Per parlar en nom d’un col·lectiu, cal un profund coneixement de la seva idiosincràsia. Una aproximació lenta i en profunditat de les seves particularitats, fins a esdevenir part d’allò a qui vols representar. Si del que es tracta, en canvi, és d’adreçar-t’hi, d’atansar-te a aquell grup humà, però conservant la teva posició (per exemple, la de jove madur), cal vigilar molt que les teves paraules no esdevinguin un predicament, una lliçó des de la teva experiència, amb superioritat moral inclosa. Dos dels problemes dramatúrgics insalvables de la que haurem de considerar, malauradament, la més fluixa de les obres que mai hem vist de la sempre admirada i amb justícia aclamada gran companyia de dansa contemporània: La Veronal.
Havia de ser la seva primera obra adreçada, es diu en el programa de mà, a l’adolescència: “Firmamento”. La primera de les confusions. Lloable, però pretensiós pensar que des de l’art es pot generar un estat de connexió impossible en altres àmbits. Seria més aviat el contrari: és que el moviment, el teatre i el cinema —La Veronal sempre amplien horitzons perquè sembla que la dansa no és suficient— són llenguatges propis que l’espectador —quina sigui la seva edat— desxifra en experiències. I no és a través de la fixació sobre l’escenari de referents pretesament generacionals (la majoria, difícils de comprendre, sigui dit de pas) que podrem parlar sobre ells i elles com si es tracta d’un seu reflex, asseguts tranquil·lament a la butaca de platea, i a qui llencem convenient el nostre discurs. Sense tenir ni per un moment en compte la importància de la paraula i del gest, ambdós elements consubstancials d’aquella etapa vital.
I no els fem arribar qualsevol dels missatges, sinó un amb mirada adultocentrista. Que la vida és un festival de desgràcies i finals, és una constatació que qualsevol va fent a mesura es fa gran. Però és un problema molt gran creure que les teves experiències podran servir (ni llunyanament!) de far a les noves generacions per evitar-los, segons el teu punt de vista, els perills de la societat en la qual estan instal·lats. On realitat i ficció, justament amb allò que juguen en el teatre, es confon de tal manera que mai acabes de treure l’entrellat de quina és la finalitat, on volen anar a parar amb tot de coses disperses i extemporànies que presenten. Una altra confusió imperdonable: creure que l’adolescència està trencada en petits bocins de realitat, d’imatges superposades l’una sobre l’altra, ignorant la fortalesa de les emocions i les relacions afectives que només aquella etapa de la vida és capaç de construir. Autèntiques roques inamovibles on es lliguen els joves.
La Veronal és, inqüestionablement, la millor companyia de les darreres dècades. Gent a qui admirem molt i amb els quals gaudim en cada passa que fan. Així ho he afirmat en nombroses ocasions. Però no són infal·libles. I s’han deixat vèncer per la supèrbia representativa. Això és: pensar-se que podien parlar d’un col·lectiu humà sense haver aprofundit més enllà de la superficialitat; i un grup a qui es pot llençar el discurs après, sense preguntar-se amb serietat si és des d’aquesta mirada que podran trobar-los. I això és impossible per a una companyia de qui esperem sempre tot el millor.
Es pot no estar, òbviament, d’acord amb aquesta crítica. Pot ser que, fins i tot, no representi l’opinió d’una part dels espectadors. El millor que es pot fer en aquests casos és anar a veure la peça, en programació al desembre al Mercat de les Flors la temporada 23-24. I després obrim debat, si us ve de gust. Però no sobre les imatges, el clima escenogràfic i l’extraordinària i voluptuosa manera de ballar. Elements imprescindibles, meravellosos —una vegada més— en aquesta nova producció. Sinó sobre què diem i com ho diem, especialment si tenim en compte que es tracta d’un espectacle de dansa. Ah! I un dia que tinguem temps tots plegats, aprofitem per preguntar-nos sobre la invisibilització de la llengua catalana.
