Els Museus de Sitges retroben l’obra de Miquel Villà. Una pintura intemporal, tan singular com completa, sorgida de la mà d’un pintor tan metòdic com passional. Una producció vigorosa i alhora sensible, que atrau qui l’observa i reflecteix la intensitat amb la que l’artista sentia i pintava el paisatge i la vida.
Miquel Villà. La pintura sense atzar
Comissàries: Ignasi Domènech, Susanna Portell, Carles Pongiluppi
Museu Maricel, Sitges
Fins al 26 de setembre de 2021
Submergir-se en l’univers pictòric de Villà provoca en l’espectador sorprenents efectes sensorials. A l’extraordinària visió cromàtica que desplega l’obra cal afegir-hi la impressió quasi tàctil que suggereixen les formes i la densitat de pigment que les revesteix. Una espessor matèric que l’artista creia necessària per a què l’escena pogués ser copsada de lluny sense que se’n diluís gens ni mica la percepció. Tots els temes tractats, fossin lluminosos paisatges o silenciosos interiors -també corporis animals, austeres natures mortes i sincers retrats-, eren captats amb una mesura excepcional i traslladats a la tela amb la relativa objectivitat que admetia l’estricte filtre sensorial i emocional del que n’era artífex.
Villà s’escapa de corrents i modes, i així ratifica la seva independència. No pretenguem, doncs, encasellar-lo –ni ell ho aprovaria- en ismes determinants per a disseccionar-ne l’estil. Es inevitable, però, reconèixer en el conjunt de la seva personalitat artística el dilatat i profund coneixement de llegats estètics i tècnics precedents, també dels contemporanis, amb els que va modelar el sòlid i genuí llenguatge visual que el caracteritza. La petjada noucentista, el descobriment del postimpressionisme, del fauvisme i del cubisme analític, sense ometre l’evocació de l’ordre clàssic italià o de l’intimisme flamenc. La suma enriquiria el bagatge del pintor i afavoriria les qualitats que conjugarien en una expressivitat completa, sense ruptures excloents, en la que l’entitat del què pintava s’imposava a l’anècdota i la superficialitat.
Viatger per obligació i per devoció, cada indret i escena que Villà retenia al quadre esdevenien centre d’atenció i en definien l’obra. El despertar artístic al Bogotà de joventut, al que retornaria a futur en els seus periples per terres de Sud-amèrica, iniciava un recorregut artístic prometedor. Després vindria el pas per París amb la producció d’una pintura grisenca fruit de la llum septentrional i pel daurat Amsterdam amb tons de regust rembrandtesc. Molt diferents serien els colors d’Eivissa, d’Altea o del familiar Masnou, que reflectirien amb potents esclats els colors vívids del mediterrani. De terra endins, a La Pobla de Segur, n’extrauria els matisos contrastats que oferia la seva natura.
La gamma cromàtica de Villà s’adaptaria o provocaria les formes escollides, sovint geomètriques i generadores d’amidades volumetries, tot i que a vegades ondulades i d’imprecís contorn o fins desproveïdes d’aparença en l’etapa final. També confrontades en composicions mixtes on l’equilibri de la línia i la sinuositat convivien en justa harmonia. L’artista renovaria la pintura figurativa i, encuriosit per una abstracció i un informalisme no subscrits, transgrediria la realitat sense perdre’n l’essència identitària. A la fi, emergiria la interpretació depurada de paisatges sentits i presentats sobre un llenç que l’artista veia com a un organisme viu en constant progressió i del que es resistia a desprendre’s.
L’ambició de Villà es centrava en pintar i fer-ho, sobretot, per a ell. Una introversió que va coartar la divulgació de la seva obra i ha condicionat també la desconeixença que se’n té encara. El debut expositiu a Barcelona el propiciaria Josep Dalmau el 1927 i dos anys després seria la Sala Parés qui en mostraria l’obra. Tot i la poca comprensió que suscitarien d’inici els seus quadres, aviat guanyaria un cercle de devots crítics i col·leccionistes.
La crítica activa, més avantguardista o més tradicionalista n’estaria pendent. Sebastià Gasch, amic incondicional, remarcava del procés creatiu de Vilà l’anàlisi lenta i la síntesi pacient del treball. Rafael Benet, per la seva banda, tot i molestar-li l’excés de matèria, en destacaria una llum que “fa fondre els tons i desaparèixer les sequedats lineals”. El promotor Joan Merlí l’incorporaria als trenta-tres pintors que calia conèixer al 1937, mentre Xènius l’escolliria pel Saló dels Onze de la seva Academia. Seria, però, Santos Torroella qui l’erigiria categòricament en arquitecte pintor i subratllaria la destresa per aconseguir transformar la matèria en concepte.
Dret, davant del cavallet, alt, sec, tibat i correcte com sempre…, així descrivia a Villà la periodista i bona amiga Irene Polo. Lluny d’aquest posat que pot denotar distanciament, però, el pintor no va viure al marge del seu temps. Repassar les amistats i complicitats que va teixir al llarg del seu trajecte amb intel·lectuals i artistes de tot ordre -Duchamp, Sunyer, Sacharoff, Valls o Hernández Pijuan, entre molts d’altres- ja revela de per si la tenaç cerca i implicació d’un artista que sempre estava disposat a aprendre però no a deixar cap pinzellada a l’atzar. Per Lluïsa Sala i Tubert
