Arts visuals

L’autoretrat postromàntic de Mayte Vieta

La foscor de la nit, la llum de les estrelles. Durant el confinament, Mayte Vieta (Blanes, 1971) es va refugiar de la por i la incertesa mirant cap amunt, cap al cel, “buscant la manera d’escapar-me”. En la contemplació de la immensitat del cel infinit nocturn, que tant ens empetiteix com a éssers humans, hi ha el germen de l’exposició que ara l’artista presenta al Castell de Vila-seca (Tarragonès), en el qual ha intervingut in situ amb tres instal·lacions, fetes expressament per a aquest espai. Un passeig per la foscor i l’univers que convida a la contemplació en silenci. Aquesta és una de les exposicions, fruit de l’acord de col·laboració entre l’Ajuntament de Vila-seca i la Fundació Vila Casas.

Mayte Vieta. Cosmos. Mirar en la foscor entre les estrelles.
Comissariat: Natàlia Chocarro
Castell de Vila-seca
Vila-seca
Fins al 13 de novembre
de 2022

Estem fets del mateix material que les estrelles i les galàxies. Per tant, l’acte de mirar cap al cel és com una mena de gest molt semblant a la de mirar-se al mirall, un reflex de nosaltres en forma de llum i obscuritat. L’astronomia més actual i la física quàntica parlen de l’univers “elegant”, per descriure una mecànica de l’univers que implica la mirada de qui l’està observant. És un adjectiu curiós, “elegant”, que la ciència moderna, que encara no acaba d’explicar-se del tot el que suposa la revolució quàntica, aplica a un territori inabastable com és l’univers. Un univers bell -com s’ha pogut demostrar amb les darreres fotografies del telescopi James Webb-, elegant i ple de misteris.

A part de la ciència, l’art sempre ha mirat cap al cel, no només buscant bellesa sinó també sentit vital i transcendència.

Mayte Vieta, artista que en els darrers anys ha treballat en obres que busquen la introspecció i la intimitat, va desplaçar la seva mirada cap al cel al principi de la pandèmia, ajudada pel silenci i la quietud d’aquell moment únic i com una forma de fugida de la dura realitat. Va ser quan la Fundació Vila Casas, que a la seva col·lecció inclou diverses obres de l’artista i que ja ha organitzat dues mostres de la seva obra, li va proposar d’exposar a les sales del Castell de Vila-seca. Era un moment també especial en la vida personal de Vieta, marcada recentment per la malaltia i mort del seu pare, “un moment de gran fragilitat, en què buscava la manera d’escapar-me, somiant, amb la imaginació”.

‘Bambi. Animals del temps’ MAYTE VIETA

Vieta és una artista que, malgrat iniciar la seva carrera com escultora, combina amb naturalitat disciplines diverses, sense límits, encara que en els darrers anys ha estat la fotografia la que ha centrat el gruix de la seva obra. L’exposició Cosmos s’ha materialitzat des de zero a les sales del Castell de Vila-Seca, amb la intenció clara per part de l’artista de crear un recorregut intimista i silenciós, que juga amb el contrast entre llum i foscor, la mirada interior i l’exterior, la introspecció personal i la infinitud de la natura i l’univers. Malgrat que poden semblar temes pomposos, una de les diverses virtuts de l’exposició és transitar per tots aquests territoris d’una manera molt senzilla, tant que gairebé el recorregut evoca un camí per una barraca de fira del segle XIX, amb artefactes pioners i màgics.

Els dos grans moments de l’exposició tenen lloc en l’obscuritat parcial. Entre deux mondes (Entre dos móns) és paradigmàtica l’opció de Mayte Vieta de situar-se en el llindar entre l’univers interior i l’exterior. En quatre miralls oxidats circulars, l’artista ha representat sengles constel·lacions: l’Ossa Major, l’Hèrcules, el Dragó i l’Àguila. Es tracta d’un dibuix real, a més, de les constel·lacions que veiem gràcies a la il·luminació per darrere dels miralls. La llum sobrepassa els límits del cercle, com si fos un segon marc de l’obra no tangible, només visible, com una corona en un eclipsi solar. En aquestes constel·lacions ens hi veiem també representats nosaltres i aleshores queda clar que formem part del cosmos.

Una de les fotografies del mar que formen part de la instal·lació ‘Nada es más negro’ MAYTE VIETA

En la foscor, s’exposa també la instal·lació Nada más negro, conformada per 13 fotografies de paisatges marins i cels ennuvolats penjades en una mateixa paret pintada de negre i presentades en caixes de llum. Són tretze finestres que ens aboquen a la infinitud del mar i el cel, un paisatge romàntic del segle XXI, en la qual l’ànima de l’artista, de vegades calmada, de vegades més turmentada, es reflecteix en la majestuositat dels núvols i els punts de llum a l’aigua. Mayte Vieta, que fa tres anys que fotografia el mar habitualment, explica que aquesta obra evoca un record d’infància que es relaciona amb el seu pare i amb el fet de ser artista. Un dia el pare la va portar a una botiga d’un senyor que feia miniatures marines i tenia tota la paret plena d’aquestes pintures. El seu pare li va comprar una d’aquestes peces. “Si avui soc artista, és per aquell dia”, assegura Vieta.

Una de les tres fotografies que conformen la instal.lació ‘Oxigen’ MAYTE VIETA

Oxigen és la tercera instal·lació de l’exposició amb tres fotografies de gran format que relacionen de nou els cossos celestes amb les petites coses de la vida quotidiana. L’única imatge en color de l’exposició és un paisatge del que podria ser un sistema de planetes, quan la realitat és que és un grup de petites bales de colors, un altre record infantil. Les bombolles dins de l’aigua són també un altre univers, com en els vídeos de Bill Viola, en què l’aigua és un cosmos infinit.

Un dels mirallets de l’obra ‘La mirada transparent’ PERE PRATDESABA

L’exposició surt a la llum en una petita sala que és com una miniretrospectiva d’obres anteriors de Vieta: més fotografies de paisatge, la instal·lació La mirada transparent amb 23 mirallets que tenen gravada la frase “T’estimo” en diversos idiomes i l’escultura Bambi. Animals en el temps, a partir d’un altre record d’infància, en aquest cas cinematogràfic, que ha marcat diverses generacions. De nou els mirallets amb el “T’estimo” ens reflecteixen i el petit cérvol també es mira en un mirall a terra. Però de fet tota l’exposició és un immens autoretrat d’una artista, que ha seguit un camí introspectiu i bastant inaudit en l’art català actual, buscant la bellesa, l’elegància i el misteri.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Actualment escriu sobre temes artístics i musicals en diversos mitjans de comunicació culturals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques i galeries d’art. Ha comissariat l’exposició en línia Una rapsòdia visual per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya; i les exposicions Convidats & Amfitrions al Museu Frederic Marès, i Visites inesperades, simultàniament al Museu d’Art de Cerdanyola i al Museu de l’Empordà de Figueres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close