Erich Berger és un artista, curador i treballador cultural amb seu a Hèlsinki, Finlàndia, particularment centrat en l’estudi de la intersecció de l’art, la ciència i la tecnologia amb una visió crítica de com transformen la societat i el món en general. Al llarg de la seva pràctica ha explorat la materialitat de la informació i la informació i la tecnologia com a material artístic.
L’interès actual de Berger per les qüestions del temps profund i l’ecologia híbrida l’ha conduït al treball amb processos geològics, fenòmens radiogènics i les seves implicacions sociopolítiques en l’aquí i l’ara. Es mou entre les arts visuals i la ciència en un àmbit que també investiga i desenvolupa com a director de la Bioart Society d’Hèlsinki. Les seves instal·lacions, performances i interfícies s’exhibeixen arreu i han rebut premis d’institucions reconegudes com ara Prix Ars Electronica, ZKM, Vida Telefónica i Files Prix.
Per a Berger, la ciència s’orienta al benefici comú i al que anomenem objectivitat; en particular, a tota mena de coses que, en essència, podem experimentar, compartir i reproduir plegats. Però el món no és perfectament objectivable. Enllà de l’objectivitat hi ha a molt més Per això necessitem altres pràctiques, com ara les arts, que exploren l’inefable. Creen subjectivitat i obren a la gent la possibilitat d’explorar les seves relacions amb el món. Aquesta diferència entre arts i ciències hauria de ser benvinguda, perquè suposa l’oportunitat d’afermament i continuïtat d’aquestes formes de coneixement.
Bioart Society és una associació arrelada a Hèlsinki, Finlàndia, que fomenta el treball interdisciplinari entre les arts i les ciències. Es dedica especialment a la biologia, l’ecologia i, en general, a les ciències de la vida. L’associació té un espai a Hèlsinki, on presenta exposicions, seminaris i tallers, i una residència d’artistes a l’Estació Biològica de Kilpis, de la Universitat de Hèlsinki, en territori sami, al nord del país, que rep cada any entre 15 i 20 artistes locals i internacionals en un entorn subàrtic únic i, a més, organitza un programa especial de tallers. L’equip de Bioart Society anomena field nodes (‘nodes de camp’) els esdeveniments puntuals del que consideren una de les seves activitats distingides. Són laboratoris de camp d’art i ciència que reuneixen grups de fins a 40 experts amb l’objectiu de treballar qüestions científiques, culturals o específicament dedicades a l’experiència de la natura, sempre relacionades amb l’entorn.
El nom de l’associació manifesta el seu compromís amb el bioart, terme que originàriament implicava pràctiques artístiques al laboratori de ciències de la vida. Moltes de les seves manifestacions podrien ser considerades com a reaccions a les recerques i desenvolupaments en biotecnologia; altres, com a resultat de l’interès en el treball amb materials i possibilitats de manipulació de la vida inèdits en la pràctica artística o, també, com a manifestacions sobre les qüestions ètiques que brollen quan la vida esdevé quelcom d’immaterial. Tal vegada, aquesta concepció és encara vigent; tanmateix, és fàcil adonar-se que no és possible considerar el laboratori independentment de l’entorn. Intencionadament o no, tard o d’hora, les tecnologies que la recerca desenvolupa o aplica retroben l’entorn.
Encara colonitza el nostre pensament la idea de la separació entre l’activitat humana i allò del que en diem natura. El concepte, que prové de la Il·lustració, ha de ser explorat, qüestionat i revisat. Bioart Society proposa l’estudi dels entorns o ecologies híbrides com punt de partida d’aquesta exploració. Les idees d’humanitat i natura van ser concebudes com a entitats separades, però tendim a superposar-les quan necessitem identificar certes qualitats o detalls. Per això l’equip planteja conscientment la hibridació com a tret característic, un terme que representa quelcom que, de moment, no està perfectament definit, però que cal articular. Les ecologies híbrides poden contenir qualsevol cosa, fins i tot, a nosaltres mateixos o qualsevol dels actors biològics que han emergit amb nosaltres de l’entorn planetari. També podrien contenir robots, software o infraestructures; totes aquelles coses que interactuen amb el nostre entorn i que tenen la capacitat d’incidir sobre ell. La natura conté agents biològics, però també pot incorporar màquines.
Aquesta forma de pensar és crucial per trobar el camí que la humanitat hauria de seguir en la superació de la crisi que encarem. Cal que col·lectivament entenguem que la manera de tractar l’entorn és, de fet, la manera com nosaltres mateixos ens tractem. De moment, però, danyem el més essencial per a les nostres condicions de vida; i és la divisió entre humanitat i natura el que dona suport a les conviccions que justifiquen aquest dany i ens fan creure que sempre hi haurà un lloc on les coses es mantinguin estàlvies, però això és tan sols un somni. No és real. Tots els agents que alliberem al nostre entorn arriben tard o d’hora a tots els punts del planeta; i aleshores, exerceixen la seva acció.
Eric Berger es manifesta especialment interessat en l’exploració del que considera dicotòmic entre la percepció humana del temps i el temps dels sistemes terrestres, dels que, de tota manera, en som part indestriable. Cal trobar formes de pensar en la justícia intergeneracional, doncs: som responsables de les nostres decisions actuals, però encara som poc conscients dels efectes a llarg termini dels agents que alliberem a l’entorn. No és necessàriament el temps a escala humana el que li preocupa. El llarg termini implica en les reflexions d’aquest artista i curador el tractament de temps en què nosaltres ja no hi siguem o el planeta hagi canviat del tot. Posa com a exemple les conseqüències de la decisió de Finlàndia que el converteix en el primer país a construir un dipòsit permanent de residus nuclears. Molt aviat la instal·lació d’Onkalo estarà preparada per rebre els primers residus de les centrals nuclears finlandeses i ho farà continuadament fins que en 2120, quan la majoria de nosaltres hagi desaparegut, sigui segellada. Té 500 metres de profunditat i els enginyers certifiquen que ha estat concebuda per aïllar els residus durant els propers cent mil anys. Berger es pregunta què passarà més endavant, tal vegada unes quantes edats del gel enllà, quan desapareguin les capes de material que ara ens protegeixen dels residus. És una línia temporal d’una durada que mai no ens hem plantejat, però en algun moment els residus començaran a vessar i alliberaran a l’entorn el seu verí.
Cal moltíssim més suport per a les exploracions artístiques i científiques adreçades a la recerca sense finalitats utilitàries a curt termini, perquè, argumenta el director de Bioart Society, en el moment actual, art i ciència són les úniques formes de pensament capaces de contenir l’embat d’un capitalisme que tan sols valora la creativitat per mitjans de la quantificació en termes econòmics. Això és molt problemàtic, ens alerta. I conclou: hauríem de tenir prou perspicàcia i intel·ligència. Cal comprendre que el desgavell actual no pot continuar.
Es realitzadora de documentals antropològico-arqueològics, sovint seleccionats en nombrosos festivals a itàlia, Espanya, França, Croàcia, Moldàvia i Sèrbia.
A partir de l'exploració del món de les imatges i la reflexió sobre la seva significació, es va centrar en els aspectes paisagístics del so, en la memòria de les veus, l'oralitat i l'experimentació amb noves formes de contar històries. Des de 2007, la perquisició s'ha convertit en el camp de proves habitual des d'on elabora els resultats de les seves produccions.
D'ençà de la seva participació al Màster en Art Sonor, els seus interessos se centren en l'ecologia acústica i les instal·lacions sonores.