L’Octubre Centre de Cultura Contemporània acull una mostra gens habitual, ‘Lletres de llum’, un recull de l’obra fotogràfica que havia reunit un jove estudiant de Disseny i Tecnologies Creatives, Àlex Durà Díez, abans que una greu malaltia acabara amb la seua vida. Una mostra, comissariada pel fotoperiodista Alberto Di Lolli, que revela la precoç lucidesa amb la qual era capaç de detectar la bellesa dels rostres, dels gestos, dels paisatges, dels sentiments. I capturar-la per a nosaltres. Una mirada sagaç, desperta, activa i, alhora, crítica. Que ens ensenya a mirar amb uns altres ulls i detectar plenitud en un món convuls i traumàtic.
Lletres de llum
Àlex Durà Díez
Comissari: Alberto Di Lolli
Octubre Centre de Cultura Contemporània
Fins el 21 de maig de 2023
Aquesta exposició revela una amarga paradoxa: malgrat tota la bellesa i plenitud que mostra, l’acte d’amor que conté, cap a ell i d’ell envers nosaltres, no haguera tingut lloc sense la participació d’una tragèdia. D’una desaparició prematura. Àlex Durà Díez i la seua obra mereixien créixer, desenvolupar-se, agafar nous camins. Qui sap si mutar en unes altres disciplines. Tenia per davant vivències, experiències i aprenentatges. Això ja no podrà ser. Però el ben cert és que ja era un fotògraf de raça, que havia fet camí a una velocitat de vertigen. “Lletres de llum” és el testimoni d’un procés de formació vital i artística concentrat, accelerat i sorprenent.
La ferocitat i avidesa amb la qual havia viscut la pràctica esportiva del futbol durant la seua infantesa la va transmetre a una nova passió de joventut heretada del iaio patern via el seu germà gran, Pau Durà. Quan Àlex comença a explorar les possibilitats de la fotografia, és encara un adolescent, però ja és perceptible un olfacte especial, un instint que conrea amb golafreria.
Algunes de les imatges de la mostra són fruit d’aquesta etapa iniciàtica, en la qual ja començava a dedicar hores i hores a disparar i al procés d’edició. Amb la mateixa fascinació que li despertava una sèrie que, per alguna raó, ha esdevingut emblemàtica per a la seua generació, Breaking Bad. En el seu cas, potser perquè era una producció que també ensenyava a mirar d’unes altres maneres. Segurament, per les troballes visuals, per una càmera que se situava de vegades en llocs i moments insospitats. Un aprenentatge autodidàctic que combinava amb el treball acadèmic en l’assignatura de Cultura Audiovisual, en la qual, com recorda la seua professora d’aleshores, Julia López de Briñas, Àlex va modelar el seu entusiasme, les seues intuïcions.
El jove projecte d’artista cursava primer de Batxillerat quan li donaren la notícia que ningú no vol escoltar mai, que mai s’hauria de donar quan hi ha tanta vida al davant: l’havien d’operar d’un quist en un renyó. La seua resposta al diagnòstic: «Bo, a l’Àfrica es moren de fam…». El carranc apareixia en forma de sarcoma d’Ewing. Al davant, mesos que esdevingueren en anys, de tractaments i intervencions. Un calvari amb algunes zones de claror afrontat enmig d’una pandèmia amb enteresa i coratge, amb la convicció que res, ni tan sols una malaltia tan greu, seria capaç d’aturar-lo: el segon de Batxillerat el va despatxar amb matrícula. I va passar amb solvència les proves d’accés a l’exigent Universitat Politècnica de València, per fer el grau de Disseny i Tecnologies Creatives.
El seu professor en els pocs mesos que va poder seguir els estudis, Álvaro Sanchis, recorda la tenacitat d’Àlex, però també la capacitat per mirar, «creant imatges d’impacte que combinen una intuïció natural per a captar la bellesa amb una gran càrrega narrativa i emocional». «Àlex va ser un regal per als docents que vam tindre la sort de trobar-nos amb ell amb les nostres aules», rebla Sanchis.
Ell volia crear «alguna cosa gran», viatjar amb els seus. I fondre’s amb la fotografia per «transmetre emocions i pensaments a la gent», segons les seues paraules. Tan sols la malaltia va ser capaç de sotmetre’l, de vèncer la determinació que mostrava en els seus vídeos. Però ací no acabava la història: restava el llegat, emmagatzemat en discos durs, en la memòria de la seua gent. Imatges poderoses, tendres, belles, reivindicatives, creatives, que esperaven un acte d’amor per ser revelades al món.
Durant la presentació de l’exposició, a la qual acudiren altres fotoperiodistes com Jesús Císcar, Mònica Torres o Alberto Saiz, el comissari Alberto Di Lolli es feia en veu alta la pregunta que es faria qualsevol que la visitara: fins on podia haver arribat Àlex en el cas de continuar viu. «Veig punts d’arribada que a mi m’ha costat molt aconseguir», resumia el prestigiós fotoperiodista. Podria servir com a indicador que, malgrat la seua joventut, ja havia fet un treball professional per a una marca de roba sostenible, Closty. O que disposava de passi de premsa facilitat per alguns grups musicals als quals els havien agradat les fotografies que Àlex feia en els concerts i penjava a les xarxes. En l’exposició, com a mostra, hi ha una magnífica instantània de Marcos Úbeda, trombonista de Zoo.
Les imatges, les lletres, la llum
La idea de la mostra va ser d’una amiga de la família, la cineasta Maria Trénor. I els pares, Cristina Díez, professora, i Carles Durà, docent i escriptor, s’hi posaren a la faena amb una convicció indestructible, amb la idea de dignificar el treball iniciàtic però amb prestància i talent d’Àlex. Alberto Di Lolli va ser l’encarregat de donar forma a l’exposició i també al bonic catàleg, amb ajuda de Maria Ángeles Alcorisa, dissenyadora i tia del jove fotògraf. Un esforç organitzatiu i econòmic considerable que ha comptat amb la col·laboració de la Universitat Politècnica.
La mostra s’articula a través de diversos eixos temàtics. «Mirar el món» ens endinsa en el treball de l’artista per captar la bellesa del paisatge, de vegades aïllada, quasi sempre contextualitzada per una figura humana empetitida segurament per ressaltar la grandesa de l’entorn. Imatges amb contingut simbòlic subratllat per lletres de cançons. Posem per cas els Txarango que canten en caminar per «curar ferides», a qui camina «com qui vol saber-ho tot», que exhorten a caminar fins «trencar-te». L’ésser humà que travessa la natura com a metàfora d’avançar, d’anar sempre endavant.
També hi ha motius al·legòrics o onírics, com la finestra oberta a l’albada que remet als Vetusta Morla que parlen de somiar de despertar «en otro tiempo y en otro lugar». Hi ha lirisme en la mirada, o voluntat estètica, com ara quan reflecteix entorns urbans o juga amb les imatges per fer variacions o, fins i tot («Atardece en tus ojos») per articular quelcom semblant a un muntatge cinematogràfic. Les imatges, però, també mostren el compromís social de l’artista: fruit d’un treball universitari és una sèrie sobre els riders, un dels símbols contemporanis més sagnants de l’explotació capitalista, la part de l’obra que combina la pulsió artística amb el fotoperiodisme. Uns versos de Zoo, sobre la precarietat i l’explotació, estrets de «Faena», serveixen de context.
«Mirant-nos», mentrestant, ens parla de la relació amb els altres, amb gent del seu entorn fent de models, especialment qui era la seua parella, Leticia Hoffmann, present en bellíssimes imatges com «Anxiety», la fotografia que obri aquesta peça. De vegades és ell mateix el model, jugant a l’ambigüitat, a disfressar-se. Especialment reeixit és l’autoretrat que explora colors i fosforescències en el seu rostre, des del qual se’ns llança una mirada enigmàtica. La fotografia escollida per a obrir el catàleg.
Aquell mirar endins, amb tot, també comportava preguntes, que en el cas d’Àlex portaven la motxilla afegida a la incertesa del trànsit de l’adolescència a la joventut de l’amenaça de la malaltia. Aquella espasa de Dàmocles, però, es va convertir en un esperó a la creativitat, a continuar lluitant, amb la convicció de no deixar-se vèncer. Això ho trobem en «La motivació», un vídeo emocionant i inspirador, que revela la fortalesa i la determinació del jove fotògraf. Part del material audiovisual que també s’ha inclòs en la mostra.
La determinació no el va salvar, no li va servir per restar amb nosaltres, mirant-nos i mirant el món des de l’objectiu de la seua càmera. Però l’obra, aquella manera de reflectir la bellesa des del dolor, com escrivia la periodista Noa de la Torre, és una lliçó de vida. També d’amor mutu: el que Àlex va repartir a cabassos i el que ara li és tornat. Una existència més viscuda i intensa que la de molts octogenaris, que va servir per captar amb voluntat de permanència moments, rostres i espais que ens ensenyen a caminar entre tenebres. Amb pas ferm. Espantant la por.
