La intensitat formal de les fotografies de Bill Brandt pot descriure’s com una mescla de teatralitat visual, de sentit tècnic de l’espectacle –els seus blancs i negres desprenen una força i una densitat gairebé expressionistes– i de misteri atmosfèric que res ni ningú resoldrà. És una intensitat formal que ocasionalment festeja amb l’abstracció –millor dit: amb les estructures abstractes sobre les quals se sosté la realitat figurativa del món–, però que a la fi sempre té com a objectiu reforçar el dramatisme humà o les meravelles o monstruositats paisatgístiques que capta. La petita però exquisida exposició, amb poc més d’una vintena de fotografies, que es pot veure ara mateix a la Galeria Marlborough de Barcelona és un tast concentrat i estimulant de la seva obra.
Bill Brandt
Galeria Marlborough
Barcelona
Fins al 8 de setembre
Nascut a Hamburg l’any 1904 amb el nom alemanyíssim de Hermann Wilhelm Brandt, al si d’una família de comerciants que havien prosperat i fet fortuna, Brandt ha passat a la història com un fotògraf no tan sols anglès, sinó, a més a més, especialista a retratar la identitat i les formes de vida angleses. I això a pesar que va viure tota la infantesa i tota l’adolescència al seu país natal i que no va conèixer el país de Shakespeare fins al 1929. Quan per fi s’hi va instal·lar d’una manera estable i definitiva, el 1934, va fer dues coses que no necessàriament són complementàries, però en el seu cas sembla que sí que ho eren: es va naturalitzar anglès i, a més, tota la vida (va morir el 1983) va amagar la seva identitat alemanya original. La teatralitat de les seves fotografies tenia, per tant, una correspondència en la teatralitat de la seva biografia, i en especial en la manera com ell la gestionava. Quina ferida, quina ànsia o quina por –o quina concepció audaç i juganera de l’existència– va portar Bill Brandt a muntar aquella faula autobiogràfica i a cenyir-s’hi fins al final dels seus dies és un misteri que ja no aclarirem.
Influït per alguns dels grans mestres de la fotografia moderna –Eugène Atget, Brassaï, André Kertész–, Brandt va arribar al París surrealista de finals dels anys vint després de rebre els elogis i l’aval del poeta i crític Ezra Pound, de qui va fer un retrat formidable. A París, va convertir-se en deixeble de Man Ray, però aquest era un mentor espantat, egoista i gasiu i als deixebles els amagava els seus coneixements tècnics i intel·lectuals perquè no volia que els hi robessin i el superessin. Ramón Esparza, expert en l’obra de Brandt, ja ha deixat escrit que el pas –breu, intens, malgrat tot formatiu– del fotògraf per París, un París travessat per les experimentacions i les exploracions dels surrealistes, el va marcar d’una manera profunda i perdurable, però no en termes tècnics –no va fer ni collages ni fotomuntatges– sinó en la manera de mirar i capturar la realitat.
En algunes de les millors fotografies que poden contemplar-se a la Marlborough, s’hi noten algunes herències surrealistes, sobretot un gust pel sinistre o per l’excentricitat, és a dir, per aquells aspectes menys convencionals i més irreals de la realitat. Ara penso, per exemple, en la foto titulada A snicket in Halifax. S’hi veu, en un contrapicat radiant, una rampa empedrada que desemboca en un punt de fuga clar, però misteriós i que dona a una casa fosca i quasi ominosa. També penso en la foto titulada After the celebration, jocosa però trista, o trista però jocosa, o fantasmagòricament excèntrica, en què es veu un home ben vestit que torna d’una festa i que, borratxo, es recolza en un fanal mentre sembla dubtar si continuar caminant per un carrer tot ple de boira.
Brandt va ser un fotògraf molt polifacètic, d’interessos variats, amb un sentit sempre aventurer i inconformista del seu ofici, o de la seva relació amb el món a través del seu ofici. Les primeres fotografies que li van donar prestigi, però, i també aquelles per les quals sempre va ser més conegut, són les que va dedicar a captar la societat anglesa dels anys trenta, amb les seves jerarquies seculars i inflexibles, amb les seves desigualtats, amb el seu teatre estirat i opulent i amb les seves misèries terribles. A l’exposició, la foto d’un grup d’aristòcrates que estan de festa a l’hipòdrom d’Ascot mentre miren una cursa de cavalls conviu amb diverses fotos protagonitzades per miners, nens pobres, serventes de cases nobles i mestresses de casa de barris populars. Brandt fotografia tots els seus models amb la mateixa atenció psicològica i la mateixa voluntat de captar-ne alhora la identitat singular i la naturalesa representativa d’una classe i d’un context. Òbviament, també el virtuosisme plàstic és sempre el mateix: Brandt era un mestre de la llum i de les composicions.
Totes les vint-i-una fotografies incloses a la present exposició donarien per escriure’n un article llarg, però n’hi ha una de particularment suggerent. Poderosa i ambigua, s’hi veu, d’esquena, una parella que s’abraça en una petita habitació del barri del Soho. Tot és poc sensual i poc eròtic i a la vegada ho és moltíssim: la parella és un bolic de roba i braços i torsos i caps, el llit on estan a punt d’estirar-se és petit i modest, el comodí que hi ha al costat del llit té una làmpada, el que semblen teteres i diverses flors. Tot plegat té un aire elèctric i sinistre, romàntic i sòrdid, pletòric i desesperat. I Bill Brandt ens ho mostra amb un joc de blancs i negres hipnòtics i una composició amuntegada però neta i expressiva. Un dels grans.
