captivadora, que ha quedat recollida ja en quatre discos al seu nom: Cuba meets Russia (2015), Cuban connection (2017), Okudzhava for my mother (2020) i Influenciado (2021, primer amb el segell danés One World Records, eixit de fàbrica fa uns dies).
El projecte que presenta ara proposa un canvi sensible. Es tracta d’un duo amb l’excel·lent pianista gallega Antía Couto, que com ell ha estudiat a Moscou, en el seu cas al conservatori Txaikovski, i no és pianista de jazz sinó de clàssica. Entre els dos adapten al format camerístic diverses peces del compositor Ernesto Lecuona (1895-1963), que interpreten combinades amb la recitació de fragments de poemes de Nicolás Guillén (1902-1989). Lecuona i Guillén: dos dels principals creadors de la identitat cubana, dues personalitats molt diferents que coincidiren en la reivindicació de la cultura africana des de les seues creacions artístiques en un moment de racisme quotidià al seu país on l’afrocubanisme encara era polèmic i contra corrent.
Lecuona va escriure sobretot sarsueles, cançons i música de piano, però com a fill atent del seu temps va tindre presents els colors i els ritmes del jazz i les músiques afrocubanes per arrodonir algunes de les seues partitures. Segons la descripció de l’escriptor Carlos Fuentes, sempre molt interessat per la música, Lecuona és «la millor baula de la cadena sonora que va embastar rítmica afrocubana, folklore espanyol, aires de saló francés, nounat jazz americà i tot el que arribava al port de l’Havana». Per la seua banda Maurice Ravel, professor de Lecuona en París, digué que la Malagueña del cubà era «més melòdica i bella» que el seu Bolero.
Però Ernesto Lecuona també va saber aprofitar les noves possibilitats de la creixent indústria musical per aconseguir l’èxit: el seu grup The Lecuona Cuban Boys, dedicat a la música lleugera, va introduir la música cubana als Estats Units i ell també va triomfar en Hollywood amb les seues cançons, fins al punt de meréixer una estrela al Passeig de la Fama —pagada, com tota la resta, per l’agraïda Cambra de Comerç de la ciutat. És freqüent comparar Lecuona amb el seu contemporani i amic nord-americà George Gershwin, perquè els dos introduïren el jazz i les arrels africanes a la música de concert, ho feren amb una inspiració melòdica de primer ordre i a més aconseguiren una enorme popularitat.
Lecuona és una inspiració constant per als músics cubans de jazz, i el país el recorda molt malgrat haver mort a l’exili. Pense ara sobretot en pianistes, clar: Ramón Valle va fer-li un homenatge al seu disc Danza negra (2002), on per cert toca el nostre Perico Sambeat, mentre Chucho Valdés i Gonzalo Rubalcaba són dos dels protagonistes de Playing Lecouna (2015), un documental —que es pot veure en Filmin— sobre el compositor i la seua obra amb actuacions filmades, un poc en l’estela de la pel·lícula Calle 54, on els dos Valdés, Bebo i el seu fill Chucho, tocaven a quatre mans La comparsa, de Lecuona.
Pel que toca a l’altre protagonista del programa, Guillén, que era afrodescendent, mulat com a ell li agradava assenyalar, a més de poeta fou periodista i activista polític. En l’Havana dels anys vint conegué el poeta nord-americà Langston Hughes, un dels responsables de l’auge de la cultura afroamericana novaiorquesa, moviment conegut com a Renaixement de Harlem, i la relació fou molt important per al cubà. Si Hughes tractava d’incorporar els ritmes i els sons del jazz als seus poemes, Guillén va escriure una poesia inspirada per la fonètica i la música afrocubana —el son— que era tant avantguardista com reivindicativa, i al mateix temps amb una clara vocació popular. Alguns dels seus primers poemes foren musicats per García Caturla i Eliseo Grenet, la qual cosa amplificà la seua fama. Anys després Guillen, enemic del règim de Batista i represaliat per ell, viatjà a Espanya i participà en el Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura de 1937, celebrat a Madrid, Barcelona i València. La impressió provocada per la Guerra Civil el va decidir a ingressar en el Partit Comunista quan encara estava en terres espanyoles. D’ell recordaran molts el seu poema “La muralla”, convertit en exitosa cançó pel grup Quilapayún molts anys després… però eixa ja és una història diferent.
Tenim reunits aleshores dos artistes de camins diferents que coincidiren, però, en la fascinació per l’empremta africana en la seua cultura i en la decisió de fer d’ella motor de la seua creació. L’espectacle d’Alexey León i Antía Couto ofereix una selecció de peces de Lecuona, on destaquen les “Danzas afrocubanas” i sonen a més “Siboney” —cançó que forma part de la sarsuela La tierra de Venus (1927)— i “Malagueña”, de la suite Andalucía (1933). També ens deixaren escoltar “El manisero” (1928), de Moisés Simons, contemporani de Lecuona, que com les peces més conegudes d’aquest va arribar al món sencer després de l’èxit obtingut als Estats Units. “El manisero”, gravat per l’orquestra de Don Azpiazu amb Antonio Machín en 1930, és un dels primers hits de la música llatina. Pel que toca a Guillén, vàrem escoltar els coneguts “Son número 6” i “Canto negro”, eixe poema que comença així: «¡Yambambó, yambambé! / Repica el congo solongo, / repica el negro bien negro; / congo solongo del Songo / baila yambó sobre un pie.» Recitats, cal dir-ho, de memòria i amb competència per Alexey León.
Els arranjaments de León traslladen al saxòfon les melodies principals de cada peça i inclouen espai per a la improvisació. El treball d’adaptació és molt minuciós; amb l’ús de registres greus i una cura especial de les dinàmiques el saxofonista ha tractat que el seu instrument no s’impose al piano. Pel que toca als passatges jazzístics, i com que Couto no és improvisadora, al piano es repeteixen algunes seccions escrites mentre León deixa volar la seua imaginació. Ho fa, això sí, tractant de mantenir-se prop de la melodia original i renunciant a les harmonies més modernes. El so del seu instrument l’altra nit, particularment dolç i redó en un ambient intimista, podia fer-nos pensar en Cannonball Adderley. Ací i allà apareixien també evocacions del fraseig de Charlie Parker i cites d’alguns estàndards com “Fascinating Rhythm”. A més, amb les seues explicacions entre peça i peça León va fer-nos veure la presència contínua de la clau cubana a la música de Lecuona, i va tractar —amb èxit relatiu— que el públic l’ajudara a marcar el ritme enganyosament senzill del 3+2.
Matisse és una sala de bona acústica i piano de cua amb una programació sempre suggerent i on tenen cabuda diferents gèneres musicals, alguns poc habituals a la nit valenciana. Lecuona, el color de Cuba sonava allí per segona vegada després de la seua estrena pocs dies abans al festival Fifty-fifty de jazz i poesia d’Avilés. L’espectacle està madur, però ens haguera agradat sentir alguna poesia més, un poc més de l’extraordinari Nicolás Guillén, i també alguna peça de piano sol per cedir protagonisme a Antía Couto, una pianista amb caràcter i capacitat sobrada, que fa senzills els passatges més embolicats i no s’amaga darrere el seu company d’escenari.
La música sempre bella i contagiosa d’Ernesto Lecuona, amb evocacions impressionistes —”Conga de medianoche”— i aires d’havanera, ha format part de la banda sonora de les vides dels aficionats més majors, que hem gaudit la música del nostre temps sense deixar de conéixer la música popular de temps passats nascuda més a prop de nosaltres, des de la sarsuela fins a les inoblidables cançons de Quintero, León i Quiroga o la gran tradició llatinoamericana, que inclou Lecuona entre els seus punts de partida. Abans eixa música sonava, es cantava a casa, no calia anar a buscar-la. Amb León i Couto sobre l’escenari, defensant el meravellós llegat del compositor cubà, jo em preguntava fins a quin punt cançons com “Siboney” o “El manisero” de Simons encara troben l’oportunitat de captivar públics nous. Jo ja no les escolte en cap lloc. Hem desconnectat del tot d’eixe patrimoni, ha decaigut definitivament? Allò abans popular ja és no més propi d’àmbits cultes? En qualsevol cas, aquesta parella d’artistes valents, vinguts de fora i ara residents a València, ens permeten fer-nos la pregunta davant de músiques i poemes de primer nivell.
