El coreògraf d’Ontinyent signa una reeixida primera incursió en el món del flamenc gràcies a ‘Afanador’, producció del Ballet Nacional d’Espanya que ha passat pel Teatre Reial de Madrid i que vindrà a Barcelona a la tardor.
Si fa deu anys li haguessin preguntat a Marcos Morau si acabaria passant pel sedàs del flamenc, difícil d’evitar per a bona part dels coreògrafs d’aquest racó de món, estic segur que hauria somrigut, però no hauria ofert una resposta diàfana, de sí o no. Queda clar, observant la seva trajectòria a La Veronal i d’artista convidat per diferents companyies i teatres europeus, que l’estètica flamenca es troba lluny del seu imaginari, però tot artista necessita reptes i, sobretot, ficar-se en jardins i ser capaç de sortir-ne indemne.
I el Ballet Nacional de España (BNE), companyia pública amb seu a Madrid, era això, un desafiament, també un antagonisme que Morau havia de superar. Perquè si la dansa contemporània és vers lliure, el flamenc és una sextina. Si l’una t’ofereix llibertat i el desafiament d’haver de crear el teu ritme, la teva mètrica, l’altre és un motlle que, per molt que vulguis subvertir-lo, t’hi hauràs d’acabar encabint. Encara més si les peces de què disposes, els ballarins, tenen aquesta formació.
Morau, tanmateix, sap com portar l’aigua al seu molí. D’entrada, tria com a leitmotiv l’obra d’un fotògraf, el colombià Ruvén Afanador, que ha estat capaç de fer art a través de la mirada que ha abocat al món del flamenc. Un punt de vista modern, elegant, de revista de moda. I, després, entre taconeo, palmes i palos, sap introduir a trossos el seu llenguatge coreogràfic.
A Afanador trobem moviments de Sonoma, idees de Firmamento i d’Opening night. I aquesta cosa tan femenina que tenen els espectacles de Morau, de com tracta el cos de les dones. Sap, fins i tot, traslladar-ho als cossos masculins del BNE que en més d’una seqüència de l’espectacle apareixen vestits com les seves companyes. Una clara aposta per un cert no-binarisme.
Els primers vint minuts de la peça són electritzants. Un fons blanc que contrasta amb el negre dels intèrprets, ens xucla des del primer instant. Estètica Cassavetes. Com si el director de cinema nord-americà hagués decidit fer un tomb per Andalusia. Tot passa per les imatges d’Afanador, per com un fotògraf construeix un univers existent per donar-li una volta. Morau, però, va més enllà. A què respon, per exemple, l’escena en què trenta-quatre parells de cames piquen de talons darrere d’un teló abaixat fins a la cintura dels ballarins? Aquesta és la porta d’entrada a ‘Afanador’. Sospirem.
Les escenes de grup són de traca, flamenques i molt Morau. Quan el focus es redueix i surten guitarrista i cantaor per acompanyar un o dos ballarins, quan passem del pla general al curt, la peça se’n ressent. Quan el coreògraf cedeix el testimoni al flamenc més essencial, cosa que no podia defugir. Potser una penyora a pagar.
Però aquí es tracta de fer ballar una companyia de trenta-quatre ànimes i crear anades i vingudes entre el flamenc i el contemporani, en onades persistents que trenquen en una platja dòcil. Al final, Afanador és una mostra en moviment que s’endinsa en els ulls del fotògraf colombià i es reflecteix en el coreògraf valencià per explotar en escena.
Afanador és una aposta majúscula del BNE. És una gran producció signada pel que és un dels coreògrafs del moment a Europa i que podrà girar per tot arreu. La companyia fundada per Antonio Gades (molt estimat a casa nostra) i que ara dirigeix Rubén Olmo ja ho fa, això de recórrer món amb l’art espanyol per excel·lència. Però anar acompanyat de Morau li ofereix un extra de modernitat, de contemporani. Per exemple, és el primer cop que pugen a l’escenari del Teatre Reial de Madrid. I no serà l’únic lloc que estrenaran.
Per a Morau no haurà estat una feina més. Poques vegades un coreògraf barceloní pot disposar d’un cos de ball de trenta intèrprets, posar-se a prova d’aquesta manera. A finals d’abril, viurà la prova de foc amb la seva primera peça per a l’Staatsballett Berlin, que el té d’artista convidat. Amb música de Gustav Mahler, un os més dur que el flamenc, estrenarà Overture. Tindrà quaranta ballarins al seu servei i l’Staatskapelle Berlin, l’orquestra estatal del land. Serà, a més, la primera vegada que la companyia de dansa col·labora amb la formació musical, resident a l’Staatsoper Unter den Linden.
Amb La Veronal, Morau ja ho ha fet pràcticament tot. Ha guanyat una pila de premis, fins i tot una nominació als Olivier, ha estat per mig món i ha aconseguit l’aclamació de grapats d’espectadors. És normal, doncs, que hagi buscat el cara a cara amb un antagonista, un lloc d’on pocs en surten sans i estalvis. Aquest diumenge, el públic del Real l’aplaudia dempeus. I el mateix passarà quan Afanador vagi a València o a Barcelona, ciutat que venera els grans del flamenc contemporani, com Rocío Molina i Israel Galván, i que té un gran pedagog i artista com a docent a l’Institut del Teatre, Juan Carlos Lérida. Què diran quan vegin Afanador?
El nostre drama serà veure com Morau es va allunyant de Barcelona, cosa que tard o d’hora passarà. Cada dos anys, crea una peça per a La Veronal (Firmamento n’és l’última). Però no és artista resident de cap teatre català, sinó d’un de berlinès. Com és que la seva companyia no gaudeix d’un espai fix a la ciutat? Com és que encara no ha estrenat al Liceu? Preguntes que tenen una resposta ràpida: por (al que diran els altres) i desídia.
Tenim unes institucions culturals molt primes i amb poca capacitat de retenir talent. I sovint exerceixen d’antagonistes dels mateixos creadors locals. Són moltes les ciutats que han ofert les millors condicions als seus artistes perquè no marxin, de Nova York a París. Avui, La Veronal és una marca tan potent com La Fura dels Baus, un nom que porta inserit Barcelona com a part consubstancial.
A més, quan Morau va sol pel món, al BNE o a l’Staatsballett Berlin, l’acompanyen alguns dels millors especialistes del país: Roberto Fratini (dramaturg), Max Glaenzel (escenògraf), Sílvia Delagneau (figurinista), Bernat Jansà (il·luminació), Marc Salicrú (il·luminació i vídeo)… Amb ell descobreixen maneres de funcionar que poc tenen a veure amb les nostres, sempre filant tan prim, i un públic àvid de descobrir coses noves, que celebra que els artistes residents dels seus teatres siguin de fora. S’ho poden permetre.
