Cinquanta anys després de la seua mort, efemèride que la Història —i l’exasperant lentitud judicial— ha volgut fer coincidir amb la condemna definitiva dels seus responsables, el llegat de Víctor Jara continua creixent en dimensions, despertant noves adhesions incondicionals i ratificant el que un dia, la seua veu humaníssima i dissident va profetitzar: “canto que ha sido valiente / siempre será canción nueva”.
Les nits de Xile
s’han tornat caragoles:
el poble escolta
en silenci la teua
veu invicta i amarga
Vicent Andrés Estellés, “Oratori per la mort de Víctor Jara”
En algun moment entre el 14 i el 16 de setembre de 1973, pocs dies després del colp d’estat d’Augusto Pinochet, Víctor Jara moria executat pels militars que el retenien a l’Estadi Xile després de ser torturat salvatgement. Un espai que tantes vegades havia refulgit d’esperança amb les seues cançons, ara ho feia de vilesa i horror.
Tanmateix, la pretensió d’aquells oficials de l’exèrcit, rabiosos d’odi i desclassament, de silenciar una veu incòmoda i investida de la més alta dignitat, va actuar en direcció contrària amb una intensitat que mai no haurien pogut ni imaginar: Jara, amb prou feines conegut llavors fora del país, es va convertir en molt poc de temps en una poderosíssima metàfora de l’escapçament de la utopia xilena, en un emblema de l’art com a instrument imprescindible de transformació social, en un heroi de la resistència antifeixista.
A Jara el mataren perquè els inspirava una barreja insuportable de ràbia i de neguit. El veien com un perill creixent que calia extirpar des de la seua mateixa arrel. Però Jara era perillós, no per les seues cançons més crues i directes —que potser no haurien tingut massa recorregut fora dels cercles més militants—, sinó per la tendresa que les acompanyava, per l’extraordinària humanitat de la seua persona pública i de la seua música. Vull dir: si “Preguntas por Puerto Montt” els suscitava una ira descontrolada, “Te recuerdo, Amanda” els feia un pànic cerval.
Jara construïa afectes unànimes i irrevocables. La seua veu autèntica i propera —avalada pels orígens camperols—, la seua poètica senzilla en les formes i profunda en el fons, i el seu carisma escènic, fruit en part de la seua gran experiència en les tècniques teatrals —no oblidem que abans d’esdevenir el cantautor que coneguérem, va ser un prestigiós director dramàtic—, semblaven hipnotitzar l’audiència trasbalsar-la anímicament.
El mite va covar-se quan començà a circular per tot arreu la profunda emotivitat de la seua obra i a acarar-se amb la seua tortura i assassinat.
Hi haurà ben pocs noms en la cançó popular que hagen estat objecte d’un homenatge més massiu i divers per banda dels companys d’ofici que el de l’autor d’“El derecho de vivir en paz”. Es poden contar per centenars les cançons que invoquen la seua memòria, que reivindiquen la seua figura, que beuen del seu llegat. Des de les escrites a l’exili, amb el rostre encara desencaixat de dolor, pels seus vells companys d’aventurescom Quilapayún (“Canción para Víctor Jara”) o Inti Illimani (“Canción a Víctor”), a les confegides molts anys després per algunes de les principals figures de l’escena internacional, de The Clash (“Washington Bullets”) a Fleet Foxes (“Jara”) i de Simple Minds (“Street Fighting Years”) a U2 (“One tree hill”), per esmentar-ne només uns quants.
A continuació us en proposem una tria, procedents de diverses èpoques i de diverses escenes musicals, amb un especial accent en les facturades a casa nostra.
Raimon, “Amanda”, A Víctor Jara, Movieplay, 1974.
L’any 1970, Raimon va actuar a Xile amb els Inti-illimani i un dels membres del grup li va regalar el disc de Víctor Jara Pongo en tus manos abiertas (1969) que conté “Te recuerdo Amanda”. Emocionat per la cançó, la va traduir i, quan es trobava tancat a l’estudi per a enregistrar un nou disc, li arribà la notícia del colp d’estat i de la mort de Jara. Així que va decidir, a més d’incloure-hi la cançó, titular el disc en homenatge al cantautor xilè.
El disc, enregistrat en companyia d’una banda de músics d’avantguarda comandada pel clarinetista d’Iparralde Michel Portal, autor d’uns arranjaments sobris i minimalistes d’una gran bellesa, es va publicar durant la primavera de 1974 i, malgrat que el seu autor no va aconseguir presentar-lo en directe pels impediments que posava la censura en els darrers mesos del règim, va suposar per a moltes persones el primer contacte amb les composicions de Víctor Jara. Hem de recordar que aleshores Jara encara era inèdit a l’estat espanyol: el segell Gong de Movieplay no publicaria el disc Te recuerdo Amanda —recopilació confegida amb les cançons que passaren la tisora censora de Pongo en tus manos abiertas i El derecho a vivir en paz (1971)— fins a les darreries de 1974, i va ser justament el disc de Raimon, publicat també per Movieplay, el principal esquer per a promocionar el de Jara.
Curiosament, “Amanda”, que tan d’impacte popular tingué, no va ser massa ben rebuda per la crítica. Josep Maria Espinás, a la revista Destino, escrivia: “el único punto débil de este importante disco lo constituye, a mi modo de ver, «Amanda» […] que es una pieza en la que Raimon no acaba de encontrarse artísticamente y la canta sin la suficiente tensión”. Efectivament, Raimon canta aquest cim de la cançó popular amb una modulació de veu que es vol serena i solemne perquè la història d’Amanda i Manuel —Jara posà als personatges el nom dels seus pares—, només demanava traduir l’esmoladíssima economia poètica de l’original en una expressivitat austera que no contaminara el seu extraordinari poder commovedor.
Los de Nadau, “Auròst Tá Victor Jara”, Mossur le Regent, Ventadorn, 1975
Nadau és una de les bandes occitanes més veteranes i carismàtiques. Precisament enguany es compleixen cinquanta anys de la seua creació a Tarba, comuna gascona de Bigorra, llavors amb el nom encara per escurçar i en format de trio: Ninon Paloumet, Jacme Roth i Miquèu Maffrand, impertorbable líder de la formació al llarg d’aquestes cinc dècades i autor de la majoria de les cançons.
El seu primer disc s’inseria de ple en l’incipient moviment de la Nova Cançó Occitana que ja comptava amb un grapat de noms rellevants —Claudi Martí, Patric, Maria Roanet, Rosina de Pèira, Joan Pau Verdier, Mans de Breish— i amb altres que s’hi afegirien ben aviat: Mont-jòia, Eric Fraj, Cardabèla, Josiana, Jan dau Melhau…
Allí s’incloïa aquest “Rèquiem per Víctor Jara”, músicació del text escrit per l’intel·lectual occitanista Gilabèrt Narióo i inspirat en el relat de la tortura soferta per Jara a l’Estadi Xile que va córrer com la pólvora coetàniament als fets: “Reconeishon Victor Jara, / Que’u copèn las duas mans, / Que’u digón: «Viam adara, / Corau tà cantar s’auràs?»”. Certament, la brutalitat soferta per Jara no necessitava ornaments escabrosos, però la descripció dels fets per banda de l’escriptor Miguel Cabezas al diari argentí La Opinión donava una imatge més nítida de l’horror i feu fortuna en la cultura popular: “Toman a Víctor y le ordenan poner las manos sobre la mesa. De pronto un general saca un hacha. Con un golpe seco le corta los dedos de la mano izquierda, luego con otro golpe los de la mano derecha. Se escuchan caer sus dedos sobre el suelo de madera. El oficial se acerca al cuerpo del cantante-guitarrista gritando: ¡canta ahora, hijo de puta! y continúa golpeándole con un palo”. El procediment judicial demostrà que la tortura fou salvatge però no va incloure cap amputació. Miguel Amorós, en la seua recent biografia La vida es eterna. Biografía de Víctor Jara (Ediciones B, 2023), documenta, amb rigor metòdic, el que suposadament passà en aquelles hores infames.
En qualsevol cas, la cançó de Los de Nadau expressa perfectament l’esglai i la ràbia viscuts en saber-se la notícia. I la tornada, que es limita a repetir amb fosca severitat el nom del cantautor, demostra la seua fulgurant conversió en icona de compromís i rebel·lia.
Osvaldo Rodríguez, “Canción de muerte y esperanza por Víctor Jara”, Los pájaros sin mar, Movieplay, 1976.
Osvaldo Gitano Rodríguez va aconseguir eludir la primera onada repressiva posada en marxa immediatament després del colp militar, refugiant-se a l’ambaixada d’Argentina a Santiago. Des d’allà va aconseguir passar a Buenos Aires i inicià un llarg i dolorós exili que el portà per diverses ciutats d’Europa. Tenia aleshores trenta anys i havia esdevingut un nom clau de la Nueva Canción Chilena com a fundador de la penya de Valparaíso i creador del celebrat vals homònim. La seua carrera artística, però, quedà fulminada des de llavors: ja havia enregistrat un primer disc —Tiempo de vivir (1972)— quan els militars enderrocaren el govern democràtic i només en publicà un altre d’estudi: Los pájaros sin mar, que incloïa una cançó escrita amb una guitarra prestada només arribar a Buenos Aires l’octubre de 1973, encara amb l’angoixa ben fresca en el cos i l’ànima suspesa en un esverament que tardaria molt a mitigar.
Rodríguez canta des de l’estupefacció, però a mesura que avança la cançó sembla agafar forces d’on no n’hi ha i, en un exercici desesperat de resiliència, recorda que es pot silenciar la persona, però no la idea, i més quan aquesta s’ha escampat armada amb la força de la cançó: “yo sé que no te fuiste pero que / estás desperdigado por ahí / y esperas que te vamos a buscar…”. Per això la conclusió no pot arribar més que ungida amb un lleu tel d’esperança: “Pero yo se que tu vienes cantando / entre los compañeros se te ve…”.
Arlo Guthrie, “Víctor Jara”, Amigo, Warner, 1976.
Quan Joan Jara va aconseguir abandonar Xile amb les seues dues filles, Manuela i Amanda, va ser acollida a Londres pel poeta Adrian Mitchell amb qui va publicar el llibre Víctor Jara, his life and songs (1976). Abans el segell XTRA va editar el disc recopilatori Manifiesto Chile September 1973 (1974), que incloïa una lectura a càrrec de Mitchell del darrer poema escrit per Víctor Jara durant les darreres hores passades a l’Estadio Chile —“Canto, que mal me sales / cuando tengo que cantar espanto…”. A més, a la contrapotada del disc hi havia un poema escrit per Mitchell amb el títol “Víctor Jara of Chile”.
El poema narrava també la tortura viscuda per Jara, en una versió més ajustada a la realitat — “They broke the bones in both his hands / They beat him on the head / They tore him with electric shocks / And then they shot him dead”— però la tornada posava el focus, una vegada més, en les mans com a símbol invencible de tendresa i fortalesa: “His hands were gentle, his hands were strong”.
Quan Arlo Guthrie el va musicar, es trobava en el punt més alt de la seua carrera: havia aconseguit escapolir-se del llast nepobaby que arrossegava des dels seus començaments —l’ombra de son pare, Woody Guthrie, era molt allargada— i s’havia fet amb un lloc prominent en l’escena folk nord-americana. Amigo, el disc que la contenia, resta avui encara com el seu millor treball.
La musicació de Guthrie sona obertament dylanesca —amb deixos melòdics més que evidents de “Desolation Row”— fet que li dona un aire de clàssic atemporal i torbador.
Manuel Gerena, “Por Víctor Jara y su justa venganza”, En Vivo, Movieplay, 1977
Hi va haver un temps en què el cantaor de Puebla de Cazalla encarnava el vessant més rabiós i combatiu del flamenco. Militant comunista, el seu caràcter indòmit, la seua veu crispada i amarga i els seus versos directes enardien multituds i suscitaven l’acarnissament de la censura. Per aquesta raó, Manuel Gerena era, com escrivia José Manuel Costa a les pàgines d’El País, “un famós desconegut”, més anomenat que escoltat.
En Vivo, també referenciat com Alianza del Pueblo Nuevo per haver-se enregistrat en directe a l’històric teatre barceloní el juny de 1976, va ser un dels seus discos més venuts i va trencar aquella tendència. Era un disc emocionant per l’autenticitat que traspuava des dels seus solcs, amb la veu de Gerena esgarrant-se sobre les falsetes de guitarra del gran Pepe Habichuela i el públic interrompent els cants amb aplaudiments incondicionals i crits d’amnistia i llibertat.
Allí, entre garrotins contra els governs que donen l’esquena al poble i bulerias por soleà per mantenir viva la memòria del seu paisà El Chato —un esparreguer mort d’una pallissa—, inseria aquest romance por tientos dedicat a Víctor Jara amb qui sentia un lligam molt profund per militància, ofici i capteniment: “¡Ay!, al camino volveremos, / como andamos el mismo camino / lucharemos compañero / porque nos une el destino”.
Pippo Pollina, “Il giorno del falco”, Il giorno del falco, Sound Service, 1997.
La trajectòria de Pippo Pollina, cantautor palermità, s’ha desenvolupat amollonada per alguns tombs bruscos i inesperats, fet que s’ha traduït en un reconeixement tardà i en diferit al seu país d’origen. Fundador d’Agricantus, un nom de referència en el folk sicilià i, per extensió, en el de la Itàlia meridional, deixà la banda just abans que aquesta bescanviara la seua fixació amb les músiques populars andines —sota l’influx dels Inti Illimani, exiliats a Itàlia arran del colp militar— per assajar diverses formes d’intervenció sobre la tradició autòctona. L’eixida del grup va anar seguida de l’eixida del país i l’establiment a Zurich, on inicià una carrera en solitari que començà a tindre un cert ressò en els països germanoparlants. Va ser aquest disc del 1997, amb la cançó titular dedicada a la figura de Víctor Jara i editat inicialment a Suïssa i Alemanya, el punt d’inflexió que li permeté començar a sonar amb una certa incidència pública a Itàlia: un retorn als orígens culturals i sentimentals propiciat pel tancament d’un cercle artístic amb Xile a l’horitzó.
Pollina, seduït per la Nueva Canción Chilena des dels temps d’Agricantus, explica que va adquirir un charango i “El giorno del falco” li va eixir d’un bufit. Situa l’acció el dia del colp fent servir la metàfora transparent d’un falcó abatent-se sobre la presa mentre Jara li fa front amb la guitarra i la veu. I per subratllar aquest darrer argument, Pollina recupera els cèlebres versos que Jara cantava a “Manifiesto”: “Yo no canto por cantar / ni por tener buena voz. / Canto porque la guitarra / tiene sentido y razón”.
L’any 2001 en feu un segon enregistrament, acompanyat en aquesta ocasió pels Inti Illimani, que va incloure al disc Versi per la libertà.
Feliu Ventura, “Estadi Xile”, Estels de tela, 45 revolucions, 2000
“El silenci es produeix o te’l produeixen. De vegades, quan te’l produeixen, el silenci pot ser més eloqüent que les paraules. Des de sempre m’ha fascinat la figura de Víctor Jara, i tot el que Víctor Jara simbolitza quant al significat del silenci en la recuperació de la memòria”. Amb aquestes paraules inicia Feliu Ventura el documental La memòria de la música (2012), enregistrat aprofitant l’avinentesa d’una invitació a participar en la Biennal Catalana-Uruguaiana impulsada festival Barnasants a Montevideo. Ventura recorre els escenaris de la memòria històrica per Uruguai, Argentina i Xile amb la figura de Jara com a brúixola principal.
Una brúixola que guia també a la seua novel·la Com un record d’infantesa (Sembra Llibres, 2015); que es pot trobar, de forma ben significativa, al disc Referents (2014) —on n’inclou dues peces traduïdes al català, “Manifest Jara” i “A desalambrar”, original de Daniel Viglietti—; i que fa explícita ja al seu primer disc amb “Estadi Xile”.
Com no podia ser d’altra manera, Ventura interpreta aquesta cançó al documental. I ho fa en dues ocasions, dos moments on l’emoció és tan densa que es podria tallar amb un ganivet: a les grades buides, regalimants de memòria tenebrosa, del mateix Estadi Xile —reconvertit ara en Estadi Víctor Jara—, on l’acompanya Borja Penalba, i assegut tot sol davant la tomba de Jara. Quan entona, contenent la tensió, els darrers versos —“Jo tornaré a cridar el teu nom contra el vent. / Jo tornaré a cridar el teu nom contra el temps”—, aquests prenen un sentit molt profund i transcendent. Veritat en carn viva.
Obrint Pas, “Una història d’amor”, Benvinguts al paradís, Propaganda pel fet, 2007.
“Una història d’amor” era un dels moments més sorprenents de Benvinguts al paradís, perquè Obrint Pas hi assajava una nova dicció en l’apartat vocal i perquè els interludis instrumentals reproduïen un dels motius melòdics de “Mater mea”, marxa processional composta pel músic corunyés Ricardo Dorado, molt habitual als repertoris de les bandes de música valencianes.
La cançó, a més, explícitament dedicada a Víctor Jara i Xile, s’obria amb un fragment del discurs pronunciat per Salvador Allende, després de la seua victòria electoral el 5 de setembre de 1970, des del balcó de l’edifici de la Federació d’Estudiants de Xile a Santiago: “Esto que hoy germina es una larga jornada. Yo sólo tomo en mis manos la antorcha que encendieron los que antes que nosotros lucharon junto al pueblo y por el pueblo”.
La cançó combina aquella tan suggeridora barreja d’èpica i melangia que Obrint Pas van saber imprimir a alguna de les seues millors composicions: un pathos singular al qual contribuïen tant la música com el text que posa l’èmfasi en el tema més recurrent de l’obra de Jara, l’amor: “Quants combats perduts en la memòria / van enfrontar els somriures de fam i dolor. / Quants traïdors dels ventres de la història / van fer callar una història d’amor”. Difícil no evocar aquells versos tan bells i senzills de “La luna siempre es muy linda”, inclosa al seu primer disc Víctor Jara (1967): “Por eso quiero gritar: / No creo en nada / sino en el calor de tu mano / con mi mano, / por eso quiero gritar: / No creo en nada / sino en el amor / de los seres humanos”.
Calexico, “Victor Jara’s hands”, Carried to dust, Quarterstick, 2008
Joey Burns i John Convertino, escudats per la seua ànima bessona Jairo Zavala, obrien aquest disc, on semblaven recuperar el nervi dels tan celebrats The Black Light (1998) o Feast of Wire (2003), amb una cançó extraordinària dedicada al cantautor xilé, la història del qual varen conéixer durant la seua primera visita a Xile l’any abans.
Imbuïda de l’aire transfronterer i polsegós que els fa únics, amb la veu furtiva de Burns i la delicada sofisticació rítmica de Convertino puntejats per unes escenogràfiques trompetes mariachi, hi reprenia el mite de les mans de Jara amb un emotiu i elaborat joc de metàfores: “Fences that fail and fall to the ground / Bearing the fruit from Jara’s hands”. Un alè poètic que agafava un sentit més pregon gràcies a l’ambientació sonora que en reforçava tristesa i misteri.
James Dean Bradfield, “The boy from the plantation”, Even in exile, Monterey, 2020.
Els Manic Street Preachers mai varen acabar d’encaixar en aquell exercici de reinvenció i idealització de la cultura popular britànica que anomenàrem britpop. Els seus orígens gal·lesos, les seves arrels punk i la seua actitud explícitament política, els desconnectaven en certa manera d’aquella resposta orgullosa i hedonista al grunge, l’onada expansiva del qual, arribada des de l’altra banda de l’oceà, semblava haver-se fet hegemònica.
La primera vegada que el seu cantant James Dean Bradfield va escoltar el nom de Víctor Jara va ser en la cançó dels Clash —segurament, el seu principal referent— “Washington Bullets” de l’àlbum Sandinista!: “Please remember Victor Jara, / In the Santiago Stadium, / Es verdad – those washington bullets again”. Tenia 17 anys i, des d’aleshores, la memòria de Jara i el seu final el va perseguir fins que recentment va tindre l’oportunitat de dedicar-li un disc sencer.
El projecte partia d’uns poemes inèdits de Patrick Jones, germà del seu company als Manic, el baixista Nicky Wire. Jones arriba a Jara per mitjà de Celia Hewitt, companya de l’escriptor anglés ja esmentat, Adrian Mitchell i en va quedar impressionat en conéixer la seua faceta humana, quotidiana, més enllà del mite.
El disc recorre les peripècies vitals de Jara, des dels seus orígens camperols a l’èxit popular en l’àmbit de la Nueva Canción Chilena i el seu ignominiós final. “The boy from the plantation” polaritza el seu argument entre la infantesa i la posteritat, amb el jo poètic encarnant-se en diferents veus, entre les quals sobresurt la de la mare del cantant: “When you’d cry I’d wrap you in a blanket / And sing you my songs / All I knew to right the wrongs / As we held onto love”.
Bradfield acompanyà l’edició del disc amb un pòdcast titulat Inspired by Jara, on reflexiona, ajudat d’altres músics, sobre la influència del xilé en la música contemporània i l’atemporalitat del seu llegat, com més va més vigent. Ell mateix n’és la millor prova.
