L’artista Jordi Abelló, conegut pels seus plantejaments heterodoxos de la creació, presenta “Minotaure“, el seu darrer projecte sobre la pervivència de l’art més antic com un descobriment científic.
“Per mi l’art prehistòric no ha desaparegut mai. Simplement, l’hem deixat de veure”. Ho afirma Jordi Abelló (Reus, 1970), artista que es va donar a conèixer pels seus treballs heterodoxos que ofereixen perspectives insòlites i tremendament atractives i esperançadores de la creació al segle XXI. Incansable, del seu cervell en permanent ebullició surten projectes fascinants, que van des d’una col·laboració amb una colònia de voltors per fer una sèrie de retrats de banquers, a una exposició per a mantis religioses, passant per intervencions efímeres a llocs no diputats per l’art com els televisors de l’FNAC que va piratejar durant unes hores per retransmetre els seus vídeos, fins a exposar en un cinema durant una tarda a Cambrils en el dia de festa setmanal.
Per Abelló l’art és art a seca, no existeixen gèneres ni èpoques, no apel·la a etiquetes ni definicions, sembla viure en un etern embruixament per l’art que l’envolta i el millor és que aconsegueix transmetre’l a través de les seves obres i paraules. Això de l’art prehistòric ve de lluny i no és el primer ni serà el darrer projecte que faci amb l’art antic.
“Sempre he pensat que l’art prehistòric que va aparèixer fa uns 30.000/40.000 /60.000 anys no era possible que desapareixes fa uns pocs milers d’anys, de la nit al dia”, explica l’artista i continua “vaig començar trobant bisons que apareixien als llocs més inesperats, sorgien d’una taca a terra o prenien forma d’una roca al camp. Cada nova descoberta em reafirmava aquesta idea i em motivava a continuar buscant obres d’art immemorials fetes i trobades per art de màgia en el nostre dia a dia”. Així mentre feia un projecte amb tèrmits per la manifestació Els Ports. Natura i Art al Parc Natural dels Ports d’Horta de Sant Joan o un treball sobre la Medusa per al Museu Arqueològic de Tarragona, va començar a parar atenció als bisons que semblaven multiplicar-se en una gran estampida espontània.
“Durant aquest darrer any m’he dedicat a fotografiar les representacions de bisons que he trobat en el meu entorn més proper. Pels carrers de la meva ciutat, en qualsevol lloc. Sorprenentment n’he trobat arreu. Estan estesos per tots els llocs. És un art tan potent que es manifesta de manera omnipresent. Molts m’han sorprès per la seva bellesa i moviment, cosa que m’ha fet pensar que sense cap dubte són obres d’art”, afirma Abelló que va començar a fotografiar-los, documentar-los i arxivar-los.
“De vegades eren bisons sencers. D’altres eren retrats del seu cap. D’altres es manifestaven en format tridimensional sobre les pedres, esdevenint escultures. Cada vegada en tenia més i més. Quan ja en vaig tenir centenars és quan em va portar afirmar que l’art prehistòric no va desaparèixer, malgrat la desaparició de tots els pintors de la prehistòria fa milers d’anys i que pràcticament hem extingit el bisó de la vida salvatge. Estava més present del que em podia imaginar i per mi l’explicació és que la forma del bisó és tant i tan potent que va provocar l’aparició de l’art per ella mateixa. I aquesta s’ha continuat manifestant de forma obsessiva en la realitat. No ha parat d’aflorar. S’ha continuat creant de manera fortuïta i espontània”, assegura l’artista que ha visitat cinc vegades la cova original d’Altamira.
El pas següent va ser confrontar el seu descobriment amb els directes interessats, els bisons. “Quan ja tenia força manifestacions vaig tenir la necessitat de mostrar aquestes formes pictòriques als mateixos bisons en persona. Per això vaig anar al zoològic i els hi vaig mostrar per dir-li que tot no estava perdut… que hi havia esperança pel seu art”, explica Abelló que per descomptat ha registrat la reacció dels protagonistes en un vídeo que juntament amb les fotografies conforma el projecte Minotaure.
En aquest punt, un altre artista hauria pensat en una exposició o en un llibre però no… Abelló va pensar a presentar el projecte en format d’article en una revista especialitzada com és El Temps de les Arts.
“El format article es el mateix que els estudiosos fan servir quan apareix una nova descoberta de l’art prehistòric… llavors la notícia del descobriment apareix en les revistes per donar-ne testimoni i perquè ho coneguin tots els estudiosos de l’art prehistòric”, continua Abelló que per això ha involucrat en el seu projecte dos reconeguts especialistes de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) de Tarragona, Josep Maria Vergés i Ramon Viñas perquè li proporcionessin el seu punt de vista sobre aquest descobriment.
“El treball d’Abelló fa pensar que potser la natura ja estava oferint formes amb què l’home anava enriquint el seu món simbòlic. La història de la humanitat és un continu de com l’home ha intentat modificar la naturalesa al seu gust. En tots els àmbits hem anat inventant coses per no dependre dels capricis de la natura. Comencem a pintar per no dependre de les imatges que sorgien de forma espontània davant de la nostra mirada i així la roca passa a ser un suport i ja no l’objecte de la peça”, reflexiona Josep Maria Vergés, que a principi de 2020 va fer la sorprenent descoberta a la Cova de la Font Major, a prop de l’Espluga de Francolí del santuari paleolític més antic de Catalunya, on va trobar gairebé 500 gravats amb símbols abstractes i representacions d’animals, principalment cérvols, cavalls i bovins. “Amb aquests treballs Abelló ha fet un viatge als orígens de la representació i com els pintors prehistòrics, de certa manera intenta modificar la realitat objectiva per adaptar-la a la seva idea de la representació”, continua Vergés que està treballant a un ambiciós projecte per fer una rèplica 1:1 de la Cova que atesa les seves gegantines dimensions es podria emplaçar en un altre espai de la mateixa gruta.
Per la seva banda Ramon Viñas, arqueòleg del comportament simbòlic, considera que “al nostre ADN hi ha alguna cosa que connecta amb el passat de la humanitat i el projecte d’Abelló ho treu a la llum”. “Als nostres cervells hi ha 200 mil anys d’acumulació d’estètiques, sensibilitat i formes. Tots portem a dins un bisó”, assegura Ramon Viñas, codirector del projecte de recerca i de documentació fotogràfica digital del conjunt rupestre de la Roca dels Moros del Cogul (les Garrigues), un dels espais sagrats amb més història del territori català i l’únic on les dones són les protagonistes.
“Ens movem entre creences i ritus, cerimònies i relats. No obstant això, si bé sustentades per proves, sempre es tracta de suposicions, hipòtesis de treball per avançar en la investigació interpretativa. Les pintures guarden secrets que no sabrem mai, ens inquieten i tenen una intencionalitat particular que mai podrem arribar a precisar”, afegeix Viñas, que gràcies als nous calcs digitals ha pogut rectificar els errors interpretatius de la mirada humana. L’interès que els dues arqueòlogues demostren per al projecte d’Abelló és un exemple més de la interconnexió entre les arts.
“Amb Minotaure plantejo una altra visió de l’esdevenir de l’art. Crec que no hi ha successió d’estils. Al contrari tots conviuen i no acaben de desaparèixer mai. Amb aquest treball volia demostrar-ho amb l’art prehistòric. Era el repte. Tanmateix, estic convençut que passa amb tots els estils, només cal sortir al carrer i te’ls aniràs trobant si mires atentament. Tots estan encara vius en la realitat que ens envolta” assegura Abelló i conclou: “L’art prehistòric no es va extingir i ha continuat viu creant noves obres. Això sí sense l’artista… cosa que ho fa revolucionari”.
