Tota una vida dedicada al paisatge
A finals de l’any passat ens va deixar Concha Ibañez (Canet de Mar, 1926 – Barcelona, 2022 ), que va dedicar tota la seva vida al món de l’art. Feia més d’una dècada que no exercia, degut als diversos problemes físics que patia i que la van tenir allunyada del seu taller. De totes maneres abans de que es produís la pandèmia de la Covid 19 era conscient de tot el que succeïa al seu entorn, sobretot perquè els seus familiars i amics -que eren molts- l’anaven a veure sovint per compartir una estona parlant de tot allò que més li agradava: l’art, sense deixar de banda altres aspectes de la vida quotidiana que també li interessaven.
Després de tants anys dedicats plenament a exercir la pràctica de la pintura, el dibuix i el gravat, no és lògic que encara no hagi tingut el reconeixement que es mereix per la seva llarga i extensa trajectòria creativa. El seu treball sempre s’ha mogut dins d’una mateixa temàtica: el paisatge, creant un estil propi que li ha permès mostrar una obra inconfusible i allunyada de qualsevol tendència del moment i que l’hi ha servit per ser considerada com una artista única i irrepetible. Se sol dir que els artistes han de pertànyer a un “isme” concret per poder classificar-los o identificar-los, però perquè no poden moure´s lliurement sense estar lligats a cap tendència determinada, com per exemple ha succeït amb pintors de reconegut prestigi: Georges Roualt, Amadeo Modigliani, Francis Bacon i Balthus, entre altres.
En diverses ocasions mencionava sense cap tipus de supèrbia, ans el contrari, doncs era una persona senzilla i humil, que sempre havia viscut de la pintura, qüestió aquesta de la que no tots els artistes poden vanagloriar-se. De ben jove ja sabia el que volia fer i per això va estudiar Belles Arts per poder dedicar-se professionalment a pintar. Cal destacar que en aquella època el fet de ser dona artista no era gens fàcil, però va ser valenta al prendre aquesta decisió i el temps li va donar la raó.
El seu treball mereix el reconeixement de tot el món artístic, principalment dels seus companys de professió, ja que sempre ha ajudat i aconsellat a molts artistes en el seu esdevenir creatiu, principalment als més joves que volien obrir-se camí en un terreny tan difícil i complex com és aquest, demostrant un tarannà humà que malauradament avui tendeix a ser massa individualista.
Una extensa i dilatada trajectòria creativa
Concha Ibañez es va formar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi i a l’Escola Llotja, interessant-se per la pintura, el gravat i el dibuix. Va tenir com a professors pintors de reconegut prestigi, com és el cas de Francesc Labarta. També va assistir a classes de pintura amb Josep Oriol Baqué Mercader. Una altra faceta ha estat la de docent, però no des de l’àmbit universitari, sinó pels tallers de pintura i gravat realitzats tant en el seu estudi com fora d’ell, com per exemple els de la ciutat cubana d’Holguin, a l’Hospitalet de Llobregat i al Foment de les Arts Decoratives (FAD) de Barcelona. Des de sempre ha demostrat un gran interès en ensenyar tot el que sabia per poder transmetre-ho als seus alumnes.
La seva primera exposició individual va tenir lloc a la sala Jaimes, el 1960, encara que ja havia participat abans, a finals dels quaranta, en una mostra solidaria per ajudar a famílies de presos polítics. El seu treball s’ha exhibit en diferents països europeus, així com als Estats Units, Cuba, Tailàndia i França, a més de diverses localitats catalanes i espanyoles. Les principals exposicions que ha fet han estat a la Tecla Sala, L’Hospitalet (1993), Centre Cultural Caixa de Terrassa (1998), Fundació Caixa Penedès, Vilafranca del Penedès (2000) i Sala Blanquerna, Madrid (2001). És difícil quantificar el nombre d’exposicions individuals i col·lectives que ha realitzat, però supera de llarg les dues-centes.
L’any 1992 va ser invitada a participar amb un grup d’artistes catalanes al II Festival Internacional de Dones que es celebrava a Bangkok. Ha format part del grup SOM 7 de L’Associació de Dones Artistes de Catalunya, juntament amb Claude Collet, Teresa Costa-Gramunt, Lluïsa García Muro, Adelaida Murillo, Carme Riera i Núria Tortras. Els seus gravats han il·lustrat els textos d’autors com Baltasar Porcel, Cesáreo Rodrígues-Aguilera, Miquel de Palol, Marta Pesarrodona, Tomás Garcés, Celso Emilio Ferreiro i Josep Maria Carandell, entre altres. Ha estat membre del patronat organitzador del Saló de Maig de Barcelona, entre els anys 1966 al 1969. Segons l’artista Agustí Fructuoso, la ciutat d’Hospitalet a través del projecte TPK “disposa d’un taller de gravat gràcies a la generositat de Concha Ibañez per ser la iniciadora als 80 a fer a valorar el gravat i promoure’n l’ensenyament a centenars de persones de la nostra ciutat”.
Ha obtingut un gran nombre de premis, entre els que sobresurten, el Primer Premi de Pintura Ciutat de l’Hospitalet, 1966, com el més antic, i els premis de Dibuix de la III Biennal de Manresa, 1995, Pintura Donart 95, 1997 i el d’Arts Plàstiques del Museu de la Marina de Vilassar de Mar, al mateix any, com els més recents. El 2014 l’Ajuntament de Canet de Mat li va atorgar la Medalla d’Or de la ciutat.
Una obra plena de calidesa, reflexió i sentiment
Tot i ser una pintora d’arrels mediterrànies , la seva curiositat per conèixer nous espais geogràfics l’ha conduïda a viatjar arreu del món, tal com es pot comprovar en les seves obres. No són paisatges inventats, sinó que els ha vist presencialment, tal com succeeix amb els camps de blat de Castella, els olivars de Jaén, les costes de la Costa Brava i Menorca, el litoral barceloní del Maresme i El Garraf, els paratges feréstecs i inhòspits dels Monegros, les plantacions de l’illa de Lanzarote… Cadascun d’ells els representa a través del color, on predominen diferents tonalitats com el blau, el groc, l’ocre, el verd i el gris. Aquesta diversitat cromàtica altrament apareix quan mostra diversos indrets de Cuba, el Marroc, a més de ciutats com Nova York i Venècia.
Són paisatges ben singulars i diferents del que estem acostumats a contemplar, on la figura de l’ésser humà no hi apareix, però s’intueix, ja que els camins, les cases, els molins o els conreus que hi apareixen algú als ha creat. No es percep moviment, però en canvi hi ha vida, color i llum, aconseguint transmetre a l’espectador un conjunt de sensacions i emocions que provoquen un estat d’assossec i placidesa ben notoris, on només sorgeix allò imprescindible i necessari. La línia de l’horitzó que hi ha en la majoria de les seves composicions serveix per delimitar el quadre en dues parts, indicant l’existència d’un primer i un segon pla, sense que cap d’ells s’imposi a l’altre, degut a que tots dos són igualment importants, com és el cas de la pintura renaixentista, on la línia s’aproxima a la idea d’equilibri i ordre.
En una entrevista que li va fer el periodista Sempronio a La Vanguardia l’any 1987, li preguntava a l’artista si el que pintava eren “paisatges recios” a diferència dels més suaus i càlids del Maresme, i ella li va respondre: “Hi ha que impregnar-se de l’essència de les coses, per desprès tancar els ulls e interpretar-les a la manera d’un mateix”. Això és ben indicatiu de com pensava i actuava l’artista
Alguns crítics l’han inclòs dins de l’anomenada Escola Castellana del Paisatge o bé com a artista naïf. Respecte d’ aquesta ultima denominació no estic gens d’acord, ja que l’aparent “ingenuïtat” de les seves propostes és només una manera diferent i personal de representar el paisatge urbà, rural i marí, simplificant les formes, cercant allò essencial. Precisament l’escriptora Marta Pesarrodona, gran amiga d’ella, senyalava que “fa anys que m’interessa l’obra de Conxa Ibañez i, segurament, perquè el seu alè artístic, pictòric, és únic i intransferible”.
És inadmissible que vivint i treballant a Barcelona no hi hagi hagut cap institució privada o pública que hagi pensat en dedicar-li una retrospectiva. Tampoc s’ha publicat cap monografia on es pugui recollir tot el que ha anat creant durant quasi bé 80 anys de treball. Només alguns llibres d’art contemporani la mencionen, com el recentment publicat Cent dues artistes d’Elina Norandi.
Sí per a Leonardo da Vinci la pintura es poesia muda, per a Concha Ibañez, la pintura és poesia contemplativa. En els dos casos el silenci i la meditació són els motius principals de la seva existència. El crític i periodista Josep Maria Cadena, gran amic i admirador de la seva obra destacava que “Concha Ibañez és una paisatgista perquè desitja entendre el món en el seu conjunt. Podria representar altres aspectes de la vida col·lectiva, però la seva visió anímica de diferents paisatges aconsegueix obrir camins que porten al concep de concòrdia”.
