Són poques les ocasions que hem tingut per conèixer l’obra d’Anna-Eva Bergman (1909-1987), artista noruega oblidada com tantes altres dones dels manuals d’art contemporani, dels museus, dels circuits de l’art, i que irromp a València amb l’exposició Anna-Eva Bergman. De Nord a Sud, ritmes que fins al 5 de maig es pot visitar a Bombas Gens. Una cita imprescindible per a conèixer el particular univers de l’artista, en una exposició que se centra en les obres produïdes entre 1965-1971, uns anys en què el vocabulari artístic de Bergman es nodreix amb una sèrie de viatges per l’estat espanyol, Estats Units i Noruega.
Anna-Eva Bergman. De Nord a Sud, ritmes
Bombas Gens Centre d’Art
Av. de Burjassot, 54-56. València
Fins el 05 de maig de 2019
En aquesta primera gran exposició de l’artista a l’Estat es reuneixen importants peces de la segona meitat de la dècada dels 60, i està formada principalment, per obres de la col·lecció de la Fundació per Amor a l’Art (col·lecció matriu de Bombas Gens) i la Foundation Hartung Bergman. Institució ubicada a l’antiga residència del matrimoni a Antibes (sud de França), que treballa per la difusió del llegat dels dos artistes (Anna-Eva Bergman i el també pintor Hans Hartung), figures cabdals en l’abstracció europea del segle XX. L’exposició es troba dins l’obstinat interès de Bombas Gens per visibilitzar el treball de les dones artistes que formen part de la col·lecció del centre.
Influències mediterrànies
Anna-Eva Bergman va iniciar la seua trajectòria artística en la figuració, amb unes obres que s’aproximaven a la caricatura i a les que s’entreveia certa influència de l’expressionisme abstracte alemany, principalment d’Otto Dix o Georges Grosz. Una figuració que porta cap al paisatge, arran la seua estada a Menorca on durant uns anys fixa la seua residència (1932-1936) i on inicia unes sèries de paisatges en els quals el ‘motiu’ del quadre començarà a girar des de la representació de les formes, cap als elements que les conformen. Un interès per l’element, per la matèria, al voltant del que acabarà configurant un vocabulari artístic propi.
Malgrat l’origen noruec de l’artista, les seues obres estan marcades per un fort caràcter mediterrani, no només pels llocs on situa les seues residències (Menorca i sud de França), sinó també per la multitud de viatges que l’artista realitza al llarg de la dècada dels 60, principalment a l’estat espanyol. En 1962, Bergman arriba per primera vegada a la platja de Carboneras (Almeria) i es convertirà en un lloc de visita habitual per a l’artista. Uns viatges que inicia atreta pels paisatges naturals, l’espai verge, salvatge i aïllat, una cerca del natural que la portarà també a visitar Las Hurdes, Castella i Portugal. Els colors, les textures, els materials de l’àrid altiplà espanyol els complementarà Bergman amb els paisatges noruecs, que explora en aquesta mateixa dècada amb un llarg viatge per la costa Noruega, experiències amb què l’artista s’ompli de les imatges que vessarà en els seus quadres.
La construcció d’un arxiu visual
Bergman torna dels viatges carregada d’imatges, de fotografies que prenen tan ella com la seua parella, i que utilitza –en paraules d’Estrella de Diego– ‘per a què l’ull no deixe de mirar mai’, per a mantenir una pulsió visual que més tard portarà al llenç. Amb els records d’aquests viatges, amb les imatges que el seu ull reté Anna-Eva Bergman treballarà per a abstraure l’essencial dels paisatges naturals, i ho farà deixant de costat les referències formals, les referències que pren del natural en aquests viatges: els paisatges que fotografia perquè no se li esborren en la memòria. Un treball minuciós en el qual inventaria paisatges, estructures, materials, colors, textures, figures, amb les que construeix una espècie d’arxiu visual de formes, un arxiu que pren cos als dibuixos en tinta xina en els que dibuixa formes com si foren les entrades d’un vocabulari visual.
Imatges amb les que Bergman posarà els fonaments dels seus propis paisatges: records de pedres, de planetes, de muntanyes, de mars, de planícies que tradueix al llenç amb pràctiques pròpies de l’art abstracte i materials hereus de la història cultural europea i l’art més recent. Planxes metàl·liques daurades que ens recorden les icones bizantines farcides de pa d’or o empasts de pintura com enormes tessel·les d’un mosaic, que emparenten també amb el simbolisme alemany de Gustav Klimt. Unes obres que formalment s’aproximen també a l’obra de Mark Rothko i Ad Reinhart, que té l’oportunitat de conèixer bé en un viatge a Estats Units en aquesta mateixa època. Daurats i platejats que tenyeixen de certa pàtina sagrada els espais naturals que abstrau, però que Bergman ‘embruta’ mitjançant les textures que com sediments de la terra queden marcats als quadres. Unes textures que Bergman combina amb colors naturals, la llum especial de les nits noruegues –amb la que solia treballar durant el seu viatge pel gèlid nord europeu-, els marrons de les muntanyes i planícies àrides, els blaus del mar, del cel, del gel, els blancs de les glaceres amb els que sovint la nostra mirada ensopega al quadre.
Bergman representa als seus quadres uns espais asserenats per la seua mirada. Unes obres on com els pintors romàntics ens mostra l’abisme, el seu abisme, el que marquen les seues línies de l’horitzó que pugen i baixen indistintament, buscant noves perspectives, noves maneres de mirar i que pinta sovint de forma seriada, com aquell que sembla perseguir alguna cosa. Unes obres que escapen de les fronteres del mateix quadre, desbordant el suport en aquesta cerca de nous recorreguts visuals, per què com diu Teresa Lanceta al text del catàleg de l’exposició ‘les dones no s’incorporen al món de l’art per a dir les coses dites, ni per dir-les de la mateixa manera. (…) Volen dir altres coses i les diuen d’una altra manera’.
