Arts visuals / Exposicions

Miquel Villà o la pintura pura

Els Museus de Sitges retroben l’obra de Miquel Villà. Una pintura intemporal, tan singular com completa, sorgida de la mà d’un pintor tan metòdic com passional. Una producció vigorosa i alhora sensible, que atrau qui l’observa i reflecteix la intensitat amb la que l’artista sentia i pintava el paisatge i la vida.


Miquel Villà. La pintura sense atzar
Comissàries: Ignasi Domènech, Susanna Portell, Carles Pongiluppi
Museu Maricel, Sitges
Fins al 26 de setembre de 2021

Submergir-se en l’univers pictòric de Villà provoca en l’espectador sorprenents efectes sensorials. A l’extraordinària visió cromàtica que desplega l’obra cal afegir-hi la impressió quasi tàctil que suggereixen les formes i la densitat de pigment que les revesteix. Una espessor matèric que l’artista creia necessària per a què l’escena pogués ser copsada de lluny sense que se’n diluís gens ni mica la percepció. Tots els temes tractats, fossin lluminosos paisatges o silenciosos interiors -també corporis animals, austeres natures mortes i sincers retrats-, eren captats amb una mesura excepcional i traslladats a la tela amb la relativa objectivitat que admetia l’estricte filtre sensorial i emocional del que n’era artífex.

Miquel Villà. El Masnou, 1951-61. Oli sobre tela. Museus de Sitges

Villà s’escapa de corrents i modes, i així ratifica la seva independència. No pretenguem, doncs, encasellar-lo –ni ell ho aprovaria- en ismes determinants per a disseccionar-ne l’estil. Es inevitable, però, reconèixer en el conjunt de la seva personalitat artística el dilatat i profund coneixement de llegats estètics i tècnics precedents, també dels contemporanis, amb els que va modelar el sòlid i genuí llenguatge visual que el caracteritza. La petjada noucentista, el descobriment del postimpressionisme, del fauvisme i del cubisme analític, sense ometre l’evocació de l’ordre clàssic italià o de l’intimisme flamenc. La suma enriquiria el bagatge del pintor i afavoriria les qualitats que conjugarien en una expressivitat completa, sense ruptures excloents, en la que l’entitat del què pintava s’imposava a l’anècdota i la superficialitat.

Viatger per obligació i per devoció, cada indret i escena que Villà retenia al quadre esdevenien centre d’atenció i en definien l’obra. El despertar artístic al Bogotà de joventut, al que retornaria a futur en els seus periples per terres de Sud-amèrica, iniciava un recorregut artístic prometedor. Després vindria el pas per París amb la producció d’una pintura grisenca fruit de la llum septentrional i pel daurat Amsterdam amb tons de regust rembrandtesc. Molt diferents serien els colors d’Eivissa, d’Altea o del familiar Masnou, que reflectirien amb potents esclats els colors vívids del mediterrani. De terra endins, a La Pobla de Segur, n’extrauria els matisos contrastats que oferia la seva natura.

Miquel Villà. La Vila. Eivissa, 1970. Oli sobre tela. Museus de Sitges

La gamma cromàtica de Villà s’adaptaria o provocaria les formes escollides, sovint geomètriques i generadores d’amidades volumetries, tot i que a vegades ondulades i d’imprecís contorn o fins desproveïdes d’aparença en l’etapa final. També confrontades en composicions mixtes on l’equilibri de la línia i la sinuositat convivien en justa harmonia. L’artista renovaria la pintura figurativa i, encuriosit per una abstracció i un informalisme no subscrits, transgrediria la realitat sense perdre’n l’essència identitària. A la fi, emergiria la interpretació depurada de paisatges sentits i presentats sobre un llenç que l’artista veia com a un organisme viu en constant progressió i del que es resistia a desprendre’s.

L’ambició de Villà es centrava en pintar i fer-ho, sobretot, per a ell. Una introversió que va coartar la divulgació de la seva obra i ha condicionat també la desconeixença que se’n té encara. El debut expositiu a Barcelona el propiciaria Josep Dalmau el 1927 i dos anys després seria la Sala Parés qui en mostraria l’obra. Tot i la poca comprensió que suscitarien d’inici els seus quadres, aviat guanyaria un cercle de devots crítics i col·leccionistes.

Miquel Villà. La Pobla de Segur, 1978. Oli sobre tela. Museus de Sitges

La crítica activa, més avantguardista o més tradicionalista n’estaria pendent. Sebastià Gasch, amic incondicional, remarcava del procés creatiu de Vilà l’anàlisi lenta i la síntesi pacient del treball. Rafael Benet, per la seva banda, tot i molestar-li l’excés de matèria, en destacaria una llum que “fa fondre els tons i desaparèixer les sequedats lineals”. El promotor Joan Merlí l’incorporaria als trenta-tres pintors que calia conèixer al 1937, mentre Xènius l’escolliria pel Saló dels Onze de la seva Academia. Seria, però, Santos Torroella qui l’erigiria categòricament en arquitecte pintor i subratllaria la destresa per aconseguir transformar la matèria en concepte.

Dret, davant del cavallet, alt, sec, tibat i correcte com sempre…, així descrivia a Villà la periodista i bona amiga Irene Polo. Lluny d’aquest posat que pot denotar distanciament, però, el pintor no va viure al marge del seu temps. Repassar les amistats i complicitats que va teixir al llarg del seu trajecte amb intel·lectuals i artistes de tot ordre -Duchamp, Sunyer, Sacharoff, Valls o Hernández Pijuan, entre molts d’altres- ja revela de per si la tenaç cerca i implicació d’un artista que sempre estava disposat a aprendre però no a deixar cap pinzellada a l’atzar. Per Lluïsa Sala i Tubert

 

 

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close