Enric Clarasó és un dels escultors catalans més prominents. Ni que sigui per la seva íntima amistat amb Santiago Rusiñol, que el portà a formar part del famós tercet d’artistes Rusiñol-Casas-Clarasó que exposaven plegats a la Sala Parés de Barcelona des de finals del segle XIX fins a la vellesa de tots tres, el seu nom és present a totes les històries de l’art català del seu temps. Tanmateix, d’ell fins ara no en coneixíem massa coses. La seva bibliografia pràcticament es reduïa a la breu biografia que li dedicà el seu fill l’escriptor Noel Clarasó el 1982, les seves autobiogràfiques Notes viscudes de 1931 —reeditades tres anys més tard—, el recull d’imatges ‘Clarasó esculturas‘ de 1925, i a un grapat de referències més, perdudes a biblioteques i hemeroteques. Ara, amb l’aparició d’un gruixut volum de més de 400 pàgines de text i 422 de catàleg, d’Isabel Coll, que va ser professora de la Universitat de Barcelona, això per fi ja s’ha arreglat.
L’esmentat volum, publicat per l’editora El Centaure Groc, és el fruit de molts anys de Coll investigant —i difonent-ne aspectes parcials— sobre Clarasó, amb la complicitat dels familiars descendents de l’artista. El llibre té dues parts, de dimensions semblants: la primera és la biogràfica de l’escultor, i la segona és el catàleg de la seva obra. La quantitat de material de primera mà consultat per l’autora per a la redacció de la monografia és ingent, i si de Clarasó, fins ara, en sabíem quatre coses —és un dir—, ara en sabrem quatre-centes.
Tot i que l’escultor fou un gran treballador, molta gent només recordarà de la seva obra el magnífic nu caragolat, de marbre, Eva (1904), de grans dimensions, que es troba al MNAC. És una obra equiparable, sens dubte, al Desconsol de Josep Llimona, pràcticament coetani, i reserva per a Clarasó un lloc segur en el súmmum del Modernisme artístic català, en la seva variant simbolista, igual com una altra obra, Memento homo (1900-1902, Barcelona, Cementiri de Montjuïc, i repetit al cementiri de Torrero, a Saragossa), de caràcter diferent, molt vigorosa, pot relacionar directament el seu autor amb el Modernisme més fort.
Tanmateix, a la vista del catàleg complet de la producció de l’artista, que ara tenim l’oportunitat de sospesar, aquest caràcter modernista en l’obra de Clarasó en els seus moments més alts comprovem que no es mantingué constant. Ell, al contrari que els seus amics Casas i Rusiñol, no era de família rica i com a escultor va haver d’adaptar-se a allò que li demanaven els clients, perquè havia de viure del seu art. Segurament per això —i ves a saber si per un cert grau de convicció també— el gruix de la seva obra no té massa de modernista, sinó que és més aviat tributària encara d’aquell realisme anecdòtic típic de l’escultura —catalana i de molts altres llocs de l’art occidental— del darrer quart del segle XIX, o en altres ocasions d’un convencionalisme neutre aplicat a l’estatuària funerària o a la decoració arquitectònica. L’obra majoritària de Clarasó és una mena d’escultura que podem admirar per l’ofici que hi ha al seu darrere, però que sovint li manca allò que en diríem el toc del geni, que és molt difícil de demostrar judicialment —per dir-ho així—, però que sol fer-se ben evident als ulls de la gent amant de l’art.
Malgrat la diferència d’estatus personal, i en conseqüència també d’estil, Casas i més especialment Rusiñol —amic íntim de Clarasó des de la joventut, amb qui compartí el taller barceloní que ja dugué el nom de Cau Ferrat, abans que es fundés el de Sitges— sempre mantingueren la seva complicitat amb l’escultor, que tampoc s’estava de compartir amb ells accions públiques d’un Modernisme declarat. Això ens fa veure que per a ells l’amistat era un valor vital de més pes que no l’escola o la tendència cultural. Rusiñol, tot i que era un “combatent” del Modernisme, en funció fins i tot de líder destacat i entusiasta d’aquest moviment a Catalunya, en canvi, no s’estava de compartir protagonisme amb algú que només de tant en tant es mostrava clarament “correligionari” estètic seu. A finals del segle XX, per exemple, seria impensable que uns artistes consagrats d’avantguarda i d’èxit, s’avinguessin a exposar conjuntament —no un cop sinó molts— amb un altre que no mantingués el seu mateix nivell de “militància” en la seva obra. Gairebé ho considerarien un impossible: com qui diu la traïció a un dogma.
El llibre d’Isabel Coll és, doncs, una aportació monumental, perquè posa a l’abast del lector una enorme informació d’una figura ben notable de l’art català. Hi ha una gran quantitat de material original utilitzat, com vuitanta-dues cartes personals, de l’Arxiu Clarasó, que es transcriuen al llibre, i de vegades més d’un cop. I, d’altra banda, el treball es basa en una ingent recopilació de material de premsa coetània de l’obra, que fixa cronològicament moltes dades i informa de circumstàncies que l’envoltaven.
Però, al marge d’aquest valor indiscutible, hi ha un parell de qüestions al llibre que es podrien matisar. Una és metodològica: a tot llibre d’història —i la història de l’art no deixa de ser-ho— les peces catalogades cal trobar-les localitzades, i si no és possible s’ha de consignar explícitament que se’n desconeix la localització. D’altra banda, les fotografies que il·lustren el catàleg cal que portin un peu de foto que en mencioni la procedència. Aquestes són —com quan s’hi esmenta la ubicació dels documents escrits originals— pistes ineludibles que deixem als recercadors del futur, quan vulguin tornar a confrontar la documentació original per fer-ne una nova lectura, que potser serà diferent.
L’altra qüestió a subratllar-hi és més de fons: sobre l’època del Modernisme ja fa molts anys que s’han fet múltiples treballs, que han posat aquest període de la història de l’art català en un pla preeminent d’estudi i de debat. S’ha interpretat del dret i l’inrevés la significació d’aquell període essencial de la història de la cultura catalana. El Modernisme ha donat molt de si. Des de quan Ràfols i Cirici, a finals dels anys quaranta i començament dels cinquanta del segle XX, varen posar la qüestió damunt la taula, aquella època de l’art —i de la cultura— català ha estat objecte de moltes recerques conceptuals a part de factuals, que han valorat les dimensions i significació d’aquell moviment tan important. Caldria, doncs, també manejar i relacionar aquesta bibliografia a un llibre com el que ara ha aparegut sobre Clarasó, per contextualitzar l’aportació ingent que fa el volum en un marc d’estudi tan treballat com és el del temps del Modernisme a Catalunya.
Tot i això, la tasca ingent que l’autora ens ofereix amb aquest llibre constitueix una monografia amplíssima, sense precedents, que esdevindrà, sens dubte, un maó important en l’edifici de la historiografia artística del segle XIX tardà i del XX primerenc.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.