Inma Femenia (Pego 1985) és l’artista més jove de la Col·lecció Per Amor a l’Art. A Bombas Gens exposa “Infralleu”, on obres creades específicament per a l’espai dialoguen amb altres ja existents, un conjunt que no fa més que consolidar Femenia com una de les artistes joves més rellevants de l’escena valenciana. L’artista se situa en els límits d’allò perceptible des d’on investiga les formes derivades de la incidència de la llum, la natural i l’artificial. Pensa sobre la incidència de l’entorn digital en l’experiència contemporània, sobre la materialitat de la tecnologia o el seu deteriorament i, en definitiva, reflexiona sobre el binomi que conformen l’esfera analògica i la digital, dues cares d’una mateixa realitat.
La inauguració d’Infralleu prevista per al 13 de març de 2020 va haver d’ajornar-se a causa de la crisi epidemiològica i, una vegada oberta, la mostra ha hagut d’adaptar-se als protocols de seguretat. Un fet important per a Femenia què ja en la concepció inicial de les seues obres té en compte el moviment dels cossos dels visitants en l’espai i sobre les mateixes peces. Amb tot, el d’Inma Femenia és un procés creatiu meditat i una posada en escena conscient sobre la qual ens parla en l’encontre que vam tenir a Bombas Gens amb motiu d’Infralleu.
Quina cosa s’escapa a la percepció humana?
La visió humana té uns límits. De la mateixa manera que els registres digitals en tenen uns altres, el que implica als diferents dispositius que puguen capturar la realitat. En el meu treball acostume a ajuntar eixos dos límits per a conformar un, aquest és un ambient, una atmosfera que està entre nosaltres. De vegades és inevitable que la percepció no siga cognitiva, i no sabem d’on prové eixa informació, eixos registres, eixes imatges.
En quin moment t’interesses pel fenomen de la percepció?
Durant el projecte final de carrera em trobava a la recerca d’un llenguatge personal en el fet pictòric, aleshores em vaig adonar que la inquietud em venia de les pantalles, ja que passava moltes hores davant d’elles, i aquestes condicionaven força la societat. Em vaig adonar que havia d’estar parlant d’açò, responent al que estava passant en el nostre temps.
Com a part de les generacions que hem naturalitzat la tecnologia en el nostre quefer, com defineixes l’esfera digital respecte de l’analògica?
M’agrada veure les coses d’una manera positiva. Com una complementarietat, una convivència tot i que, cada vegada més, allò digital està prenent molta més força en el nostre dia a dia. Però no oblidem el que veritablement ens fa respirar, com és un passeig per la natura. I sobretot atenint-nos a la pandèmia que estem vivint i que ens ha fet veure. És com que ens hem fet a mesura el món digital, encara que aquest utilitze un altre llenguatge, el codi. Hem fet que eixe llenguatge el puguem veure per a així entendre’l. Per exemple a Transversal el que veiem són camps de colors totalment abstractes, però al darrere hi ha una imatge realista que és la que en veritat entenem. Més enllà d’allò sensorial, sempre hi ha un significat.
Aleshores el que fas és posar de manifest, revelar?
Jo crec que sí, en tots els projectes el que faig és destacar alguna cosa que pot passar desapercebuda. El que faig és donar-li més llum a eixe fet.
I més atenint-nos al gran format de les peces.
És la resposta a eixe subratllat. De fet les dimensions de les peces fan que tinguen una manera molt particular de relacionar-se amb el nostre cos. És així com a Transversal o Mehr Licht! es mimetitzen els conceptes en què he estat treballant. Aquesta última peça ens permet sentir els fenòmens que provenen d’eixos colps lumínics de les pantalles com són la descontextualització de la publicitat o la seua grandària. Tot açò posat contra una paret fa que vegem eixe subratllat, que s’adonem del fet que la llum conforma el nostre entorn. I no sols la llum del sol, sinó la del dia a dia a la que nosaltres hem aportat una altra llum, la de les pantalles als centres de les ciutats on justament ja mai és de nit.
Aleshores hem creat una nova llum.
Sí, l’hem creat i ja no ens ataca agressivament. Com ocorre quan anem al Times Square de Nova York o ciutats com Shanghai a Tòquio, on l’experiència pot impressionar perquè hi ha moltíssima informació que es mostra de manera que es pot sentir eixe impuls lumínic.
El cos és l’altre element essencial en la teua obra.
De fet el cos comença a interactuar amb l’obra en el mateix moment en què jo manipule els materials a l’estudi. És més, les qualitats dels materials amb què acostume a treballar fan que es note la impressió que he fet amb el meu cos. A més que el cos generarà el moviment perceptiu que va a tindre el visitant en totes les instal·lacions específiques per a aquestes naus. Des de l’inici s’han tingut molt en compte eixos moviments aleatoris, l’altura de la visió dels visitants, el mode en què recorreran l’espai, l’aire que ocasionaran eixos moviments en els materials… Tots aquestos factors estan pensats i m’ajuden a crear una oposició entre sales. Mentre en la primera ens agradaria fins i tot tocar, formar part del moviment de les obres. En la segona ens porta a adonar-nos que el nostre cos té poder per a destrossar aqueixa xarxa.
No s’adonem que els itineraris, que ara tant acostumem a seguir, formen part de l’experiència de la posada en escena d’Infralleu.
I més en aquesta exposició que havia de complir amb els protocols de seguretat derivats de l’emergència sanitària per poder acollir al públic. Tot i que des de l’inici ja havíem pensat molt les diferents possibilitats de vista. Però el control dels desplaçaments ha fet que, finalment, els recorreguts siguen molt oposats a la naturalitat amb que els vam concebre.
Definitivament tens molt present als i les visitants.
Totalment. I això també fa que treballe l’obra ja en maqueta. El que em permet saber les proporcions del cos humà en relació amb la instal·lació.
Acostumes a treballar obres ex professo?
Com que la meua és una trajectòria jove aquesta és l’oportunitat més gran que he tingut fins a la data. En els projectes dels últims anys m’he adonat que el meu treball consecutivament anava agafant l’espai a intervenir. Pensava abans en quin espai anava a intervenir per a què l’obra fos tot un amb l’experiència de l’espectador. Definitivament el suport de la fundació Per Amor a l’Art ha sigut fonamental per poder produir ex professo per a aquestes sales que en si són molt atractives.
La tríada que sustenta la teua obra és llum, espai i cos.
I la percepció, que ho conjuga tot. Eixa percepció cognitiva que envolta tots els conceptes socials i de comunicació que ens regeixen.
Cada una de les obres té una forta identitat. Com es produeix el lligam d’unes peces amb les altres?
No pense en la relació entre les peces d’una manera conscient, més aviat són qüestions que em van sorgint de les inquietuds pròpies de recerca que tinc a l’estudi. Sé que si estic treballant honestament en una peça s’entrellaçarà una vegada en sala. En aquesta exposició s’ha vist gràcies al discurs de les comissàries. El treball que veiem ací pot resumir ben bé els meus últims deu anys junts, tot i que mostre molts tipus de sèries. Per exemple Liminal XX és un treball inèdit, però a la vegada és una evolució de l’obra que tenim en paret de la Col·lecció Per Amor a l’Art, una sèrie que vaig començar en 2008 i ha anat evolucionant fins al 2012-2013. En canvi In Tension n.2 i In Tension n.3 és un treball que vaig començar en 2013 arrel de la necessitat per allunyar-me dels plàstics vaig arribar als aluminis.
La riquesa de les teues obres resideix en el fet que no tinguen un significat tancat.
El que m’agrada de Bombas Gens és que està acudint tota mena de visitants. M’encanta veure les seues reaccions. A banda de tota la investigació que faig a cada projecte, celebre que cadascú perceba les obres d’una manera. Es du a terme una obertura de significats que té a veure amb la càrrega formal de l’obra.
Em crida l’atenció el caire industrial dels materials que fas servir, sent que el teu entorn on crees és l’Horta de València. Com conjugues aquests dos medis?
Tota la meua obra sempre sorgeix de fets casuals i d’experiències vitals. Hold és una referència directa a l’Horta valenciana. Els plàstics que s’utilitzen en el cultiu dels hivernacles formen part dels paisatges que percep cada dia, i a la vegada els relacione amb els conceptes que treballe a l’estudi i amb els materials industrials. Considere que amb el pas del temps el material adquireix memòria, de la mateixa manera que la imatge digital es desgarra, s’estira, fins i tot la deixem a contenidors digitals enormes. Tot açò ho mimetitze amb els plàstics degradats pel pas del temps. A Hold els veiem agafats a una estructura metàl·lica que els sosté ferms del contrari, per la seua pròpia inèrcia, caurien.
Des d’un punt de vista museogràfic convencional diríem que una peça contamina la resta de l’espai, tot i que trobe que és un fet intencionat.
Ho és totalment en el sentit en què totes les obres són independents, però posades en aquesta sala treballen en conjunt. És interessant veure la independència en essència i temps de cada obra i com després dialoga perfectament amb la del costat. A la fi tot acaba en la mateixa esfera conceptual de manera natural.
Parla’ns sobre el teu procés creatiu.
La intuïció ve en el moment en què estic visualitzant la peça, llavors ja confie en com va a ser. Però a l’inici la idea sempre em sorgeix per casualitat, o bé em passa alguna cosa, una idea em colpeja la ment o veig un efecte com el de l’obra Spectre Screensaver. Aquesta peça va sorgir mentre feia una estada a Berlín, recorde que l’spectrum era el salva pantalla determinat del Mac al 2013. El que em va fer adonar-me que aqueix era l’ambient estètic que tothom tenia a casa seva, no només jo. Així que vaig buscar remarcar eixe ambient.
I, finalment, com ha afectat aquesta crisi sanitària i primer confiament al teu procés creatiu?
Doncs feia un any que treballava en la producció d’Infralleu. Va ser instal·lar l’obra i decretar el confinament. Estava previst que inauguràrem un divendres i el dilluns volava a Nova York i quan tornava era Pasqua i viatjava a Bilbao, una programació tancada i de sobte portem tot aquest temps sense eixir d’Espanya, ni quasi de casa. Necessitava un descans i just va coincidir amb les primeres setmanes de tancament. Però una vegada descansada, notava que el meu cap no estava per a produir, sinó per a estar al dia. No necessitava respondre a la feina. Ja després d’estiu vaig tenir la sensació d’assimilar que els temps es dilataven, es feien més llargs. I ara mateix doncs no tinc l’exigència d’haver de complir amb terminis de producció i, com que no hi ha moviment d’obra, em done a recapitular. En general, pense que és el moment de pensar on ens trobem i cap on anar.
