Singularíssims, elaborats amb la màxima austeritat i precisió. Així són els poemes de Víctor Sunyol (Vic, 1955) i els llibres de poesia que ha anat escrivint al llarg de quatre dècades de màxima productivitat. Ara els recull a l’antologia Des de quin on?, que segueix un fil de sentit, absolutament compactat, on el llenguatge és el gran protagonista.
El llibre, publicat a Pagès Editors, mostra la coherència estètica del poeta. Una obra total que dialoga de volum en volum i on hi resseguim una poesia de camins peculiars i únics. Des de quin on? aplega un centenar de poemes en 230 pàgines, a partir d’una trentena de libres escrits entre el 1976 i el 2017. “La tria va ser molt difícil de fer —explica—. Em va obligar a llegir el publicat i el no publicat. El que més m’interessava era que el llibre no fos una simple antologia, sinó que tingués una unitat, que no fos un recull de poemes.”
En el procés de tria, de repassada i relectura, tot acaba prenent sentit de manera gairebé indefugible. “La línia que es marcava, tota sola, era el que feia referència a la llengua: els conflictes, la desconfiança, la interacció, de vegades violenta. És una tria gens objectiva, evidentment. Alguns dels poemes que més m’interessen i em diuen no hi són”. Però d’això es tracta: “la creació artística no té sentit si no et mous al límit de l’abisme. Si no, parlem d’artesania”.
A la fi, el centenar de poemes evidencien, clarament, “el tremolor de la incertesa”, el fet de saber que “estàs caminant pel buit”. I el títol, Des de quin on?, és prou explícit. “És una picada d’ullet a aquest temps que he escrit bandejant les formes gramaticals més usuals —noms, verbs, etc. Havia de ser una pregunta. Tota el discurs i tota obra de creació no deixa de ser una pregunta. És una pregunta. Sempre escrivim des d’un lloc, però no sabem quin és, i per això escrivim”.
“El que m’atabalaria més seria que la majoria de lectors i crítics veiessin els meus poemes com una boutade sense solidesa”, conclou Sunyol. No ho són, sinó que evidencien una singularitat que atrapa, allunyada de la grandiloqüència. Poemes que són una totalitat, la mostra d’on pot arribar el xoc del llenguatge, el batec ètic i estètic d’una poètica conscient de transitar un camí poc explorat.
