La pandèmia del coronavirus sense dubte està escrivint el seu propi capítol en la història del jazz. En les darreres setmanes, el Covid-19 figura com a causant de les morts de músics com el pianista Ellis Marsalis Jr. —pare de Wynton Marsalin i patriarca de tota una saga—, el guitarra Bucky Pizzarelli i el trompeta Wallace Roney. També està en aquesta llista Lee Konitz (1927-2020), un dels saxofonistes abanderats del que es va conèixer com a cool jazz i que més petjada han deixat en diverses generacions de músics.
A més a més, és uns dels jazzmans amb una les discografies més extenses que existeixen. En el seu currículum hi consten, tant com a líder i sideman, més de dues centes referències, algunes tan capçals com “The Birth of the Cool” de Miles Davis (1949) o les múltiples gravacions al costat de Warne Marsh i Lennie Tristano, el seu mestre i mentor. Durant els anys 50 i 60, aquells discos van assentar les bases de l’Escola Tristano, un llenguatge jazzístic que llavors es va considerar massa cerebral e inflexible però que amb el temps, especialment gràcies a estudiosos de la seva obra, com Bill Evans, es va convertir en l’avantsala del jazz modern. Tristano coquetejava constantment amb l’atonalitat, jugava sobreposant dibuixos rítmics i forçava al màxim el compàs de les partitures.
Konitz partia d’aquesta escola però sempre va aplicar una filosofia de vida molt personal que l’abocava a tocar i tocar. Tocar tant com fos possible. Això li va permetre conèixer a músics de tot tipus de procedències i sentir-se encuriosit quan algú li feia una proposta, vingués d’on vingués. Al llarg de 75 anys de trajectòria ha compartit escenari i estudi de gravació amb músics de la talla de Bill Evans, Jimmy Giuffre, Stan Getz, Gerry Mulligan, Stan Kenton, Martial Solal. Max Roach, Brad Mehldau, Charlie Haden, Bill Frisell… Un dels músics que va trucar a la seva porta va ser el saxofonista Marcel·lí Bayer (Barcelona, 1982), que va aconseguir que el novaiorquès participés en la gravació del disc “Nonitz” (Quadrant, 2011), un projecte en format de nonet que recreava peces de Konitz amb nous arranjaments del propi Bayer.
Gràcies al bateria i pianista Jordi Rossy, que el coneixia, Bayer es va animar a contactar a Konitz per a que participés en la gravació i el mateix Rossy li va entregar en mà una maqueta i una carta. “Vaig veure que aquell mateix any venia a tocar al Festival de jazz de Barcelona i a la carta li proposava que vingués a Barcelona un dia abans, que gravés un disc amb el projecte i li preguntava quant volia cobrar. I al cap d’una setmana, tenia una carta escrita a mà, amb ploma, del mateix Konitz, a la bústia. Hi deia que li agradava molt el nom del grup i la proposta, que li encantaria col·laborar i que deixava a les meves mans decidir el caixet. Va ser increïble”.
Un cop solucionada la part logística i de calendari, Konitz va aterrar a Barcelona: “El vaig a anar a buscar a l’hotel i ens vam començar a conèixer baixant el passeig de Gràcia, fins arribar als estudis Laietana. Recordo que el primer que em va preguntar va ser: ‘quantes hores practiques al dia?’ Em va sorprendre perquè es la típica pregunta que es fa la gent jove quan comença a tocar. Li vaig que dos o tres, depenent del dia. ‘I vostè?’, li vaig preguntar. Em va dir: ‘doncs jo encara practico, bé, toco molt, molt, improviso. Intento improvisar cada dia una estona’. I això em va agradar perquè d’alguna manera em va transmetre que no calia que m’obsessionés en estudiar però sí en que toqués cada dia i estar connectat amb la improvisació”.
Un cop a l’estudi, el primer que va cridar l’atenció a Bayer vas ser el de Konitz. “Va muntar el saxo i quan va bufar ens vam quedar tots… Guau, ¡quin so! Un so enorme.” Després tot va anar rodat. “Va ser tot molt ràpid. Ell ja s’havia escoltat els temes i el format de nonet era un format familiar per ell. Abans, per telèfon ja li vaig intentar explicar com aniria tot, l’estructura dels temes, els solos… Però ell em deia, ‘mira, ho veiem allà in situ. Tu em dius què vols tocar i jo ho faig’. Diguem que ell era d’una generació que es guia més per l’instint”.
Menys és més
Tot i que en els seus inicis, Lee Konitz va tocar be bop, ben aviat el seu discurs musical es va separar del camí marcat per l’exuberància de músics com Charlie Parker, que als anys quaranta i cinquanta, eren la referència de la música revel afroamericana oposada al swing, que abraçava la industria musical. El noivarquès encara va triar un camí encara més alternatiu: partint de l’ensenyament del cool jazz, Konitz va trobar el seu propi llenguatge treballant en la depuració del fraseig i la flexibilitat per poder seguir creixent a base de conèixer món i tocar amb músics nous. “Això també va fer que anés simplificant més i més el seu discurs —comenta Bayer— De fet, els darrers anys tocava les notes mínimes i cantava. També perquè era gran i li feia mal la boca si tocava molt, però és simptomàtic de cap a on havia evolucionat. La darrera vegada que el vaig veure a Barcelona, el 2018, amb el pianista Dan Tepfer, ens va explicar a uns quants que el vam anar a visitar a l’hotel que la nit anterior la va cagar mentre tocava l’estàndard “Cherokee” perquè no estava atent a l’harmonia. I és que tocava molt linealment, com si cantés, fent una nota darrera l’altra, que s’oblidava que l’harmonia del tema anava canviant. Nosaltres, però, no vam notar res en el concert”.
L’obsessió de Konitz per la melodia i per cantar, l’explica molt bé el pianista Ethan Iverson, exmembre dels The Bad Plus, que en el seu blog desvetllava una anècdota: “Vaig fer moltes classes amb el Lee, li vaig pagar molts dinars, el vaig entrevistar un parell de vegades i, com si es tractés d’un projecte final de l’escola, vam fer un disc, “Costumes are Mandatory” (2013)—precisament amb Jordi Rossy, a la bateria—. Entre altres coses, en Lee em feia cantar. I jo sóc un cantant terrible. Em va dir: ‘Ethan, com pot ser que tu que saps tant de música, cantis tant malament?’ Però tenia raó. Cantar va canviar la meva vida. Després d’un any fent scat amb temes com “Potato Head Blues”… he après coses molt útils sobre el swing”.
Bayer explica que Konitz no el va fer cantar quan es van conèixer però sí que en va treure algunes lliçons: “Em deia que la seva missió quan surt a tocar és no estar preparat, i que per a no estar preparat, necessitava molta preparació. És una idea molt interessant”.
Aquesta preparació és li va permetre allargar la seva carrera gairebé fins als 90 anys. La memòria i els dits li fallaven però sabia afrontar i resoldre amb ofici la sensació de no estar preparat sobre un escenari, com quan no podia seguir la progressió harmònica de “Cherokee”. I, a més, sense la pressió d’haver de demostrar el seu virtuosisme. De fet, se li atribueix aquesta frase que defineix molt bé la seva filosofia: “és possible assolir la màxima intensitat mentre toques i alhora estar relaxat”.
Mini discografía
Per iniciar-se a l’obra de Lee Konitz, Marcel·lí Bayer proposa la següent selecció de discos:
“Subconscious-Lee”, amb Lennie Tristano i Warne Marsh (1949-50)
“Birth of the cool”, de Miles Davis (1949)
“Motion” (1961)
“European Episode”, amb Marial Solal (1968)
“Strings for Holliday” (1995)
“New Nonent” (2005)
