Les fotografies no serveixen per a res. Amb aquesta sentència de mort el fotògraf xilè Sergio Larraín (1931-2012) acabà els seus dies retirat a la muntanya meditant i dedicant-se al que estimava. Era un poeta; i emmalaltit pel mateix anhel de transcendència que corseca la humanitat sencera, intentà captar els instants de gràcia i eternitzar-los a través de la càmera. Un intent ritual de contenció de l’absolut dins el particular de l’instant. Va ser l’únic fotògraf xilè i el primer llatinoamericà a formar part de l’Agència Magnum, de la qual va fugir perquè no suportava haver de concebre la fotografia com un encàrrec, així com tampoc la fama i l’excés. De fet, és possible que Larraín només hagi treballat com a fotògraf professional durant deu anys, però el seu enfocament (fotogrames verticals, angles baixos i una mirada experimental amb l’interior d’un humanista documentalista) l’ha fet transcendir.
«Una bona imatge es crea per un estat de gràcia. La gràcia s’expressa quan s’ha alliberat de les convencions, lliure com un nen en el seu primer descobriment de la realitat. El joc és llavors organitzar el rectangle.»
Sergio Larraín
Amb motiu del festival Dart, es va estrenar el passat 25 de novembre el documental en què es recopilava la vida i l’obra de l’autor. Dart és un punt de trobada entre el cinema i l’art a Espanya i l’Amèrica Llatina, i és un festival pioner a programar documentals centrats en l’art i la creació contemporània amb el principal objectiu d’entrellaçar la cultura i el coneixement. A través de documentals sobre fotografia, comissariat d’art, pintura, performance, arquitectura, moviments artístics i, en general, sobre art contemporani, centra l’atenció en els artistes, els seus processos de creació i les històries que hi ha darrere dels seus treballs. Els enfocaments són múltiples i van del biopic als projectes d’arts visuals, exposicions o esdeveniments rellevants de la història de l’art contemporani, des de l’eclosió avantguardista de principis del segle XX fins a l’actualitat.
Sense separar l’autor de l’obra, a L’instant etern (2021) de Sebastián Moreno se’ns mostra la part més vulnerable de l’autor. Provinent d’una família benestant que no comprèn el seu esperit vocacional d’artista, renega dels seus orígens i marxa a estudiar enginyeria forestal a Califòrnia, però la bohèmia de l’època el du a abandonar els estudis i dedicar-se a deambular, escriure i fotografiar per Sant Francisco, fins que finalment decideix estudiar fotografia i posteriorment retornar a Xile. Com a poeta, concep la fotografia com un fenomen interior, i comença a fotografiar els nens dels barris pobres de Valparaíso contemplant-los com una extensió de la seva pròpia solitud, així com els bars i els bordells. Sempre sota la discreció del qui no vol modificar l’entorn pel simple fet de fotografiar-lo, entrava als bars i demanava un beure, s’esperava vint minuts i si no passava res treia la càmera amb un subtil gest i la deixava sobre la taula, s’esperava vint minuts més i si no passava res, aleshores caçava els petits miracles.
Larraín contempla la humanitat amb la hipersensibilitat del qui du teixida a l’esquena l’ombra abismal de la solitud; contempla l’emoció, el temps, la consciència, la cosmologia, la natura i evangelitza sobre la importància dels processos interiors evidenciant la seva afinitat amb la filosofia budista que es convertiria finalment en una desvinculació de la fotografia a favor d’un isolament solitari per a la meditació. Valparaíso, però, mostra una visió íntima dels seus pensaments i meditacions durant el període més intens de la seva carrera fotogràfica.
Un cop retirat a Ovalle, fotografia il·luminacions, epifanies o Satoris que evoquen aquelles imatges gairebé místiques de Josef Sudek, amb inusuals enquadraments on la geometria dels objectes quotidians formen un món suspès d’ombra que s’entrellaça amb la llum. Imatges que mostren la relació íntima entre les coses, les analogies, les correspondències entre procés interior i la relació amb el món extern.
Petites revelacions d’intercanvis porosos i volàtils en què la imatge batega, gemega, s’advé a ella mateixa i desvela un fragment de la causa interna, que és la de l’autor. La profunditat de la imatge pensada com l’obertura a un món de possibilitats i adveniments com el qui contempla la realitat per primera vegada, com l’infant que ignora el món existent i en fa un de nou -creure que res no està acabat o determinat-. Una imatge-figura que és figurant perquè fulgura, que és vertadera perquè s’encén. On té lloc sinó el fet de veure? Sempre en l’interval, en el llindar d’alguna cosa que ha de ser desvelada i que esdevé quan s’intervenen mútuament el fenomen exterior i l’interior. I és precisament la imatge poètica que sap convertir les paraules en ulls, quan aleshores la imatge veu. Talment com expressa Rilke als quaderns de Malte, ell aprèn a veure, perquè per a veure s’ha d’acceptar l’experiència d’ésser mirat, transformat, implicat, ferit, revelat per allò que veiem. Aquí és on convergeixen imatge i poesia, en l’escriptura d’aquesta mútua mirada-intervenció, i aquí és on l’autor aconsegueix interpel·lar-nos poèticament amb cada instantània.
