La compra per part de Teresa Amatller i Cros (1873-1969) del fons del prestigiós Arxiu Mas –a finals de 1941– per incorporar-lo al que seria l’Institut Amatller, no va ser el seu primer contacte amb el món de la fotografia. De fet, el seu pare, l’Antoni Amatller i Costa (1851-1910), a més de dedicar-se a la producció de xocolata i al col·leccionisme d’art, era un excel·lent fotògraf amateur. La medalla commemorativa de 1891, corresponent a un concurs organitzat per la Sociedad Fotográfica Española –presidida pel Pau Audouard i en la que l’Amatller constava com a vicepresident– n’és un testimoni important, igual que ho són els gallardons rebuts pel xocolater des de la Society of Amateur Photographer de Nova York (1894) i la Association Belge de Photographie (c. 1900). El mateix Audouard s’encarregaria, anys més tard, de retratar escenes simulades de la quotidianitat dels Amatller a la nova residencia del Passeig de Gràcia, un immoble reformat per Josep Puig i Cadafalch (1898-1900) i actual seu del Institut.
La fotografia havia entrat a formar part, fins i tot, de l’entramat al·legòric de la façana de la citada residencia modernista, on, al registre dedicat al polifacètic senyor Amatller, s’introduïa, a la zona inferior dreta de l’escut dedicat a les arts, una parella de gossos manejant una càmera i, a la finestra del seu dormitori, un retrat d’un fotògraf.
A la Teresa Amatller, la compra del fons Mas li havia estat suggerida per l’historiador de l’art, i també fotògraf, Josep Gudiol i Ricart (1904-1985) qui, a arran de la seva estància a la Frick Art Reference Library de Nova York, havia tornat a Barcelona amb la intenció de replicar l’estructura d’aquella fototeca nord-americana. Aquesta idea encaixava perfectament amb el propòsit de fundar una institució dedicada, entre altres qüestions, a la impulsió de la recerca del sector de la història de l’art hispànic. L’immens repertori fotogràfic, sobre patrimoni espanyol, produït al llarg de més de tres dècades per l’Arxiu Mas, es configurava, per tant, com a un bon punt de partida pel desenvolupament de l’ambiciós projecte.
La institució, sorgida de les peticions testamentaries de l’Antoni Amatller, i fundada sota al nom d’Institut Amatller d’Art Hispànic (1943), recolliria així un llegat fotogràfic d’un dels més prolífers establiments d’Espanya especialitzat en bens patrimonials.
La creació de l’Arxiu Mas havia estat una iniciativa del solsoní Adolf Mas i Ginestà (1860-1936), procurador dels tribunals de formació, que havia arribat a Barcelona a finals del segle xix. El 1901 havia fundat un primer establiment de venda de material fotogràfic que es va convertir, uns anys més tard, en un estudi dedicat només a la comercialització de fotografies. Les primerenques col·laboracions amb els llavors Museus d’Art de Barcelona, seguides el 1907 per la participació d’Adolf Mas en la missió arqueològica-jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans a la Ratlla d’Aragó, marcarien la línia d’especialització de l’establiment fotogràfic: el patrimoni. A aquests primers registres de bens regionals, promoguts, en alguns casos, pels mateixos historiadors de l’art, amb finalitat en part proteccionista (com deia Jeroni Martorell en 1908 “[…] per impedir l’exportació de nostre patrimoni artístic, per rescatar potser algun dia lo indegudament venut […]”), se sumarien els inventaris de bens d’altres regions emmarcats dins del Repertori Iconogràfic d’Espanya. Aquest projecte catalogràfic, adscrit a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, s’havia concebut com a eina per al muntatges de la mostra “El Arte en España” i va ser desenvolupat per l’Arxiu Mas sota la supervisió del llavors Servei de Catalogació i Conservació de Monuments.
La riquesa del fons s’incrementaria posteriorment amb els encàrrecs dels hispanistes nord-americans i amb les campanyes dutes a terme pel fill d’Adolf, Pelai Mas i Castañeda (1891-1954), durant la Guerra Civil, com és el cas de les de Toledo i Sevilla. Les campanyes citades són d’especial interès, atès que dibuixen (fotogràficament) un mapa de les destrosses del patrimoni durant el conflicte armat i ens retornen, visualment, uns enclavaments artístics i unes obres que, en alguns casos, poden contemplar-se únicament mitjançant les imatges que van obtenir-se.
Ara fa 75 anys que l’Institut Amatller va obrir les seves portes a la recerca en història de l’art i en aquest temps s’han incorporat altres col·leccions fotogràfiques d’especial interès, conformant un corpus de 360.000 negatius i 180.000 còpies en paper. És el cas dels fons Gudiol –primer director de l’Institut–, Llorens, Calvet, Suris, Almató, per citar-ne només alguns. Aquests llegats fotogràfics formen, en el seu conjunt, un patrimoni documental d’inestimable valor –pel que fa el gènere de la fotografia d’art, però també per a la recerca sobre bens culturals– i la tasca que es desenvolupa des de la institució segueix sent, iguals que en temps de l’Arxiu Mas, imprescindible.
Qualsevol persona que faci una consulta i obri els calaixets de fusta fabricats a mida fa més de cent anys, més enllà de viure una experiència semblant a la de Jeroni Martorell (1876-1951) o Joaquim Folch i Torres (1886-1963) tot mirant i “assaborint” la bellesa d’aquelles fotografies analògiques d’una altra època –que res tenen a veure amb la fredor dels moderns píxels–, tindrà clar que les anacròniques calaixeres custodien documentació de gran rellevància.
Per celebrar dècades i dècades al servei de la història de l’art, i per donar a conèixer aquest immens patrimoni fotogràfic del que tothom pot gaudir, al que es va afegir, fa alguns anys, la restaurada Casa Museu, des del mes de desembre de 2018 l’Institut Amatller ha posat en marxa un programa d’activitats divulgatives. Per al 2019 s’han programat “Visites Premium” a l’edifici, on es podran explorar els seus diferents departaments; un cicle de conferències sobre la història dels seus fons fotogràfics, del qual pròximament és difondrà el calendari; la coproducció de la mostra Egipte 1909. El viatge dels Amatller a la terra dels faraons; i, finalment, la presentació d’un volum dedicat a la història de la família Amatller i a la seva residencia modernista (Editorial Viena).
