El poble situat més al sud de l’estat francès s’anomena la Menera. A l’entrada s’hi pot apreciar una escultura estilitzada com una mena d’ull vertical que mira cap a les muntanyes de foc, els Pirineus. Un rètol en francès informa: Aquesta escultura simbolitza el municipi més meridional de França, de la terra al cel, del cel a la terra, troba el pas estret amb un dit de saviesa.
La frase hermètica no sembla parlar d’un pas fronterer de contrabandistes sinó d’alguna cosa més subtil…
Ens trobem en terres ardents. Cal no oblidar que l’arrel grega de la paraula Pirineus és pyr, que vol dir foc, al·ludint a un incendi mitològic de la serralada. Vallespir, al seu torn, voldria dir valls de foc, parlant en àmbit llegendístic, encara que filològicament signifiqui vall aspre.
Precisament, una llegenda explica que Perpinyà va ser fundada per uns pastors de l’Albera, la punta dels Pirineus, tot fugint d’un gran incendi produït en aquelles muntanyes, la qual cosa hauria donat el nom de Pyrepinia, on tornem a trobar l’arrel grega del foc, tot i que l’origen històric de la ciutat va ser una vil·la romana
Curiosament, quan l’Albera es capbussa al mar pren el nom de Costa Vermella. Cosa que podria tenir a veure amb Medusa, un monstre alat amb serps en lloc de cabell al cap, decapitada per Perseu. La seva sang caiguda al Mediterrani originà l’or vermell, el preuat corall de Cap de Creus. Geològicament, el to rovellat d’aquella costa, però, no es deu a Medusa sinó a la presència de ferro i esquist a les cingleres; penya-segat que s’enfonsen a l’aigua a profunditats superiors als mil metres.
Cap de Creus, en temps primigenis s’anomenava Cap de Venus. Aquella divinitat que afavoria l’amor, la bellesa i la plena mar havia sorgit de l’escuma de les ones. De manera que no pot estranyar que a escasses llegües del promontori on es venerava, una població costanera del Rosselló es digui Portvendres, l’antiga Portus Veneris, o dit en romanç, Port Venus, nom que honora la deessa.
Arístide Malliol, el gran escultor rossellonenc successor de Rodin i afavoridor de l’escultura moderna, va percebre la presència de Venus en aquelles terres mediterrànies i ardents. Davant de l’edifici medieval de la Llotja de Mar de Perpinyà es troba esculpida aquella divinitat obra de l’artista. Segons la va descriure l’escriptora Judith Cladel, és una escultura lluminosa i airosa com una columna grega, simple com la bellesa segura de si mateixa, augusta i familiar, amb l’orgullós candor de la joventut que se sap victoriosa per endavant. És una deessa, però per damunt de tot una dona creada per a l’amor i el desig.
L’esperit mediterrani, empeltat d’alè grecollatí, davant d’un edifici gòtic.
Cal recordar que el terme gòtic es va encunyar el segle XVI per definir un tipus d’art que els homes del Renaixement consideraven bàrbar perquè no s’ajustava als cànons de l’art clàssic. Mediterrani i gòtic es fusionen al Rosselló, territori que a l’alta edat mitjana, curiosament, formava part de l’anomenat ducat de Gòtia.
I un exponent majúscul d’aquest estil rude i salvatge, a parer dels neoclàssics, és el palau fortalesa dels reis de Mallorca, construït quan Perpinyà esdevingué la capital continental d’aquell regne que durà tres quarts de segle. Un reialme que va ser un floriment per a la ciutat, la qual es convertí en una de les urbs més important de la corona i la segona del Principat. Va ser l’edat d’or. L’època dels grans tallers, de la catedral i del Castell Reial o Palau dels Reis de Mallorca, en vida de Jaume II, dit el bon rei.
Aquest magnífic exponent de l’arquitectura civil gòtica catalana situat sobre un turó al sud de la vil·la, és voltat d’un fossar i flanquejat per quatre torres als quatre angles i dues torres laterals, afegides més tard a l’antic edifici rectangular. A la façana occidental hi ha la torre de l’homenatge, amb l’entrada principal al pati interior quadrangular, pràcticament voltat d’arcades. A la façana oriental hi ha la torre major, on es troben les capelles sobreposades de la Santa Creu i de Santa Maria Magdalena, d’acurada decoració gòtica, comunicades amb les estances del rei i de la reina. El menjador del rei, el gran saló de banquets, les habitacions reals, les galeries de la reina, són sales grans, ostentoses, dignes de visitar.
Una singularitat del gòtic català és la sobrietat exterior i l’amplada de les naus, que fan que la pedra ferrenya respiri amb la gran volada dels arcs ogivals. A tall d’exemple, la nau gòtica de la catedral de Girona és la més ample del món després de la basílica de Sant Pere de Roma.
Perpinyà va ser capital d’un regne. I malgrat que a hores d’ara, es troba en un dels llindars meridionals de l’Hexàgon, cap altra terra d’aquell estat, llevat de París, va ser capital d’un reialme. Així s’entén millor l’important paper exercit per Perpinyà en l’àmbit econòmic, polític i cultural de la Mediterrània medieval.
Perpinyà continuà prosperant després de perdre la corona. Ardent i mediterrània. Gòtica i clàssica. En acabat, vingueren temps menys rellevants. Potser Perpinyà, i totes les terres que l’acompanyen, ha de retrobar, com cita l’escultura de la Menera, el pas estret amb un dit de saviesa, per situar-se un altre cop en l’epicentre de la seva història.
