Les “trinxeres” de la cultura a Catalunya durant el franquisme despertaren per l’esquerra. Les idees d’obertura cultural impregnaren algunes capes dels fills de la burgesia catalana que ja no havien viscut la Guerra Civil de primera mà, influïren artistes, escriptors, cineastes, músics, fotògrafs i altres espècimens que maldaven per reconstruir al país una cultura internacional allunyada de la claca franquista.
Comissària: Mathilde Brodu
UPF Barcelona School of Management
Balmes, 132
Fins al setembre de 2021
* Recorrerà tots els campus de la UPF
Part d’aquesta intel·lectualitat que uneix pràcticament dues generacions, la que enllaça amb l’esperit d’avantguarda i republicà d’abans de la Guerra Civil i que exemplifica el Club 49, amb les seves exposicions, conferències i concerts de música que als anys 50 i 60 i aquella altra generació que se sent filla del Maig del 68 i dels moviments d’estudiants dels EUA, més propera als entorns de Bocaccio o del Up & Down que, en paraules de Pere Portabella, els uns representaven París i els altres Amsterdam.
La Sala Aixelà, a la Rambla Catalunya, 13, botiga d’aparells fotogràfics fundada per Josep M. Casademont que obrí un soterrani dedicat a la fotografia, la música, el cinema, va ser l’aparador de diverses exposicions i conferències des de l’ any 1959 al 1975, en què va ser activa, i posà en alerta les autoritats i censors franquistes. El 1971, Colita hi exhibí l’exposició “La Gauche qui rit”, amb fotografies d’ una setantena d’intel·lectuals d’esquerra catalans que freqüentaven Boccaccio. Va estrafer el títol canviant la “Gauche divine”, amb que els “pijos” de la burgesia catalana es passaven a les idees lliures i la moral de l’esquerra, nom amb que eren coneguts els assidus a Boccaccio, per “La gauche qui rit”, una picada d’ullet, desenfadat i rialler, copiat de l’anunci francès del formatge processat “La vache qui rit”, l’alter ego internacional d’El Caserío espanyol, marca espanyola durant el franquisme. Tot plegat tenia aires pop i psicodèlics, com el Flash / Flash de Leopoldo Pomés, l’influx de la publicitat en la creació i la nova cançó popular, també pop, de Joan Manuel Serrat o el Dalí dels últims temps. Als censors franquistes, potser per la por enmig de la decadència del règim, no se’ls acudí res més que censurar i fer plegar una exposició com la de Colita, per un títol que duia per pecat la paraula “gauche” en francès.
Ara, a la UPF Barcelona School of Management es rememora aquella exposició de Colita, amb documents de l’època i algunes ampliacions fotogràfiques dels retrats que Colita va fer a intel·lectuals i creadors. Algunes d’aquestes figures travessaren incandescents per tots aquests focus d’intel·lectualitat de postguerra, com l’Oriol Bohigas, encara avui present entre nosaltres.
L’humor de Perich és retratat amb bigotis postissos de Groucho Marx; Elsa Peretti fa de model; Guillermina Motta es mostra en posició seductora; Joan de Sagarra, pare del nom “gauche divine”, juga amb la seva pròpia màscara; González Suárez, enjogassat amb guants de boxa amb un petit ca, fa gal·la de la presència cinematogràfica a la “Gauche divine” , gresol de l’Escola de Cinema de Barcelona, i el filòsof seriós d’Eugenio Trias xucla espagueti amb la boca. L’autora crea situacions iròniques, escenogràfiques i de sentit de l’humor per a aquests retrats de joves intel·lectuals catalans que s’enfronten a la tristesa i avorriment del franquisme amb múscul cultural i ironia.
Fins a una setantena de retrats configuraven l’exposició de Colita a la Sala Aixelà on, a més dels esmentats que podem veure ara ampliats n’hi havia altres: Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Terenci Moix, Jorge Herralde, Oscar Tusquets, Juan Marsé, i molts altres. De fet, la pretensió era només penjar els retrats i després regalar-los a cadascun d’ells, però la censura va impedir que aquest fet tan senzill es portés endavant. Però amb la repressió, la “Gauche divine” va créixer, després d’haver reblat qui era la “Gauche divine”: “Quan vam veure que el concepte prenia tan t importància, vam decidir posar per escrit en un tovalló qui érem realment la “Gauche divine”, diu Colita. Un llistat del qual va acabar naixent l’exposició “La gauche qui rit”.
Com diu la mateixa Colita: “Als anys 70, Barcelona tenia color de colom brut”[…] “Era una ciutat portuària, trista…, però hi havia petits nuclis de reunió, com trinxeres, on ens amagàvem un conjunt de de persones antifranquistes i addictes a la cultura”. I afegiríem que apart d’addictes a la cultura també ho eren a la festa, a la diversió, al sentit de l’humor i a compartir les idees i el riure, en connexió amb la sintonia d’obertura internacional en els costums i en el comportament de la societat europea i americana.
Al catàleg de la Sala Aixelà de 1971, Manuel Vázquez Montalbán fa un retrat acurat de la situació política que es viu a l’Espanya de 1971 amb la censura d’aquesta exposició. Així comença la seva presentació: “La “gauche divine”, que casi nunca existió o existió poco, se fotografia de cuerpo presente.” Per al periodista crític del franquisme aquesta exposició va ser el “cant del cigne” de la “gauche divine”: “un aire de locura malva pareció enardecer determinados sectores, más o menos, peor o mayor implicados en la vida cultural de la ciudad”. Per un moment, la ciutat va creure que era el París o el Milà dels anys seixanta, però va ser un “miratge”: “la cremallera de los Pirineos ha vuelto a cerrar el bolsón” i, amb tota la raó, Vázquez Montalbán ho tornaria a escriure sense dubte si aixequés el cap.
Colita, la fotògrafa de l’època dels llibres fotogràfics il·lustrats de la generació de Ramon Masats, Xavier Miserachs i Oriol Maspons, troba el seu punt de vista proper a l’Oriol Maspons, a qui dedicà el catàleg de la Sala Aixelà, artista que sabé fotografiar el glamour i, com els seus companys de generació, els canvis de la societat catalana envaïda pel turisme internacional, les sueques a les platges i la gauche divine de Cadaqués. Colita compartí amb Maspons aquests sisè sentit per captar amb la càmera el signes del temps en els rostres del canvi “cultural” en un moment únic de la nostra història.
