Mentre que en el cas de Joan Miró, la seva obra tèxtil és molt coneguda i difosa, en canvi, pel que fa a Picasso, els seus tapissos són molt menys coneguts, potser perquè una gran majoria d’ells són reproduccions d’obres ja existents de l’artista. Però Picasso va permetre i col·laborar diverses vegades amb tapissers. La història, gairebé desconeguda i fins ara molt poc documentada, de l’única vegada que es va manufacturar un tapís picassià a Catalunya i a l’Estat espanyol, s’explica ara en una exposició documental a la galeria Canals de Sant Cugat del Vallès, a la mateixa ciutat on es va realitzar la peça.
Picasso i el tapís de Sant Cugat
Canals Galeria d’Art
Sant Cugat del Vallès
Fins al 30 de desembre de 2023
A mitjans dels anys 60 l’empresari terrassenc Miquel Samaranch havia donat un gran impuls a l’art del tapís a través de la manufactura de catifes i tapissos, la Casa Aymat de Sant Cugat del Vallès, que havia adquirit el 1955. Amb la secció de la fàbrica anomenada Escola Catalana del Tapís, Samaranch va implicar nombrosos artistes en l’art de la tapisseria, al capdavant dels quals hi havia el pintor santcugatenc Josep Grau-Garriga, com a director artístic de la fàbrica. S’hi van implicar artistes com Miró –el cas més conegut amb les col·laboracions amb Josep Royo-, Guinovart, Ràfols Casamada, Hernández Pijuan o Antoni Tàpies. Els artistes i treballadors de la casa van renovar i modernitzar des de Sant Cugat la tècnica del tapís, amb un estil propi que incorporava una dimensió més volumètrica a les superfícies planes del teixit, una manera de fer que ha influenciat moltíssim a aquesta disciplina tèxtil.
Coincidint amb la celebració del cinquantenari de la mort de Picasso, la galeria Canals ha redescobert la història, molt poc coneguda ni documentada, de quan la manufactura de Sant Cugat va realitzar l’únic tapís de Picasso, creat a Catalunya i a l’Estat espanyol. El galerista Josep Canals ha investigat les traces de com el pintor malagueny es va implicar en el projecte de l’Escola Catalana del Tapís, amb una peça titulada Natura morta amb copa sota el llum, que reproduïa un linòleum seu del 1962. “Miquel Samaranch tenia molt clar que l’Escola Catalana del Tapís havia d’assolir un gran nivell de qualitat i per això va anar a buscar els millors artistes de l’època. El 1964 una part dels artistes que participaven a l’Escola van exposar les seves creacions a la sala Gaspar de Barcelona. -explica Canals-. Com els galeristes, els cosins Miquel i Joan Gaspar, eren en aquells moments els representants de Picasso a l’Estat i ja l’havien exposat a la galeria en unes exposicions molt recordades, Samaranch els hi va demanar com podrien convèncer Picasso d’implicar-se en el projecte de la Casa Aymat. I aleshores, va ser quan van decidir visitar-lo a Mougins, on vivia el pintor, per proposar-li directament la realització d’un tapís”.
Així va ser com Samaranch i la seva esposa, Mercè Vinyes, els Gaspar i Grau-Garriga, van visitar Picasso, el qual -com sempre que el visitaven catalans-, va estar encantat de col·laborar amb el projecte. Durant la visita. ja van acordar de realitzar un tapís a partir del gravat en linòleum Natura morta amb copa sota la llum, que malgrat estar datat tres anys abans, tenia un estil clarament cubista. Tots van estar d’acord que l’escena del gravat, en quatre colors -groc, vermell, verd i negre-, podria donar molts bons resultats quan es passés al format tapís i que se’n farien tres exemplars. Picasso també va decidir que un dels exemplars el donaria al seu museu barceloní.
En l’elaboració dels tres tapissos, hi van participar el responsable del taller Vicente Pascual, expert provinent de la Real Fábrica de Tapices de Madrid, i els teixidors de Sant Cugat Jaume Busquets, Josep Royo i Joan Aymerich. Es va partir sobre un ordit de cotó de 12 caps. Es va decidir tenyir un vermell exclusiu per al tapís al qual van batejar com a “vermell-Picasso”. Darrere la peça hi ha una etiqueta on hi diu: “Tapís d’Escola Catalana”, i també consta la signatura de Picasso i l’anagrama de la fàbrica Aymat. En l’exemplar del Museu Picasso, el materials que consten a la fitxa són alt lliç, realitzat amb llana, sedes i cabell moher. La mida de l’obra és 136 cm x 156 cm, tal i com es constata en la reproducció fotogràfica a escala de l’original, que s’exposa a la galeria Canals. A la mostra, també es poden veure imatges de l’elaboració de la peça, on apareixen personatges com Josep Royo.
L’exemplar a la venda va ser presentat en societat poc després d’estar enllestit, el maig del 1965, en un pis que Samaranch tenia a la Rambla Catalunya de Barcelona. Aquesta petita presentació va tenir ressò a la premsa i per allà hi van passar el mateix responsable dels museus de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte, el crític d’art Rafael Benet, el periodista Sempronio, els músics Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge o el pintor Manuel Valls. Poc després, l’obra es va exposar a la sala Gaspar en una exposició de litografies i tapissos. L’exposició a la galeria Canals documenta amb fotografies el recorregut del tapís, acompanyat per alguns gravats de Picasso.
Malgrat que en aquells moments es va parlar força a la premsa del tapís de Picasso, la història d’aquesta peculiar peça tèxtil es va pràcticament oblidar. La versió donada per l’artista al Museu Picasso de Barcelona va restar a les reserves. No va ser fins al 2003 que Josep Canals va veure el tapís que s’havia venut en el seu moment a casa del galerista Sebastià Jané i aleshores la peça es va exposar al museu de la Casa Aymat. L’obra, en aquest cas la versió propietat del Museu Picasso, va tornar a Sant Cugat el 2009 amb motiu d’una exposició sobre l’Escola Catalana del Tapís amb motiu de la inauguració del Centre Grau-Garriga d’art textil contemporani. Un any després, la mostra va itinerar a la Fundació Caixa de Terrassa.
El fet és que no és estrany que Picasso s’interessés en que s’elaborés un tapís a partir d’una obra seva. No era el primer cop que es feia una operació similar. El 1928 Picasso va crear un cartró d’un Minotaure per a la modista i col·leccionista Marie Cuttoli, que va impulsar de manera molt activa la realització de tapissos d’obres de grans pintors. Per encàrrec de Cuttoli, Picasso va realitzar el 1938 un collage de gran format, Dones al bany, que va ser la base per a un tapís manufacturat al taller dels Gobelins, a París, a principis dels anys 50.
Però el cas més famós d’un tapís a partir d’una obra de Picasso és la reproducció del Guernica, que va ser encarregada directament pel magnat Nelson Rockefeller el 1955, però que s’exposa a la seu novaiorquesa de la ONU des del 1985, encara que amb intermitències ja que la propietat de la peça és de la família Rockefeller i algun cop el reclama. En aquest cas, la peça va ser elaborada al taller de Jacqueline Baume-Dürrbach, a Cavalaire (França), amb qui el pintor va col·laborar diverses vegades. Per exemple, tres anys més tard, també va ser teixit en el taller de Baume-Dürrbach, una rèplica en tapís d’una altra de les obres més conegudes de Picasso, Les senyoretes d’Avinyó. En aquest cas, a Picasso li va agradar tant que se’l va quedar i el va penjar a la seva casa de La Californie.
Ara que el Museu Picasso i la Fundació Miró s’han unit per a l’exposició que relaciona l’obra dels dos artistes, veritablement el tapís és una disciplina que els uneix, encara que en Miró, amb exemplars molt icònics, és una faceta molt més desenvolupada. En el Museu Picasso no consta que el tapís hagi format part de cap exposició a la seva seu, però degut al redescobriment d’aquesta història, és possible que l’any que ve s’hi exposi, segons assegura Josep Canals.
