L’IVAM Centre d’Art d’Alcoi (IVAM-CADA) acull una de les exposicions més importants sobre Juana Francés (Alacant, 1924 – Madrid, 1990). L’antològica ofereix una oportunitat única: Congrega un volum generós de pintures, escultures, dibuixos, gravats i documentació associats a l’artista. Procedeixen de quatre museus i centres d’art que custodien la seva obra: el Museu d’Art Contemporani d’Alacant, el Museu Nacional Centre Reina Sofia, l’Institut Aragonès d’Art i Cultura Contemporanis Pablo Serrano i l’Institut Valencià d’Art Modern. L’exposició «vol mostrar una imatge més intimista del seu art, de les seves fonts d’inspiració, dels seus pensaments i de la seva biologia», declara Maria Jesús Folch, la comissària de l’exposició.
Juana Francés
Comissaria: Maria Jesús Folch
Centre d’Art d’Alcoi (IVAM-CADA)
Fins al 14 de gener de 2024
La linealitat i la claredat són dues virtuts més de l’exhibició de l’obra de Juana Francés a l’IVAM-CADA. Des d’un punt de vista didàctic i divulgatiu, també s’ha de destacar la contextualització de les creacions de l’artista, que testimonien les inquietuds culturals com també polítiques del moment en què va desenvolupar el seu art. La mostra posa de relleu el prestigi de Juana i la situa entre els artistes principals d’un temps que anuncia canvis a l’escenari polític espanyol.
El visitant recorre totes les etapes creatives de Juana Francés en ordre cronològic. L’exposició Juana Francés entranya sis zones: «Figuració enigmàtica (1950 – 1954)», «Informalisme (1953 – 1963)», «Juana Francés i el teatre (1952 – 1970)», «Paisatges i terres d’Espanya (1960 – 1963)», «L’home i la ciutat (1963 – 1979)» i «Fons submarins i estels (1980 – 1990)».
L’aventura artística de Juana comença en l’època de l’aperturisme del règim franquista, quan, a mitjans de la dècada del 1950, l’Estat espanyol comença a abandonar l’autarquia per tal d’establir el Pla d’Estabilització de l’any 1959. «El govern de Franco firma el Concordat amb la Santa Seu i els Pactes de Madrid amb el Estats Units el 1953. Ambdós esdeveniments submergeixen el país en un procés d’obertura cap a l’exterior per cridar l’atenció de les inversions econòmiques, però també sens dubte per vendre la idea de la modernitat del règim», pregona el primer panell expositiu.
Amb la intenció de renovar la mirada sobre l’escenari plàstic i artístic, el règim de Franco organitza les grans exposicions biennals hispanoamericanes a Madrid (1951), l’Havana (1953) i Barcelona (1955). En la dimensió artística, l’informalisme abandera aquesta voluntat de modernització del franquisme. Seleccionen Juana Francés per participar en les tres mostres. Ella irromp en les tres biennals amb una figuració enigmàtica, «italianitzant, d’arrel metafísica, amb figures voluminoses de tall geomètric i simbolisme contingut». El Novecento italià que Eugeni d’Ors afavorí en qualitat de crític durant la postguerra es manifesta en les pintures de l’alacantina.
Folch també destaca les influències del teatre de l’absurd en les creacions de Juana Francés: per això s’autocensuren els seus personatges, i els pinta sense boca o amb la boca tapada. L’autora cluca l’ullet a la incomunicació de l’home contemporani i al silenci que encara condemnava les dones mitjançant la moralitat exigida pel franquisme. Com destaca Núria Enguita, «la tasca investigadora també és una missió de l’IVAM».
La comissària destaca les teories existencialistes de Juana Francés, que es reflecteixen dins «L’home i la ciutat (1963 – 1979)». Cargols de ferro, endolls, engranatges, rellotges… El rebutjos industrials i domèstics conformen els homínids o homuncles, tal com la seva creadora els titllava. Són personatges que tenen serioses dificultats per a sobreviure a la gran metròpoli, tota plena de confusions que atrapen i estanquen els seus habitants entre els fets i les ideologies. Les idees del teatre de l’absurd ressonen de nou en aquesta incomunicació que enfonsa els hòmens de la modernitat recent.
A banda de la memòria expositiva de Juana Francés arreu del món, i a ciutats tan importants com París o Nova York entre d’altres, que manifesten quina havia estat la projecció internacional de les seves creacions, veuen la llum documents inèdits de la seva trajectòria. Hi trobem també els referits a la seva participació en els poblats de colonització dirigits per l’arquitecte José Luís Fernández del Amo. La colònia de San Isidro al camp d’Albatera és un exemple d’aquestes poblacions exitoses que va promoure Franco. L’artista plàstica va mantenir una bona relació amb els projectes arquitectònics del règim. Així es manifesta, per exemple, amb la font del parc de San Isidro del 1956.
A juí de Folch, eixa font és important, un molló del mapa artístic de Juana Francés. La conforma amb materials petris i ceràmics que troba pels volts d’Albatera. Són components que esdevenen essencials en les seves obres a partir del 1961: les restes que arreplega constitueixen el material d’aquelles obres amb què es proposa plasmar les terres d’Espanya. Podem contemplar-les en la zona «Paisatges i terres d’Espanya (1960 – 1963)».
Les fotografies que apareixen en uns periòdics del 1976, que reflecteixen l’espai i el planeta Mart, són una altra novetat que s’hi recull. Aquest és un dels motius que l’alacantina desenvolupa a les darreries del seu periple artístic. Podem observar-les en «Fons submarins i estels (1980 – 1990)».
El treball que ha dut endavant Maria Jesús Folch afig petits detalls que informen de les decisions que pren Juana Francés a l’hora d’obrar les seves creacions i es proposa superar les etiquetes que estanquen l’artista alacantina en l’informalisme o com a l’única dona del grup El Paso.
