La Fornal és un teatre especial, petit, acollidor… Els anglesos tenen un mot a posta per definir llocs semblants: ‘cozy’. Tal volta, la calidesa te la proporciona un prestatge ple de llibres de teatre en què pots furgar sense miraments: n’hi ha de dramaturgs catalans, mallorquins, la plèiade de manacorins, Shakespeare no hi deu fallar, entrelluco un Goldoni de rampellada… Una porta corredissa. Sortosament, ens tanquen dins el teatre. En declaracions, he sentit a dir que a La Fornal cerquen un públic exigent. Desitgen fer-l’en partícip. En acabar l’obra, els actors sortiran a l’exterior per sentir de més a prop l’alè d’aquests espectadors i intercanviar-hi opinions. És la nit sempre màgica d’una estrena.
Cordèlia de Joan Gomila
Direcció: Frederic Roda
Intèrprets: Núria Fiol, Ignasi Guasch i Joan Gomila
Pròximes funcions: a La Fornal d’Espectacles de Manacor (dies 18, 19 i 20), Teatre Principal de Palma (divendres 24 i diumenge 26) i Teatro Arbolé de Saragossa (tardor de 2022)
Una taula, dues cadires, un marc amb la foto de dos infants petits… Al darrere, les parets llueixen un seguit de cartells amb cert aire modernista de muntatges que s’han representat en aquell espai. Les fronteres entre les quatre parets veurem que constantment s’embullen i es difuminen aquí calidoscòpicament. Som a l’interior del despatx del director del teatre municipal d’una ciutat mitjana innominada amb ínfules de gran que ben bé podria referir-se a Manacor —però tampoc hi ha gaires claus que ens indueixi a pensar-ho. Si abans parlàvem de Shakespeare, Goldoni i els autors illencs, el repertori clàssic de la paret el conformen ara Sa pesta de Pere Capellà, Galileu Galilei de Bertolt Brecht, El cafè de la Marina de Josep M. de Sagarra o Cap cap pla cap al cap del replà d’Alexandre Ballester. En el futur, s’hi incorporarà Cordèlia (a partir d’El rei Lear de Shakespeare), perquè acorden muntar-la-hi.
Sobre l’escenari, i a l’espai difús que separa aquest del pati de butaques, hi actuen els tres actors del drama. En els assajos, en forma de lectura dramatitzada, actuen rere els faristols. El director del teatre és un home casat de mitjana edat amb la vida aparentment resolta, una actriu que torna a la seva ciutat després d’haver passat per l’ESADIB, l’Institut del Teatre o onsevulga, i un home ja gran que hi recala també vint-i-cinc anys més tard. Voldria destacar el paper i la força de la interpretació dels actors; potser el d’Ignasi Guasch és el que em resulta més distant o, per ventura, és la fredor que s’ha volgut transmetre al personatge. Cal destacar també l’encert de la música triada i el bon treball que ha fet Cesc Montané amb la il·luminació, sobretot, a l’apoteòsica escena final. En els talls de llum, rumio en l’enteresa del muntatge, la patxoca que farà a Palma, Saragossa i qualsevol altra banda on s’interpreti.
Ella, a vint-i-cinc anys, surt de les aules —un poc com tots els estudiants— a endur-se’n la vida per davant, però havent topat nas a nas amb la trista realitat. No ha trobat feina com a actriu. És el que comenta en una escena el senyor vell al director del teatre, els quals més grans que ella també han fet o hauran de fer front als seus desenganys personals, bo i constatant que hem fracassat com a societat. Les previsions econòmiques i les negociacions entre director i autor pel muntatge se senten en off perquè és barbolla que no importa gaire i forma part d’aquesta decepció col·lectiva, mentre els actors comencen a assajar, que és el que realment ens interessa. Ara bé, si crèiem que veníem a veure un Shakespeare, aviat ens adonarem que ens han fet passar bou per bèstia grossa.
Veiem tres generacions distintes, dos homes i una dona, un triangle que podria representar la mateixa persona en tres etapes diferents de la seva vida: la jove que gaudeix de tot el temps del món que té per davant per fer coses, però que li cremen a les mans; la persona de mitjana edat que prové del món de la faràndula i a qui els poders fàctics converteixen en el director del teatre municipal de la seva ciutat —però que es guardi prou de les idus de març—, i l’home gran de seixanta anys de tornada de tot, que pot actuar o regnar, controlar i comandar, haver caigut a l’oblit o pitjor encara: tenir un passat que li ret comptes en forma d’un esplet de bufetades. Vesteix tot de blanc i simbolitza un àngel… caigut!
A tothom l’encalça un passat. L’actriu que se’n va anar de la ciutat encara més jove amb somnis i desitjos d’estudiar i convertir-se en una primera dama, però per a qui no tot foren flors i violes (el director i ella ja havien tingut una fricció abans); el té evidentment el responsable del teatre com li ho recorden cada dia la cartelleria dels muntatges que s’hi han escenificat i s’associen a tot un seguit de bons o mals records, i els té més que cap altre l’actor, que un quart de segle enrere hagué de fugir a corre-cuita arran de l’escàndol suscitat en aquella ciutat amb la projecció d’uns films de pornografia gai. S’instal·là a una urbs estrangera on ha romàs fins que ha perdut la seva parella sentimental. Tot l’hi recordava i sentia que convenia tornar. Compon una obra: Cordèlia. D’alguna manera, és Lear, també és Joan Gomila, i quintaessencia els autors que han hagut de patir represàlies per apartar-se del mainstream o per culpa de la seva condició sexual. És l’autor de la peça que es representarà en aquell teatre municipal amb l’altra actriu, Núria Fiol, interpretant l’emblemàtica filla petita de l’inoblidable monarca shakespearià.
M’identifico amb ella perquè, sortits de la facultat, canònics i adotzenats, no podíem concebre un Lear amb només dos actors —jo, personalment, si no hi ha el Bufó em planto! Però el jai, que ha vist teatre tota la vida del dret i del revés —Sergi Belbel ens va dir un cop a la UB que el problema era que escrivíem teatre d’ençà d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides—, sap que a Shakespeare cal que comencem a girar-lo com un mitjó i pivotar aquí la rellevància i el protagonisme en la filla. És com Casa de nines 20 anys després del nord-americà Lucas Hnath, com un Calixto Bieito o com una Casa de Bernarda Alba interpretada exclusivament per mascles. I que la festa del teatre continuï. La finalització de Cordèlia s’enreda pel camí pel fiasco que comentàvem més amunt: «En aquest temps de mentides els artistes hem adoptat la veritat», explica el lema de l’obra. Enllestir-la, sobreposar-se en aquest munt de merda —amb perdó— i edificar-hi damunt no només un teatre sencer sinó també una altra estrena teatral és el gran llegat paternal de l’actor gran a la noia jove. I que la flama del gènere es mantingui encesa com hi rau certament des d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides amb permís de Shakespeare i Pinter.
