Després de vuit anys de silenci editorial poètic, Teresa Colom (1973) publica El cementiri de les matrioixques a Proa, en un clàssic de prestigi com Els Llibres de l’Óssa Menor. El sisè poemari de l’autora andorrana, que arriba després de La meva mare es preguntava per la mort (Pagès, 2012), fa una mirada retrospectiva a la infantesa, a la relació amb el pare i la mare, on el passat estableix un vincle amb el present a través d’una veu íntima, segura i conscient d’allò que vol transmetre.
Amb un seguit d’imatges recurrents que ens fan viatjar per somnis, portes, dol i dolor, Colom s’endinsa a la poesia com aquell qui recorre grutes, passadissos i cavernes. “La poesia et fa entrar en el territori de l’espeleologia. Et vas trobant coves per on necessites passar”. Un viatge que “es fa amb versos”, tal i com explica sobre el recorregut creatiu de fer poemes i de trenar el sentit d’un llibre tan rodó —o circular— com El cementiri de les matrioixques.
“Al llibre, quan parlo de la infantesa faig unes connexions que realment són molt íntimes, perquè la infantesa ens explica de moltes maneres”, detalla. Potser per això, aquesta infantesa conté elements d’obscuritat —”ambientacions gòtiques”, que en diu David Castillo al magnífic pròleg—, però amb una contrapartida lluminosa: “quan faig referència a la foscor, ho faig a través d’una foscor clarivident. És una fosca que permet veure allò que la llum del sol il·lumina”.
Somnis, portes i animalons
Ple d’històries, amb principi i final, d’impressions i confidències, el llibre adopta un to descriptiu i cru, per on van passejant anècdotes o animalons, amb una forta presència del somni. “Molt sovint, somio que soc en una casa i sempre hi ha algun problema amb les portes, que no tanquen del tot bé, o les finestres han quedat obertes. És una por ancestral, por que alguna cosa vagi malament”.
Una por que fa caminar i estar alerta. Lluny de perills, Colom ens sedueix des de la proximitat de l’escena rememorada, des d’una quotidianitat on també hi ha espai per al confinament (Eix) i per a alçar la veu, de manera profunda: “Dones i homes coneixen el mateix de la mort / però elles en saben més de tombes” (Tombes), perquè “Només és pot córrer cap al poema: / la resta és foscor”, com bé deixa dit als versos que obren el llibre.
