Si haguéssim de definir l’art egipci ho faríem amb paraules com hieràtic, immòbil, monòton…i tindríem raó a mitges. A diferència del caràcter contemplatiu en l’actualitat, l’art egipci tenia com a funció mostrar la inalterable perfecció de la creació, reflex d’un ordre permanent i diví. I qui era el responsable de mantenir aquest ordre? El faraó, fill dels deus a la terra.
Aquestes imatges, separades per més de 3000 anys de diferència ens mostren al faraó, sempre jove i fort, sense cap defecte físic, amb els atributs que l’identifiquen. Al cap una corona amb la cobra que s’alça al front. A la mà dreta una maça i a l’esquerra agafa pels cabells al rival sol o en grup. I com representaven l’enemic? Despullat, per a humiliar-lo; de genolls, esperant el cop de la maça que s’alça damunt del cap del rei.
Però el regnat del transgressor Amenhotep IV (1350 a.n.e.) ens va permetre donar un cop d’ull a l’espai més íntim dels faraons, gràcies a una efímera revolució que va alterar, durant un temps, la visió d’Egipte.
Amenhotep IV era fill del faraó Amenhotep III i la reina Tiy, una dona que tot i no ser de sang reial, va tenir una forta influència en la política. De fet el regnat d’Akhenaton va estar marcat per la presència femenina, ja que es va casar amb una dona que la història ha convertit en llegenda, Nefertiti.
Allunyat de la política, va fundar una nova capital que va anomenar Akhetaton (l’horitzó d’Aton) i que avui coneixem com a Tell el-Amarna. Va proclamar el déu Aton com a única divinitat d’Egipte, va tancar els temples de la resta de divinitats i es va canviar el seu nom d’Amenhotep pel d’Akhenaton (l’esperit d’Aton).
Sovint coneixem les grans fites dels governants, però anem a descobrir ara com era la vida en família d’Akhenaton a través de l’Estela de Berlín. Es tracta d’un document que mostra una escena íntima, mai vista ni abans ni després en l’art oficial egipci.
L’escena es desenvolupa en un espai obert, emmarcat per un jeroglífic que representa el cel i als extrems uns pilars que acaben en flors de papirs que ja s’han obert. Com ho sabem?
Per la presència al centre de la composició del disc solar, que tot ho abraça amb els seus potents raigs.
Fixeu-vos, però, en la part final dels raigs: són mans, mans que subjecten allò que ens proporciona el sol, la vida, que toca només als membres de la família reial.
Com si miréssim per un forat del pany, gairebé podem escoltar les converses de la família. A l’esquerra Akhenaton agafa delicadament a Meritaton, la seva filla gran. Se l’acosta per besar-la davant l’atenta mirada de Nefertiti, asseguda còmodament en un tamboret amb coixí.
Mira mare! sembla dir la jove Meketaton, que assenyala amb una mà al seu pare. La reina està distreta i per això reclama la seva atenció asseguda a la falda i agafant-li la mà.
La més entremaliada és la petita Ankhesenpaaton, que s’ha enfilat a l’espatlla de Nefertiti. Li acarona la galta, o potser juga amb la cua de la serp que forma part de la decoració de la corona.
Però la família reial no està sola: un espectador invisible als nostres ulls està present en l’escena. Es tracta del deu Shu, la divinitat de l’aire que ens dóna vida, l’alè vital. Fixeu-vos si no, en les cintes que voleien de les corones de la parella reial. Són el senyal inequívoc de la presència del déu Shu en aquesta estança, una de les manifestacions d’Aton.
Aquesta és la mostra dels canvis que volia implantar Akhenaton: acostar la divinitat al poble egipci. Ens trobem amb un deu que no s’amaga dins un temple sinó que ens toca i acaricia amb el seu alè. I un faraó que, com nosaltres, menja, juga i estima la seva família i ho fa davant de tothom, sense artificis.
Però els vents del canvi que van suposar el regnat d’Akhenaton van morir amb ell. Un any després de la seva mort, el seu fill Tutankhamon va abandonar Akhetaton i va retornar a les antigues creences, enterrant el somni del seu pare sota les arenes del desert.
Muntatge gràfic: Xavier Cáliz
