‘L’habitació blanca’ posa damunt la taula moltes coses. Què en fem de la infantesa? De què serveix la nostàlgia? Preguntes que Josep Maria Miró ens llança amb la seva perspicàcia habitual. Preguntes sovint incòmodes com les que ens feia a ‘Temps salvatge’, ‘Fum’, ‘Nerium park’ o ‘El principi d’Arquimedes’, grans obres que han convertit aquest autor en un dels grans dramaturgs contemporanis, no només al nostre país. ‘L’habitació blanca’ arriba a la Flyhard amb direcció d’un insigne director i actor argentí, Lautaro Perotti, cosa que demostra l’excel·lent connexió Barcelona-Buenos Aires.
‘L’habitació blanca’, ens explica, és un text que ens convida a revisar la infantesa. Parla del retrobament d’una mestra amb tres dels seus antics alumnes, molts anys després que aquests deixessin l’escola. Compta amb Francesca Piñón, Albert Prat, Paula Blanco i Marc Rodríguez. Perotti, el director, ha pogut escapar-se de Buenos Aires per dirigir-la. No havien treballat junts mai abans. Però hem de recordar que Perotti és, amb Claudio Tolcachir, un dels fundadors de Timbre 4, la mítica sala de Buenos Aires que ha estrenat més d’un text de Miró.
Miró té una gran relació amb Buenos Aires i Montevideo. Des que hi va portar ‘El principi d’Arquimedes’ que hi estrena sovint. I s’ha donat el cas que hi han vist peces seves, com ‘La travessia’ o ‘Obac’, que encara no ens han arribat. Allà, diu, li han ensenyat a “ser més generós”.
El dramaturg es troba en un excel·lent estat de forma. L’estrena de ‘L’habitació blanca’ coincideix amb què ja té gairebé a punt el que ha anomenat ‘Tríptic de l’Epifania’, tres monòlegs, el primer dels quals, ‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc’, va obtenir el premi Born de Teatre 2020. És la tercera vegada que el guanya, fet insòlit.
“No escric per a mi, sinó que escric per compartir-ho amb un actor, una actriu, amb un director, una directora, amb un públic”, afirma Miró. I afegeix: “No tinc la veritat sobre el meu material”. Cosa que vol dir que el seu teatre és prou obert, prou bo, com per oferir un gran camp per recórrer a l’equip que l’assumeixi.
Tema d’obertura: ‘Torrent sanguini’, d’Anna Andreu
