A Plastilina, l’últim llibre de Maria Sevilla Paris (Badalona, 1990) hi trobarem xocs sonors, girs abruptes, un lèxic que talla com una ganiveta i uns versos juganers, cridaners i d’alta voluntat sonora. Després de publicar Dents de polpa (AdiA Edicions, 2015) i Kalàixnikov (Món de Llibres, 2017), els dos premiats, Plastilina s’uneix a if true: false; else: true —guanyadora del premi Carles Hac Mor de plaquettes d’escriptura subversiva— en el catàleg d’Editorial Fonoll. Dues obres d’alta tensió, amb una veu poètica en forma i efervescent, potser encara convençuda “que l’art és bo si és irresolublement contradictori”.
“Cal crear tensions que no es puguin resoldre amb el llenguatge habitual de l’anàlisi literària, que només puguin fer sentit en el món del poema”, detalla. El resultat d’aquesta tensió són poemes vívids, que interpel·len i neguitegen, que fan preguntes i no esperen respostes immediates, que conformen un joc amb la qüestió física i plàstica del so, com veiem en els mots diversos que rimen, al llarg dels versos, amb plastilina, “el paradigma de la singularitat o l’accident, perquè ets tu qui l’has de modelar i li ha de donar sentit”: greixina, escarlatina, purpurina, vaselina, ketamine, diamantina, endorfina, joguina, clandestina, coral·lina, clementina o dimetiltriptamina, entre d’altres.
Dividit en quatre parts –Greixina, Escarlatina, Purpurina i Bambolines, aquesta darrera amb paratextos que acoten la lectura (“m’agrada posar als marges coses que em permeten explicar el poemari”)–, a les dues primeres s’explica “la substància que lliga” i a la tercera, “les substàncies que alliberen”. Quines són les que lliguen? “Les del viure com a forma de treballar i el treballar com a forma de viure —raona—. Hi apareixen rodes oscades, la pedra-pedreta de l’escola, la substància dels cossos com a fàbriques de vida”. I les que alliberen? “La purpurina és alliberadora, com una dependència positiva dels cossos”.
Terror, psicofàrmacs, Ausiàs March
Lligams i alliberaments a banda, Plastilina és una obra travessada per música electrònica, per fotogrames, per infanteses, terrors i peladilles, per creadors com David Cronenberg i l’esperit de les pel·lícules de por dels 80 –com la pantalla de televisió que es fa gran a Videodrome i que “és part d’un imaginari molt de plastilina, molt pornogràfic, d’allò que es mostra de manera monstruosa, però que també és brillant, com la cotxinilla, un insecte d’on es treuen alguns colorants”.
“També és un poemari travessat per una certa crítica al treball i per l’alliberació des del punt de vista del psicofàrmac, com a resistència a aquest treball. Sempre ho dic, però és que ho penso: enamorar-se, dormir… això hauria de cotitzar!”, exclama, en una conversa que passa per de Guim Valls a Ausiàs March, dels versos de nit a revelacions com ganivetes.
Professora a la Universitat de Barcelona i programadora del cicle de poesia de l’Horiginal des del 2019, juntament amb les poetes Laia Carbonell i Raquel Santanera, Maria Sevilla Paris també és autora de diverses accions de poesia sonora, amb el músic i matemàtic Joan Martínez. Uns paratextos vitals que enriqueixen i ajuden a explicar una obra sòlida, contundent i sempre disposada a jugar i oferir-nos noves troballes.
