El meu adorat Lluís Solà (un dels nostres escriptors més savis, a qui l’administració de la tribu encara no ha reconegut com caldria amb la Creu de Sant Jordi o el Premi Nacional de Cultura i a qui Òmnium nega amb el mateix analfabetisme un Premi d’Honor que clama al cel) va parlar-me fa temps de l’art del seu col·lega escultor Enric Pladevall. Qualsevol cosa que surti d’en Lluís ha de ser bona, però el meu traginar gandul encara no havia prestat l’adequada atenció a l’obra d’aquest artista majúscul. Afortunadament, l’Enric va escriure’m per convidar-me a casa seva, a tocar de Ventalló, i és així com vaig descobrir l’Olivar.
Aquest indret, us aviso, és el paradís, una obra d’art total en què Pladevall s’hi ha deixat vint anys del seu esperit amb una generositat fora límits. L’Olivar és casa seva, però també és un jardí escultòric ple d’una obra solidíssima que ha anat ordint en una comunió insubornable amb aquest entorn extraordinari. A l’Olivar tot és tan bell que fot por de tocar-ho. Però cal passejar-hi, i no només per contemplar la col·lecció d’aquest nostre artista, sinó sobretot per conèixer el seu compromís radical amb la creació. No m’estranya que l’Enric, després de passejar-se per mig món i exposar-hi les seves criatures, hagi fotut el camp del brogit planetari per encastar-se en aquesta bestialitat d’indret. Només així s’explica que hi hagi pogut crear la seva Cripta, una escultura titànica que li ha dut cinc anys de feina i que supera l’àmbit de la fisicitat configurant un autèntic ritual artístic. Se’m fa ben difícil descriure una experiència que s’inicia en una porta metàl·lica i un passadís de més de vint metres i que culmina –de gairell, inesperadament– en la presència d’una olivera invertida que té la gravitas màgica d’un mamut, i més encara si la mirem reflectida en un tel d’aigua del qual brollen planetes, sonoritats i mil formes de pluja. Això que has fet, Enric, és una cosa molt bèstia, poesia en tres dimensions, i ja em diràs què coi pot afegir-hi una gasetilla com la meva (opino com en Brossa: ens hauries de regalar encara més joguines!).
L’Olivar pot visitar-se i té unes habitacions esplèndides per fer-hi nit. Amb l’Enric hi ha la Carme i la Paula, que són tan bona gent que els faries una estàtua. Artistes de la pàtria, no feu com servidora, que sempre fa tard, i visiteu aquesta meravella de l’art català. I expliqueu-ho, perquè en aquesta nostra tribu derrotada i tediosa encara hi passen coses i cal contar-les amb la gràcia que mereixen. I gràcies, com sempre, estimat Lluís, perquè tot el que uneixen les teves paraules no ho gosarà separar l’home. Torno aviat, Enric.
