L’exposició “En veu baixa” que presenta l’artista als Espais Volart de la Fundació Vila Casas està concebuda com un quartet en quatre moviments, lligats per dues notes comunes que són la fragilitat i la radicalitat. La tria, sense cap ordre cronològic, recorre quasi seixanta anys de trajectòria i se’ns presenta com un concert de signes plàstics per generar nous diàlegs i confrontacions.
Antoni Llena. “En veu baixa”
Comissaris: Antoni Llena i Àlex Susanna
Fundació Vila Casas. Espais Volart
Ausiàs Marc, 20-22. Barcelona
Fins al 25 de juliol de 2021
Pioner en les pràctiques experimentals dels anys seixanta al voltant de l’art conceptual i l’art pobre, la creació transgressora i radical d’Antoni Llena (Barcelona, 1942) qüestiona els límits artístics i expressa una actitud de dissentiment i ruptura envers la pintura tradicional. Hereu de la investigació plàstica tridimensional iniciada durant els anys trenta a Catalunya per Miró, Ferrant o Cristòfol i de l’exploració matèrica i espacial de Tàpies, el seu quefer constitueix una crítica ferotge a tot dogmatisme formalista, tot situant-se al llindar de qualsevol categoria estètica, com va escriure M. Borja Villel a propòsit del catàleg de l’Expo’92 de Sevilla. El procés en la concepció de l’obra —provinent d’una introspecció intel·lectual— és definitori en el cas de Llena, que s’interessa per una obra de mínims, pel despullament, la lleugeresa i la fragilitat; per l’essencialitat d’un treball carregat de subversió. En aquest continu desprendre’s de la materialitat, amb un marginal gest i amb una breu i lleu intervenció, aconsegueix extreure dels materials més humils i senzills la màxima plasticitat, tot metamorfosant els detritus en refinades obres d’art.Fetes amb material de rebuig, escorrialles, sobrants i fragments “criden en veu baixa” i ens interpel·len des de la inestabilitat, el caduc i el transitori en un clar desafiament vers les convencions artístiques.Amb paraules del mateix artista: “Defensar la fragilitat és, encara avui, l’únic pensament pervers possible”.
El projecte expositiu que presenta a la Fundació Vila Casas té la voluntat de fer realitat una antiga idea de l’artista, proposant una lectura àmplia de la seva trajectòria. En un recorregut que estableix diàleg i confrontació, reuneix un conjunt molt significatiu de la seva producció. “En veu baixa”, com diu Àlex Susanna, comissari de la mostra conjuntament amb el mateix Llena, està organitzada com “un quartet en què les obres dialoguen entre si més enllà de tècniques i dates, i està a mig camí entre una antològica i una retrospectiva”. El trajecte s’inicia amb el primer moviment titulat Quasi res on trobem les seves primeres incursions conceptuals. Format, en els seus inicis, en la tradició purament pictòrica, ben aviat va inaugurar la seva etapa conceptual (1965-1969) amb pintures de pólvores de talc, treballs amb ombres i escultures de paper. Amb el col·lectiu format per Sílvia Gubern, Àngel Jové i Jordi Galí, participà en diverses exposicions innovadores d’art pobre. Amb ells va exposar al Jardí del Maduixer (1969-1970), lloc on vivien i treballaven; sl Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona (1969) i a la Galeria Aquitània d’aquesta ciutat (1970). La seva primera mostra individual fou a la Petite Galerie de Lleida (1969), on poca estona abans de la inauguració va optar per prescindir de les escultures de paper i en dibuixà l’ombra que projectaven a les parets. És en aquests moments quan Antoni Llena s’introduïa en l’art feble, tal com el va designà A. Cirici Pellicer. L’exposició presenta alguns exemples de les anomenades escultures dissecades; uns sobres transparents de cel·lofana que contenen una matèria humil i imprecisa.
Després d’un llarg parèntesi creatiu en el qual es replanteja la pràctica artística, el 1979 s’incorpora de nou a la escena amb una sèrie de papers retallats que són una reacció a la pintura que irromp a finals dels 70 dels artistes adscrits a la transavantguarda. Parteix del fet que tot és mutable, tot està en moviment i res és etern per parlar de la temporalitat. Llena considera el paper com un objecte, un cos tridimensional amb què pinta amb diferents plecs de papers de color, dels quals en retalla algunes parts i les deixa en suspensió en un equilibri inestable. En lloc de color i dibuix, empra el paper acolorit i retallat amb tisores. Una actitud de contestació envers la pintura tradicional que genera amb esquinços, estrips, doblecs, replecs i sutures per tal de reconstruir allò trencat. Són les manipulacions del material i el procés mateix el que li interessa, no pas el resultat final; d’aquí que les seves obres adquireixin un caràcter de precarietat i obsolescència. Un bon exemple és Groc (1980), en la qual els talls produeixen volums, ondulacions, superposicions i ombres que ens poden suggerir drapejats clàssics.
L’itinerari continua amb una selecció de maquetes de les escultures públiques entre les quals n’hi ha de tant conegudes com David i Goliat, a la Vila Olímpica, i el Monument als castellers de la plaça de Sant Miquel —ambdues a Barcelona. També es pot veure el projecte El fantasma (1997), que s’havia d’instal·lar davant del MACBA, i segons el mateix Llena recorda una precària tenda de campanya perquè el lloc de l’artista no és el museu sinó “la intempèrie”. Igualment presenta la maqueta del projecte del Monument a l’Onze de Setembre (2010), que representa una mena de galliner obert d’on ja s’han escapat totes les gallines
Noli me tangere és el segon àmbit on es presenten 500 dibuixos fets durant els tres mesos de confinament amb els quals dona continuïtat a la suite SOS: senyals de fum des d’un subsòl, començada el 2005 i que es va poder veure a Tecla Sala, Centre d’Art de l’Hospitalet el 2011. Constitueixen un gran mosaic en què l’artista reflexiona sobre els referents artístics que han marcat la seva trajectòria (de Balthus o Morandi a Guston o Fontana, passant per Miró o Tàpies, entre d’altres), alhora que expressa l’angoixa que li provocà la circumstància pandèmica. En els darrers anys, ha dut a terme una tasca quotidiana, rutinària i exigent que ha consistit a dibuixar dia rere dia, utilitzant el dibuix com a escriptura del pensament i com a metàfora de les sensacions. Amb l’objectiu de posicionar-se com un acèrrim defensor del llenguatge de la plàstica, ha realitzat més de quatre mil dibuixos sobre un paper del mateix format, volgudament modest i precari, en els quals paper i obra són indestriables. Accions cal·ligràfiques, que de forma expansiva i en permanent dissolució, són enteses com l’escriptura de les pàgines d’un llibre. Els centenars de dibuixos realitzats amb pastel, col·locats com un immens mural, estan concebuts com a obra única, com un relat o narració que es prolonga en seqüències que es van reconsiderant al llarg del temps. S’interpel·len, es relacionen i conversen, posant de manifest la inflexió que relliga el tot. Un exercici reflexiu; un acte privat que es carrega de tot el seu sentit com a extensió del seu íntim treball.
Sense penediment és el tercer moviment que aplega algunes obres de les seves sèries més representatives, com per exemple Glossolàlia (1992), Et in Arcadia Ego (1995), Preposicions (1997) o Pietàs (2004), on l’artista explora els límits de la superfície pictòrica en transformar-los en retaules tridimensionals. Empra materials abandonats que han deixat de ser útils i en aquest sentit és habitual trobar-hi draps, cautxú, plàstic, paper rebregat, cartró, grapes, papers, vidres, gases, fustes, filferros, escorces o pedres, que no amaguen la condició caduca dels materials que prenen una rica significació. A finals dels anys 80, incorpora la pintura a base de traços amb esprai o regalims que atorga textura, relleu i un cert barroquisme que confereix aquest batec clàssic que posseeixen les seves obres.
L’exposició clou amb Viatge d’hivern, un conjunt de trenta-vuit obres en format caixes finestra creades l’any 2003, en les quals es mostren imatges diverses que acaben formant un tot, un bon exemple de la poètica de la fragilitat que practica l’autor. Les peces s’arrengleren unes darrera les altres, conformant seqüències i juxtaposicions visuals, permetent que l’espectador les travessi amb la mirada. Tot i que poden tenir una vida autònoma, cadascun d’aquests diorames s’encadena amb el següent, s’introdueix en l’altre, tot diluint-s’hi. Unes construccions vulnerables i febles, realitzades amb materials humils i pobres, que creixen i es reforcen amb la interrelació, tot reivindicant el buit i el silenci.
Un viatge interior i utòpic el d’Antoni Llena; un camí cap endins que explora la pervivència dels records i de la fugacitat.
