El pas del temps com a recurs creatiu
A l’any 1988 el periodista Sempronio a la seva columna “Autorretrato a dos” publicat a La Vanguardia, li preguntava a Eugènia Balcells (Barcelona, 1943), si la seva obra connectava amb la història de l’art o bé formava part d’un cisma. L’artista li respon que “Res de cismes! Estimo continuar la història a que vostè al·ludeix, recorrent a mitjans que la ciència ha posat en les nostres mans: la fotografia, el cinema, el vídeo, els audiovisuals…”. Més de tres dècades després, l’artista es manté fidel al món audiovisual i a les instal·lacions, sent una de les principals exponents de l’art conceptual català que, com Antoni Muntadas, Francesc Torres i Àngels Ribé, va decidir anar-se’n a viure a Nova York en lloc d’elegir París com a centre de creació d’aquesta tendència, cas de Joan Rabascall, Antoni Miralda, Jaume Xifra o Benet Rossell, entre altres artistes. Se la considera com una pionera dins del terreny del cinema experimental, sobretot en l’aspecte sociològic, com és la societat de consum i les conseqüències que això comporta dins de l’anomenada cultura de masses.
La primera vegada que vaig veure el seu treball va ser a la Fundació Caixa de Pensions del carrer de Montcada, quan aquest carrer estava ple de galeries que envoltaven el Museu Picasso, l’any 1989. Presentava una vídeo-instal·lació que reflectia el pas del temps titulada Exposure time, en la què fusionava la imatge amb el so, la música i alguns objectes relacionats amb el passat. Manel Clot destacava que l’obra “es converteix en metàfora de la destrucció, combinant el que és evident amb el que és suggeridor, presentant-lo com a transmutat, per proposar-nos una reflexió sobre tots aquells elements que, a pesar de l’aparença, constitueixen una força subjacent que transcendeix els vaivens de la civilització i de la vida humana”. Aquesta peça la va crear a partir d’una visita que va fer al Poblenou abans de les Olimpíades del 92, quan ja s’havien enderrocat les fàbriques i habitatges però no s’havia iniciat encara la construcció de la Vila Olímpica. A Balcells el tema de la música sempre li ha interessat. A primers any 80 quan ja vivia a Nova York es posà en contacte amb diversos músics, sent la sèrie Sound Works un dels seus primers treballs musicals.
Eugènia Balcells. Una artista que uneix l’art amb la ciència
Eugènia Balcells procedeix d’una família d’arquitectes i inventors, per això no és d’estranyar que estudiés Arquitectura Tècnica. Més endavant, ja vivint a Nova York realitza el Màster en Art a la Universitat d’Iowa. Des del 1988 que resideix entre Barcelona i Nova York. Combina la faceta de videoartista amb la docència, impartint cursos en diferents universitats i centres culturals, així com tallers on la presència de la llum és primordial, a més d’altres aspectes de tipus social, filosòfic i físic, demostrant que la seva formació tècnica li permet internar-se en diversos camps creatius.
A principis del 2010 el seu treball es va veure reconegut amb la concessió de la Medalla al Mèrit en les Belles Arts atorgat pel Ministeri de Cultura i el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya. L’any 1979 juntament amb Carles Hac Mor, amb qui va col·laborar sovint en diversos projectes, van publicar el llibre Anar i tornar, on es fa una reflexió teòrico-poètica sobre la relació imatge/text, com si es tractés d’un joc d’atzar.
A Barcelona hi ha obra seva a l’espai públic, concretament al vestíbul de l’estació de metro de Ciutat Meridiana corresponent a la línia 11, titulada El jardí de llum-Collserola, 2003, representant una mena de jardí que a través de la llum, el color i el moviment ens fa sentir immersos en la vegetació de la muntanya de Collserola.
D’aquestes cinc dècades de creació artística mereixen ser destacades algunes obres realitzades a principis dels 80 que van tenir una excel·lent acollida, com per exemple el vídeo Indian Circle que va guanyar el Gran Prix de la Primera Manifestació Internacional de Vídeo a Montbéliard, França, on ja s’apreciava la figura del cercle, i la instal·lació de vídeo From the Center, que va ser premiada en el Visual Studies Workshop, Rochester, Nova York.
Més endavant, obres com Descansan como en la casa materna I y II; Sincronías i En Trànsit es van poder veure al MNAC, el 1995. Precisament aquesta última es va exhibir un any abans a l’Espai 1 del Palau de la Virreina, on els miralls a mode de laberint jugaven un paper molt important, ja que reflectien “fragments de vida i l’arquitectura que els envolta”. Segons Abel Figueres aquesta instal·lació plantejava diferents aspectes “sociològics, culturals i antropològics, que sempre han caracteritzat la seva activitat, alhora que conforma i dona plasticitat als espais, a les imatges i, fins i tot, a alguns sons primordials”.
A final de 1996 presentà al MACBA Veure la llum, on la instal·lació Traspassar límits és la més destacable, ja que recull situacions que són inherents al seu treball com la llum i el color. Consistia en col·locar dos projectors amb diapositives que travessaven unes pantalles, permetent que es poguessin entreveure una sèrie d’estructures geomètriques. El 2001 va realitzar la instal·lació Roda do tempo al Centre Cultural Banco do Brasil de Rio de Janeiro, incorporant una sèrie d’elements de la vida quotidiana, on s’endevinava la seva preocupació pel transcurs del temps. Un temps cíclic, com sovint sol recordar-nos en les seves obres.
El 2004 a la Llibreria Pròleg de Barcelona va mostrar una instal·lació en un lloc no gaire habitual com és una llibreria, en lloc d’un museu o galeria, però l’efecte visual és el mateix. La peça estava situada al fons, en una mena de celobert però amb sostre, que portava com a títol Volta de fulls. Consistia en dues parts, una visual i l’altra sonora, on s’apreciaven unes imatges relacionades amb l’univers. El 2009 a Arts Santa Mònica va presentar quatre instal·lacions: Laberint, Marbre, Roda de color i Freqüències que, tres anys després, algunes d’elles es veuran a la Tabacalera de Madrid dins del projecte Univers, que va comptar amb la col·laboració del seu cosí, l’astrofísic i director dels telescopis Isaac Newton de l’Observatori Roque de los Muchachos a la illa de la Palma, Marc Balcells. Aquest projecte va continuar amb Altres mons que es va exhibir a CosmoCaixa, un museu dedicat a la divulgació científica. Per a Juan Bufill, la instal·lació Univers oferia “diverses visions: científica, poètica, filosòfica, mística. I també una mirada innocent”.
Ella, una i altra vegada. Una visió de la dona que ens apropa a la realitat
Eugènia Balcells. Ella, una i altra vegada
Comissaria Eulàlia Bosch
Can Framis. Fundació Vila Casas
Fins al 22 de gener de 2023
L’exposició consta de diferents muntatges i instal·lacions que abasten el període 1977-2022, altrament la majoria de les peces són de finals de la dècada dels setanta i inicis dels vuitanta. Les obres són Fi, Re-prise, Noi troba noia, Travessant llenguatges, Àlbum portàtil, Autoretrat i Esdevenir. La primera peça que es troba el públic és Fi (1978), on apareix en un centenar de vinyetes provinents dels finals de fotonovel·les, totes elles diferents, amb la circumstància de que la projecció es pot contemplar de manera continua.
Balcells anava al Mercat de Sant Antoni a comprar fotonovel·les de les quals va arribar a col·leccionar un gran nombre. El fet de titular-la Fi prové de què només li interessava mostrar el final de les revistes. Com és obvi en la majoria de les escenes es veu a una parella donant-se un petó: ”Y serà siempre así. Una interrumpida sucesión de dias maravillosos”; “Vamos a ser muy felices, amor, ya lo verás / Sí, Carlos, estoy segura de ello”. Per a l’artista “la part femenina ha patit molt perquè s’ha vist obligada a explorar excessivament la part masculina per tal de poder funcionar en el món. Lluita per la llibertat, per aconseguir uns drets, per defensar la identitat, per definir-se, etc…”. Això ho va dir fa quasi bé trenta anys, i encara que hi han hagut canvis en aquests aspectes, resta molt per aconseguir-los totalment.
A Re-prise (1977-1991), tres pantalles mostren imatges diferents projectades de manera simultània, però dividides en tres apartats: en una apareixen personatges femenins, a l’altra parelles i, a l’ultima, personatges masculins. Totes les escenes han estat extretes de pel·lícules famoses. Són 8 sèries de fotogrames on es mostren diversos llenguatges cinematogràfics, a través de l’acció, relació i situació. Apareixen actors com Anthony Quinn, Marlon Brando, Kirk Douglas i Clint Eastwood. La mirada desafiant, una conversa, una carícia o un gest determinat, són algunes de les escenes representades. Per a Eugeni Bonet, aquesta peça va ser creada com “environament, un desplegament en l’espai de les tipologies i arquetipus del cinema comercial. Les imatges envolten l’espectador i, sense sincronia, es relacionen mútuament i a l’atzar, en una simultaneïtat de clixés seqüencialment inversemblants”.
En el següent àmbit s’exposa Noi troba noia (1978) que té una duració de 10 minuts on es visualitzen mil imatges procedents de diferents mitjans de comunicació, en que la figura de la dona i de l’home adquireixen un gran protagonisme. La pel·lícula qüestiona el fet de que si un extraterrestre vingués a la Terra per primera vegada i veiés essers humans a través de les imatges que apareixen en revistes, premsa o altres mitjans, quina imatge tindria de nosaltres?. El vídeo de dos canals Travessant llenguatges (1981) mostra dues maneres de representar la dona. En una els concursos de Miss Univers celebrats el 1981 -canal 1-, i l’altra, dues dones dutxant-se a casa seva -canal 2-. Per a Balcells el primer és “un cos codificat, això és, avaluat des de fora, des de la mirada de l’home, des d’una càmera que segueix uns canons de pla general, pla mitja i primer pla”. Quant al segon, es tracta de cossos femenins mostrats de manera natural com qualsevol dona al bany.
De 1993 hi ha Àlbum portàtil que com el nom indica s’observa la pròpia artista vestida amb un abric de plàstic ple de postals de dones de diferents èpoques. L’acció es va desenvolupar a la galeria Tartessos de Barcelona, on ella exclamava “porto en mi totes les dones, les conegudes, les desconegudes, les joves, les velles, les sàvies, les que no sabem massa res…Totes, les porto amb honra i amb gran agraïment”… De fet, no deixa de ser un homenatge a totes elles, des de famoses: Josephine Baker, Coco Chanel, Virginia Woll, Marilyn Monroe, Nefertiti…, a altres d’anònimes. L’acció Autoretrat (1980-2018) va ser filmada a la ciutat de Nova York per ella mateixa. Porta una petita càmera instal·lada a la part frontal del seu barret i a la mà una bola de cristall. Se la veu caminant i filmant tot el seu entorn, concretament des del barri del Soho fins a Brooklyn on té el seu estudi, passant per llocs emblemàtics com el Metropolitan Museu, el Museum of Natural History o la Public Library del carrer 42, entre altres indrets.
L’ultima peça que s’exposa és la més recent: Esdevenir (2022). Es tracta d’una instal·lació de vídeo per a quatre canals que sorgeix de l’obra Un espai propi -procedent de l’homenatge a la vida i obra de l’escriptora anglesa Virginia Woolf que es va exhibir al CCCB, l’any 2000. La idea principal és el ressorgiment d’una dona que evoluciona amb el temps mentre lluita contra els quatre elements de la natura, substituint el foc per la llum. La música és de l’artista, flautista i compositora Barbara Held, resident a Barcelona i el personatge que apareix en els vídeos està interpretat per l’artista Gemma Sin.
A cadascuna de les sales hi ha unes cites pertanyents a algunes obres de Virginia Woolf, com “Qui soc? Què soc? Aquesta mena de preguntes sempre planegen dins meu” o “És la vida el que importa, només la vida, el procés de descobrir, l’etern i perpetu procés, i no el descobriment mateix”. Aquests textos indiquen el recorregut de l’exposició , o el que és el mateix, són “com una petita llanterna de butxaca”, segons la comissària de l’exposició.
