És possible la creació de bellesa en el marc de l’art actual? Té un valor polític? És un dret social? Aquestes són algunes de les qüestions que el comissari de l’exposició “La Transformació Sensible“, Oriol Fontdevila, es formula en la darrera exposició a la Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani. Fontdevila vertebra la seva indagació a través quatre intervencions artístiques protagonitzades pel col·lectiu Assemble, i les artistes Patricia Esquivias (Caracas, 1979), Rita Rakosnik (Saragossa, 1964), Javier Peñafiel (Saragossa, 1964), Julia Ramírez-Blanco (Madrid, 1985) i Paula García-Masedo (Madrid, 1984). Totes elles aborden l’exploració a través d’una mirada oberta i transversal, posant sobre la taula diferents problemàtiques de fons de la cultura contemporània: la nova mirada de gènere, la generació de comunitats alternatives o el paper de la tecnologia en la formació -o deformació- del subjecte contemporani.
“Desconfia de la bellesa”, denunciava Paul Celan sortint dels camps de concentració. Com crear bellesa després d’Auschwitz?, és demanava també, per aquells mateixos anys, un desolat Theodor Adorno. Fos per honestedat intel·lectual, o per actitud contestatària o antiburgesa, durant decennis el paradigma de bellesa havia quedat desbancat dins el sistema de l’art, ocupant el seu lloc altres principis estètics com el sublim, la deconstrucció, l’anàlisi conceptual o l’activisme polític. Ara bé, en un dels seus darrers assaigs el crític Arthur C. Danto ens va fer veure que aquest veto a la bellesa es tractava d’un prejudici comprensible de postguerra, però mancat de reflexió. Perquè hem de renunciar a la bellesa si és un dels principis motrius de la vida i la cultura? La bellesa, segons Danto, és una possibilitat inherent a qualsevol proposta artística que sigui “instigadora de desig”, l’efecte del qual es mesuri pel grau de “transformació de les persones”.
La bellesa és un tema universal, incòmode i irresolt dins la cultura contemporània: d’aquí l’encert del tema de fons pensat per a l’exposició La Transformació Sensible. La tria d’artistes és diversa i enriquidora: excepte la figura de Javier Peñafiel -un referent ben conegut en aquestes latituds-, la resta de creadores invitades han tingut poca visibilitat en el nostre context artístic. Hi trobem, així, un grup de volada internacional com els Assemble (candidats a premis Turner el 2015 pel seu projecte de regeneració social i arquitectònica a Liverpool). Per a l’ocasió, aquest grup transversal format per arquitectes, dissenyadores, antropòlogues i artistes, han optat per recuperar un treball del 2016, The Voice of the Children, en què indaguen sobre els diferents modes d’autorganització infantil d’una associació de nens afectats per l’explotació laboral al Perú (associació MNNATSOP). Colpeix el grau de maduresa dels adolescents llibertaris i del domini del llenguatge emancipatori, com l’empoderament, l’organització horitzontal o la lluita contra el patriarcat i l’adultocentrisme (terme per ells ideat). El projecte d’Assemble s’extén en l’actualitat en el treball conjunt iniciat amb l’escola Ernest Lluch de l’Hospitalet de Llobregat.
Lligat amb l’arquitectura, l’exposició mostra el projecte Archivo inacabado, realitzat a quatre mans. per la historiadora de l’art i especialista en les relacions entre art i utopia, Julia Ramírez Blanco, i l’arquitecta i artista visual Paula Garcia Masedo. Totes dues ja havien col·laborat en projectes previs (com a la intervenció a l’Instituto de Patrimono Cultural de Madrid pels 40 anys de la Constitució; o Chocolate, Casa Encendida, 2018). Per a La Transformació Sensible, han condensat en un habitacle una suma ingent d’imatges d’arxiu que agrupen i retraten els diferents grups dissidents sorgits d’ençà la revolució francesa, principalment als Estats Units, els quals es refugien en la naturalesa com a acció de resistència contra l’embat del progrés tecnològic. Hi trobem, esclar, les comunes nordamericanes dels anys seixanta, però també comunitats resistents del segle XIX, anarquistes, animistes o els Shakers. La bellesa, amb el permís de Benjamin, l’atorga l’aura dels retrats de la història, en el bell resplendor que apareix en identificar el germen de les escomeses utòpiques contemporànies.
L’artista venessolana Patricia Esquivias proposa un projecte de recuperació de la memòria biogràfica i artística de la pintora, editora i poetessa comunista Manuela Ballester (València, 1908-1994), una de les personalitats més fascinants i compromeses de la València revolucionària anterior a la guerra. La que també fou dona del pintor i muralista Josep Renau, s’exilià a Mèxic, i d’aquesta etapa recupera Esquivias tota la recerca gràfica que va fer al voltant dels vestits florals i cromàtics de la població indígena. L’aproximació de l’artista a aquesta realitat històrica es presenta, com és usual en el seu treball, d’una manera prospectiva, oberta, decontructiva i gens memorialística. Esquivias mostra, així, els habillaments il·lustrats per Ballester comercialitzats avui pels mateixos indígenes a través d’internet, al costat de dibuixos de nens inspirats en la pintora valenciana, identificant l’espontaneitat pròpia de l’artista amb la innocència lliure del traç de l’infant.
La darrera de les intervencions la protagonitzen un duet improbable, format pels artistes Javier Peñafiel i Rita Rakosnik. A Gir postal (2021) exploren els diferents rostres de la bellesa contemporània en un marc d’intimitat i ficció. Tots dos artistes s’exerciten, per separat, en l’art de l’epístola amb destinació desconeguda, somniada o irreal, a través de les quals els autors hi exposen les seves inquietuds i reflexions personals. Tots dos artistes tenen un treball previ en relació a la exposició de la intimitat a través de la performativitat i el diàleg amb la veu interior, tot i que des d’actituds completament oposades: Rakosnik des de la provocació i la vindicació d’una feminitat desacomplexada, trencadora de tòpics i tabús, com la recuperació de l’amor romàntic, o l’emulació de figures tan poc il·lustrades com Pamela Anderson o Rihanna. Javier Peñafiel, en canvi, es desllissa a través de la mirada negativa i hipersensible de la subjectivitat: la fragilitat, la confusió, el dubte, i la misteriosa poètica que de tot plegat se’n desprèn.
Malgrat ser una exposició pertinent i complerta, hem trobem a faltar a La Transformació sensible un grau major d’implicació de les comunitats del territori a la mostra, que al cap i a la fi és un dels temes centrals de reflexió. El context de la Fabra i Coats és un excel·lent ocasió per a posar-ho en pràctica, a través d’accions i prospeccions artístiques que impliquin d’una manera més activa el fecund teixit social i associatiu que circumda la fàbrica. Creiem que en la nova etapa que s’obra a la Fabra, aquest element de reverberació comunitària a través de l’acció artística ha de ser un requisit irrenunciable, que complementi la bona feina que s’està endegant en la selecció de temes, curadors i artistes tant del nostre context com del context internacional. Com anunciava la reflexió d’Artur C. Danto, la bellesa no s’assoleix fins que es produeix l’efecte transformador de la societat, també -i potser prioritàriament- de la immediata que ens envolta.
