Actualment, Santa Mònica, sota la direcció d’Enric Puig, es defineix com un centre que «parteix de la premissa que la cultura no és quelcom estàtic, que no és inútil ni contemplativa, sinó que és capaç d’actuar com una eina per parlar-nos del present i des del present, per cohesionar-nos i alimentar-nos mútuament, per connectar els nostres relats amb diversos futurs apropiables i obrir-nos nous interrogants».
Present i futur, així es presenta la nova realitat de Santa Mònica, aquest centre que des de la seva creació l’any 1987 ha anat mutant sense aturador fins a arribar al moment present on els paràmetres de l’exposició actual ens indiquen que «ens trobem en un moment que podríem anomenar període d’interregne, el llindar entre un passat i un futur en què la imatge deixarà de ser el que era i el que és, però tampoc sabrem què serà».
El dubte, la qüestió que ens hauríem de plantejar tots, i de manera especial la institució que acull el centre i la seva direcció, és si per construir aquest futur a partir de connectar amb els interrogants del present cal fer desaparèixer un passat, cal esborrar tot allò que ha estat i cal fer desaparèixer allò que l’havia definit, des de la història, la llengua i les reflexions que al llarg dels anys s’havien anat gestant fins a tot allò que s’hi havia representat.
La història del centre sempre ha tingut una mena de maledicció a sobre que ha fet que els canvis de director fossin en certa manera traumàtics, que les línies de treball fossin a voltes erràtiques, però això no ha obviat mai que s’hi portessin a terme, asseguraria que a cadascuna de les etapes, projectes potents i interessants, que a les seves sales s’hi acollissin creadors de diferents llenguatges i mons i que les seves parets escoltessin reflexions sobre el passat, el present i el futur.
Tota aquesta història quedava recollida en una petita sala on els diferents equips havien anat conservant cada catàleg, cada llibre i alguns dels dossiers que reunien informacions d’allò que havia generat el discurs dels que participaven en el programa del centre. Catàlegs de la primera etapa quan, sota la direcció de Josep Miquel Garcia, Santa mònica no només era un centre que cobria la mancança d’un museu d’art contemporani i realitzava exposicions memorables d’artistes catalans, o feia revisions de períodes històrics de l’art català, sinó que també s’interessava per altres llenguatges i participava en esdeveniments com la Primavera del Disseny o la Primavera Fotogràfica.
També en aquesta petita sala s’hi recollia el període posterior quan el centre sota la direcció de Ferran Barenblit va voler obrir-se a nous llenguatges i anar més enllà dels llenguatges locals. I aquest material convivia amb tota la documentació gestada quan el centre va ser dirigit per Vicenç Altaió en un projecte on de manera pionera s’unia l’art, la ciència i el pensament. Un període que a més va saber recollir tot el treball de reflexió que s’havia dut a terme a través del KRTU com a base per anar més enllà en la investigació dels llenguatges artístics.
El testimoni de tota aquesta evolució i de les publicacions del darrer període dirigit per Jaume Reus es va recollir en una mostra comissariada per Cinta Massip on sota el títol «Mirall de Paper. Trenta anys de publicacions de l’Arts Santa Mònica» es fitxava la majoria de les publicacions realitzades de 1988 a 2018. Aquesta publicació mostrava el camí recorregut mentre els catàlegs, llibres i dossiers d’exposicions quedaven dipositats en el petit espai ja esmentat on es trobava tot allò que no s’havia donat al MACBA a través del Centre de Documentació Cirici Pellicer, que també havia format part d’aquest Santa Mònica històric.
I com a metàfora del món que vivim tot aquest material ha desaparegut per deixar pas a un magatzem d’aparells audiovisuals. Aquesta sí que hauria de ser una reflexió per analitzar on posem aquest llindar entre el passat i el futur.
Haver llançat, fet desaparèixer i eliminat tot aquest arxiu de llibres, catàlegs, dossiers d’exposicions a favor de guanyar un espai de magatzem audiovisual i fer que l’únic testimoni del passat del centre sigui el que hagi pogut quedar en uns armaris dels despatxos i en algun document escanejat hauria de ser un motiu de reflexió, tant pel que fa als responsables del centre com per a la institució que l’acull i que hauria de vetllar per tal que no desaparegui la història dels nostres fets culturals, i, deixem-ho dir, també per impossibilitar que s’invisibilitzi la nostra llengua (però aquesta ja seria una altra reivindicació d’una trista realitat).
La història de Santa Mònica ja és una batalla ben perduda (allò llençat, llençat està), quedarà a la memòria dels que hi hem treballat o dels que en els diferents moments de tots aquests anys han participat en tants i tants projectes, molts de gran potència i que han esdevingut cabdals. Cap estudiós o historiador podrà seguir la seva evolució d’una manera complerta, però com a testimoni d’aquesta desaparició l’única aportació possible és deixar-ne constància i reivindicar que mai més, en cap altra institució, una idea de futur no malbarati tot el passat que s’ha anat teixint al llarg dels anys i que ha fet possible el present actual. Un present que ens ha de portar a un futur que serà feble i despersonalitzat si no es tenen els peus ben ancorats en allò que havia estat.
Allò que deia el poeta «qui perd els orígens perd la identitat» pot semblar poc globalitzat i modern, però vigilem que amb el temps no es demostri que tenia tota la raó.
Fina Duran és excoordinadora d’exposicions d’Arts Santa Mònica (1987-2017)
* EN RESPOSTA A AQUEST ARTICLE, EL CENTRE SANTA MÒNICA VOL FER CONSTAR QUE:
Santa Mònica conserva la totalitat dels catàlegs i llibres realitzats pel centre al llarg de la seva història.
Seguint el pla de transformació digital de la Generalitat de Catalunya, recentment s’ha digitalitzat part del seu arxiu intern, format per documents administratius i de comunicació vinculats a les exposicions. Un dels objectius de la digitalització ha estat disposar, no d’un magatzem sinó d’un futur espai de treball per a la creació contemporània, que és la funció principal del centre d’art.
Els originals en paper d’aquest arxiu es conserven en la seva totalitat a la seu de l’Arxiu Central del Departament de Cultura.
Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya.
Coordinadora general d’exposicions a Arts Santa Mònica fins 2017, comissariat d’exposicions, coordinadora centres d’art territorials (2005-2008) col.laboradora revistes d’art, autora de llibres d’art infantils.