Coneguda com a actriu —l’hem vist al teatre i també a la televisió— i com a professora d’interpretació de llarga trajectòria, Berta Giraut Junoy (1980) porta molt de temps vinculada al món de la creació escènica. Com l’estel que no hi és (Gall Editor, 2020) és el seu primer recull de versos.
Un debut sorprenent, una irrupció al món poètic que arriba amb força i delicadesa, malgrat que qui la coneix de prop ja sabia la dèria i sensibilitat de Giraut per l’escriptura. “He estat escriptora de manera intermitent”, confessa en aquest conversa. “La primera vocació és la d’actriu. Però sempre he escrit en forma de vers”.
El llibre en presenta una escriptura que té punts de contacte innegables amb el teatre i una poeta que viu “amb gran respecte cap a la professió” el fet d’escriure. “Faig reverències als clàssics, perquè m’han format”.
Es nota, en la humilitat (“poeta és qui té obra escrita i qui ha demostrat que ho és”, afirma), en la quietud de fer-ho a poc a poc, en la destresa de presentar els versos. A Com l’estel que no hi és “es parla molt de poesia, de desig i absència, amb moltes figures d’infants inquietants, amb la infantesa vista com a lloc dolorós”. També hi ha monòlegs i personatges, que demostren com, molt sovint, “la contradicció és una plenitud”.
Una vocació que esclata en imatges evocadores i on descobrim una veu amb coses a dir, amb voluntat de fer-ho des del respecte i la convicció. Sense escarafalls, tal com batega la bona poesia.
