El dibuixant de la popular ‘Blacksad’, Juanjo Guarnido, reprèn el personatge de Quevedo al còmic ‘El Buscón en las Indias’, amb el guionista Alain Ayroles.
Si ha una sèrie de còmic europea nascuda al segle XXI que ha aconseguit una popularitat mundial comparable amb la dels grans personatges clàssics és Blacksad: una història de sèrie negra protagonitzada per animals antropomòrfics i que descriu els casos d’un gat detectiu privat. Els autors d’aquesta obra -guardonada amb premis internacionals tan prestigiosos com l’Eisner- són el guionista madrileny Juan Díaz Canales i el dibuixant granadí Juanjo Guarnido, que la van crear per a l’editorial francesa Dargaud.
Ara, cinc anys després de l’última aventura de Blacksad –Amarillo-, Guarnido canvia de gènere i d’època en una nova i ambiciosa obra en què ha invertit anys de feina i on s’estrena amb un nou guionista, el francès Alain Ayroles; es tracta d’El Buscón en las Indias (Norma Editorial), en la qual parteixen del llibre de Quevedo per retre homenatge amb ulls contemporanis a la novel·la picaresca, amb una història que combina aventura històrica amb la sàtira. Ayroles ja havia escrit el guió de la sèrie de capa i espasa De capa y colmillo, il·lustrada per Luc Basbou, en la qual “jugava amb clàssics de la literatura francesa del segle XVII com Molière o Alexandre Dumas. He volgut mantenir el mateix esperit amb La vida del Buscón: trobar la inspiració en clàssics i ser-ne fidel al mateix temps que faig una cosa nova i original”.
En una conversa mantinguda pels dos autors amb El Temps de les Arts, Guarnido explica que “feia temps que buscàvem un projecte per fer conjuntament, i Alain em va suggerir la idea de fabular sobre les aventures del Quixot a Amèrica. Em va semblar un sacrilegi perquè precisament Cervantes va matar el personatge perquè gent com Avellaneda -o com nosaltres, quatre segles després- no en poguessin fer una continuació. Però aquesta idea em va evocar El Buscón, un dels meus llibres favorits, que ho posava en safata perquè té un final obert on diu que se’va a les Índies”. Així que Ayroles es va sumergir en la novel·la picaresca, va rellegir El Lazarillo de Tormes i també va llegir El Buscón i Guzmán de Alfarache, de Mateo Alemán, i va veure que “hi ha característiques comunes als diferents relats de picaresca: un relat en primera persona d’un pícar que explica la seva vida i viu moltes aventures i infortunis, el punt de vista satíric de la societat de la seva època… També es troba en algunes obres de Molière i a l’alemanya L’aventurer Simplicissimus. La picaresca s’amaga en llocs sorprenents, com al western d’Arthur Penn Petit Gran Home”. Tot i la manca d’escrúpols del protagonista, Pablicos, el lector “hi simpatitza perquè en el món en què viu, fosc i violent, hi ha gent pitjor. I també té un superpoder per explicar històries i seduir”.
La història d’El Buscón en las Indias està narrada amb una sofisticada estructura de flashbacks i salts en el temps; segons Guarnido, “vam jugar amb elements narratius més moderns que la linialitat cronològica pròpia de la literatura del Segle d’Or espanyol, que resultaria avorrida per al lector actual. Hem fet un joc de nines russes en què cada personatge explica la història a un altre personatge de grau superior”. El resultat ofereix constants girs argumentals que enganyen i sorprenen el lector com també ho fan les pel·lícules d’estafadors i de robatoris perfectes, i és que “films com El golpe, de George Roy Hill, representen la continuïtat de la picaresca”. La picada d’ullet a l’obra mestra de Velázquez Las Meninas, que obre i tanca el llibre, funciona perquè “d’una banda et situa en un lloc i en un temps definits, i a més en aquesta pintura hi ha una reflexió sobre el punt de vista, un joc de miralls amb l’espectador que tenia molt sentit amb el que volíem fer”.
Guarnido és un dibuixant que encara realitza les seves planes de manera totalment artesanal, amb llapis, tinta i aquarel·la, sense cap intervenció de la informàtica. Tot i que a El Buscón en las Indias prescindeix del protagonisme zoològic de Blacksad, manté el seu estil “semirealista, una mica caricaturesc, que és el que a mi m’agrada. Aquest equilibri em surt de manera natural i així puc adaptar el grau de realisme a la situació, depèn de si és més còmica o més seriosa”. I, per a lectors atents, les vinyetes d’El Buscón en las Indias amaguen una recompensa: la fesomia d’un grapat de personatges reprodueix les faccions d’alguns grans actors i actrius del cinema espanyol, la majoria ja traspassats. Aquesta picada d’ullet còmplice no estava prevista al guió, “però aquest descrivia un dels secundaris com una mena de Sancho Panza, i vaig pensar que no hi ha millor Sancho Panza que Alfredo Landa, i em va semblar que seria un homenatge graciós. M’hauria agradat incloure’n d’altres i a alguns m’ha costat treure’ls la semblança. A Astèrix, Uderzo a Asterix ho fa moltíssim, això de recórrer a caricatures de personatges coneguts”.
