Arquitectura

La casa de l’Aventafocs: la construcció de Vicent Ferrer a l’eixample de València

A principis del segle XX, en un moment que la burgesia valenciana tracta de donar-se un vernís cosmopolita i distintiu, l’arquitecte Vicent Ferrer construeix a l’eixample, en un solar irregular, un edifici de veïns amb no poques singularitats.

Potser recordeu algunes seqüències d’algun clàssic de Walt Disney, on uns ocellets posen una capa a la protagonista dels dibuixos animats. Són imatges de l’Aventafocs. Aquells animalets aguantaven teles amb el bec. Segons alguns arquitectes de principis del segle XX, els espais en un edifici s’havien de compartimentar de la manera més senzilla i evanescent possible: més que amb murs, les habitacions s’havien de crear amb teles. Teixits flonjos, lluminosos, nets… Un tal Gottfried Semper pensa que les parets tenen un origen tèxtil i sempre n’acaben guardant el record. Per això en aquesta casa veiem tirants i cordons, anelles i cèrcols, cordes, línies paral·leles .

A principis del segle XX, hi havia una part de de València que volia ser cosmopolita. Deixava a banda el concepte de “ciutat gran” per assumir i caminar cap a la “gran ciutat”. De la mà d’arquitectes que s’havien format a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, venen els nous modernismes: les publicacions i les experiències de l’Escola de Glasgow o la Sezession austriaca, arriben a València de la mà de Demetri Ribes i Vicent Ferrer. Amb l’Exposició Internacional d’arts decoratives modernes de Torí de 1902 i el Congrés internacional d’arquitectes de Madrid el 1904 l’arquitecte ha posat en relació propostes i influències que venen de lluny: Otto Wagner, Mackintosh… Amb aquesta informació, coneixement i influències, Vicent Ferrer fa un edifici únic

Vicent Ferrer construí una casa de veïns en una de les zones més modernes de València d’aquell moment: l’eixample que deixava anar la nova ciutat cap a la mar. I Ferrer el va construir en un solar irregular, que fitava amb dos carrers, poligonals. És l’edifici de Ciril Amorós, al costat de la Gran Via Marqués del Túria. És conegut com la Casa Ferrer o l’edifici de les Taronges. A la zona de la Gran Via del Marqués del Túria començaven a viure burgesos que volien que les seues cases tingueren alguna cosa diferent, sobretot de les del veí. Volien un valor afegit, una singularitat que els fera únics, exclusius.

Detall de la façana.

L’arquitecte creà una cantonada enxamfranada. Són vint habitatges que l’arquitecte fa per a son pare. I el nou llenguatge no es limita a les façanes, sinó a l’interior: pati, escales, pisos…recorden fragments de la casa Maiòlica de Viena d’Otto Wagner. Les línies són discretament geomètriques i la façana s’organitza a base de miradors i multiplicant els envans a la part superior. Les marquesines de la primera planta desapareixen en la segona. Les línies rectes conviuen harmònicament amb algunes corbes per tal d’introduir els plafons ceràmics que es coronen amb unes elegantíssimes garlandes.

Alguns elements recorden els arcs mixtilinis de Peter Behrens que va fer per al pavelló d’Alemanya a l’exposició de Torí de 1902. És un edifici especial, inclassificable. Perquè es troba en un territori que no és ni modernista convencional, ni historicista. Un llenguatge original que no és el que precisament vol la burgesia. Vicent Ferrer és com una illa en el panorama dels arquitectes valencians.

Detall de la façana.

El fons blanc queda com a escenari constel·lat de punts ceràmics que proposen motius vegetals, florals, i que acaben amb un pomell de roses al capdamunt de l’edifici, igual que el vestíbul del palau Stoclet de Brussel·les de Joseph Hoffman. L’ornamentació de mènsules, reixes, òculs, discos, tríglifs i decoració interior està inspirada en les propostes de Raimundo d’Aronco.

L’edifici fa la sensació de ser un conjunt de llençols estesos. Amb garlandes policromes, ceràmiques, ferros, vidres i fustes que ajuden a alleugerir les masses. A la façana hi veiem tirants i cordons, anelles i cèrcols, cordes. Tot l’edifici fa la sensació d’una construcció evanescent, lleugera, exòtica, com les tendes de campanya enmig del desert. Els lavabos els posa a la part exterior, als angles de la façana: més llum i ventilació. Aquesta potser és una innovació estructural important.

Façanes nues, envans amb aresta viva, decorada amb plafons ceràmics policroms, brillants, marquesines de ciment, miradors d’obra… Una garlanda ceràmica de roses recorre les tres façanes formant un xamfrà. La decoració d’aquesta façana poua de la Sezession austriaca. Ferrer rebia els quaderns que divulgaven aquest estil. El 1908 i fent cas a aquestes publicacions, decideix canviar el coronament de la façana principal. Hoffman fa poc que ha posat al palau Stoclet un pom de roses.

Interior de l’edifici.

Sobre els balconets de la planta baixa es veuen les inicials VF, ja que aquesta casa era per a la família de l’arquitecte Vicent Ferrer. El seu gust mesurat i l’harmonia dels colors, el fan l’edifici més ortodoxament lligat al Sezession centreeuropeu. Ací veiem clarament la idea de la façana penjant: el mur s’entén com un drap suspès, un revestiment lleuger que penja de l’estructura i permet de materialitzar la planta baixa en vidre i ferro. Però en aquesta casa no s’ha arribat a tant: el vidre i el ferro tindrien sentit si la planta baixa fos la botiga, però aquest habitatge és de veïns.

Element interior d’il·luminació i decoració.

Tots els motius decoratius, la forja, les finestres i les ceràmiques estan inspirats en els treballs de l’italià Raimondo d’Aranco que havia treballat per a l’exposició de Torí del 1902. Perquè les denominades “arts menors” també tenen importancia. Són els antecedents dels “complements”…Bàsicament, garlandes i fulles de llorer. El punt exòtic el posa la cara d’una zíngara que va repetint-se al llarg del mur. La planta baixa s’inspira en els dissenys de Peter Bherens que va fer per al vestíbul de l’Hamburger Vorhalle de Torí. La façana és blanca amb ceràmiques i garlandes. Diuen que és l’edifici modernista Sezession més bonic de València. Qui havia dit que València no era una ciutat cosmopolita?

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close