La Fundació Lluís Coromina presenta “Sempre amb les veles suspeses“, una aproximació a la trajectòria vital de Jordi Maragall. Comissariada pel crític i historiador, Joan Gil Gregorio, l’exposició incideix en la llibertat de plantejaments que sempre ha caracteritzat al pintor. Tots els crítics que han escrit sobre la seva obra afirmen que l’artista assumeix, en una mateixa etapa pictòrica, el risc de la pluralitat d’expressions, motivat pel tipus de representació i pel contingut que vol donar forma. Aquest repte amb ell mateix ve motivat per la guspira emocional que en el moment de la creació l’envaeix. Dona cabuda per igual al realisme i a l’abstracció perquè no es vol veure limitat per conceptes aliens a la seva autonomia. Aquesta mostra arriba per reconèixer més de seixanta anys de dedicació a la pintura, caracteritzada tothora per una expansió existencial de gran fluïdesa.
Jordi Maragall. Sempre amb les veles suspeses
Comissari: Joan Gil Gregorio
Espai Isern Dalmau. Fundació Lluís Coromina
Mallorca, 305. Barcelona
Fins al 31 de gener de 2023
Fill del polític Jordi Maragall i Noble i nét del poeta Joan Maragall i Gorina, Jordi Maragall i Mira (Barcelona, 1936), va néixer en el sí d’una família d’intel·lectuals, artistes i polítics amb activitats decisives per al país. Però aquesta responsabilitat no ha fet que la seva independència estigués sempre per damunt de tot. Sense defalliment, ha seguit el seu camí introspectiu, el seu món impenetrable i el seu exili interior.
Pintor de formació culta, des del 1959 en què va exposar una primera selecció de les seves obres a la Sala Vayreda de Barcelona, la seva trajectòria ha transitat per diverses etapes en les quals l’expressionisme ha dominat amb més o menys intensitat, encara que sempre s’hi manifesta la condició constructiva. Estudià pintura al taller del pintor Ramon Rogent del que heretarà les formes rotundes i el sentit constructiu. A partir d’aquest mestre, ha tingut com a referents altres artistes com Matisse i Rouault;, tampoc ha estat aliè a les deformacions de Munch o de Kokoschka i també fou motiu d’inspiració el recolliment de Morandi. El seu llenguatge ha evolucionat alternant moments de predomini dels valors estructurals amb d’altres d’una vitalitat més exaltada, palesa especialment per l’ús del color, la gestualitat apassionada i els perfils negres que reforcen cadascun dels elements. La beca que va obtenir per fer un estatge a París, promoguda pel Cercle Maillol (Institut Francès de Barcelona) li posà a l’abast els llenguatges internacionals.
Els darrers anys de la seva producció han manifestat una tendència expressionista que es va veure a l’exposició de la Galeria Dau al Set (1984); un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Les pintures d’aquest estadi es basen en principis figuratius -retrats esquinçats i exuberants- resolts amb amples traços d’una arrauxada espontaneïtat, en una de descomposició rítmica de vibràtils trets. I en seguiren d’altres cabdals com ara la de la Sala Gaspar (1990) on exhibí pintures en les que l’expansió existencial esdevé pur impuls automàtic, d’una espontaneïtat vivencial. A la Sala Parés (2015) presentà una exposició amb obres en les que hi havia un cert retorn a la referència. Són natures mortes en les que prova la seva gran admiració per Morandi i Léger. Línies simples, trets àgils amb grans taques de color que organitzen la composició. Són obres en les que demostra un gran respecte per la poètica de la quotidianitat i de la senzillesa.
El 2003 es publicà el llibre “Jordi Maragall: els ulls de l’art”, editada per Hacer Editorial amb textos de M. Carme Farré i Sanpere i Pere Maragall i amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós. Una monografia que repassa la seva biografia, el perfil humà i professional, així com els diferents períodes de la seva vida artística.
Crítics i escriptors de la talla de Xavier Rubert de Ventós, Victòria Combalia o José M. Valverde coincideixen en assenyalar que li interessa quedar-se amb el mateix acte de pintar i no tant amb el resultat final; perquè el que vol és captar amb la màxima rapidesa la impressió que li produeix una determinada escena. La crítica d’art M. Lluïsa Borràs va escriure: “Sembla que per a Jordi Maragall pintar és el goig suprem, l’alliberació”. I Raimon Obiols diu: “Hi ha en Maragall uns elements d’identificació i d’identitat que no són ni deliberats ni ficticis. Són fruit de l’exercici de la llibertat, de la creació en marxa, de l’expressió intensa d’una sensibilitat i d’uns sentiments. Això només s’ho pot permetre un bon pintor”
Podem dir que, sigui quin sigui el llenguatge emprat, el denominador comú de la seva obra és l’energia -nua i despullada- que es manifesta amb una força desfermada del moviment ràpid del pinzell sobre el suport. Trets cal·ligràfics que dansen i que es van acumulant sobre la superfície amb un arravatament furiós producte del seu estat interior.
El títol de la mostra, Sempre amb les veles suspeses, és del tot eloqüent i explicatiu. Pren el nom del poema Excelsior, inclòs en el recull Poesies (1895) de Joan Maragall (1860-1911); el poeta més important del moviment modernista. El tema del poema ens remet al desplaçament espiritual de l’escollit; un trajecte sense fi en què s’ha d’encaminar a tot tipus de coneixement. “Excelsior” és un adjectiu superlatiu llatí que significa “més amunt”. El tema d’aquest text explica el viatge inacabable del creador, del poeta, que s’ha d’amarar de tot el coneixement en un periple etern. Es tracta d’un poema de clara influència nietzschiana i és en la tercera estrofa quan explícitament la metàfora del viatge marítim sens revela amb la imatge “sempre amb les veles suspeses”; comparança que es pot interpretar com la predisposició del poeta a estar sempre amatent a anar carregant la maleta d’experiències i saviesa.
I és aquest viatge, sempre en procés de canvi, on els éssers humans es projecten per construir una nova identitat i somniar una transformació de vida, el que Jordi Maragall es va proposar de recórrer i segueix encara recorrent. Esperança i imaginari que empenyen molts a emprendre llargs desplaçaments per acabar creuant diverses fronteres, però pocs els elegits. Territoris híbrids per on viatgen la confluència i l’alternança de mirades diferents, però complementàries. En aquests terrenys limítrofs, les perifèries, els perímetres i els llindars troben en l’art, no només la possibilitat d’entendre el lloc, sinó també de transformar-lo.
Aquesta exposició vol rellegir l’obra de Jordi Maragall; un artista dedicat en cos i ànima a l’art. Trossos de vida configurats a partir de la reflexió del seu jo, episodis d’una força expressiva que exemplifiquen la veritat de l’art.
