Kima Guitart és una artista que des dels ja llunyans anys vuitanta ha fet de la seda i la seva estampació a mà una refinada proposta estètica que capgira l’art tèxtil en un doble sentit: sedes pintades que s’enlairen com pintures abstractes que exhibeixen la seva autonomia mural i sedes que es transformen en llenços pintats que esdevenen roba de vestir. D’aquí les seves desfilades a Barcelona, a Madrid o a Nova York per la seva singularitat dins l’art tèxtil.
Kima Guitart
Cassandra. La paraula com a arma de llibertat
Comissària: Marilena de Chiara
Galeria H20
Verdi, 152. Barcelona
Fins a l’11 de febrer 2022
Itinerància de l’exposició:
Museu Tèxtil Terrassa
Salmerón, 25. Terrassa
Del 20 de febrer al 12 d’abril 2022
Museu Tèxtil TerrassaSalmerón, 25. TerrassaDel 20 de febrer al 12 d’abril
Museu Tèxtil TerrassaSalmerón, 25. TerrassaDel 20 de febrer al 12 d’abril
La seva proposta ha estat sempre ambigua, com si el cos es pogués apropar a la pintura i revestir-se d’un art en majúscules. Aquesta ambigüitat que podem qualificar de doble riquesa del seu art, es manté en la instal·lació Cassandra. La paraula com a arma de llibertat, inspirada en l’obra literària del mateix títol que publicà l’escriptora de la RDA Christa Wolf l’any 1983. Certament, els anys 80 van consolidar les reivindicacions feministes dels anys 60 i 70 i s’encetà un veritable procés per assolir la igualtat entre gèneres.
Cassandra, el mite femení que preveié la caiguda i ruïna de Troia, va ser castigada pel pare i tancada per fer callar la seva veu, que albirava el futur. Recordem per un moment la trista història d’aquest ésser visionari, víctima de la seva condició femenina i del do de veure-hi clar i fer sentir la seva veu. La més bella de les filles de Príam i Hècuba rebé d’Apol·lo la capacitat de veure el futur, però en negar-se a compartir llit amb el déu, és maleïda fins la mort perquè ningú la cregui mai. El pare la tanca en una presó de vímet i a l’interior d’un pou perquè ningú senti la seva veu ni escoltar les seves visions clarividents. Però la seva intel·ligència li preserva la saviesa i la visió.
Els homes no volgueren escoltar la inutilitat de la guerra, la sang que s’hi vessaria ni la ruïna que comportaria. Cassandra és silenciada, la seva veritat feta paraula és amagada darrera un món masclista. Com a obra literària dels anys vuitanta obrí les portes a la consciència que la dona és víctima de la violència masclista, sigui física o psicològica. La dona com a objecte, com es veia a l’antiguitat, però també encara avui, i com és víctima de la venjança d’homes poderosos.
La instal·lació que Kima Guitart dedica a la Cassandra de Christa Wolf li retorna la paraula. La veu de Montse Guallar ressona entre les sedes pintades i les fotografies de fragments d’aquestes sedes parlen amb el color de la sang i porten aquests títols: “Parlar amb la pròpia veu. No volia res més”, diu Cassandra. Els mots, convertits en taques de sang s’escampen per la blancor de les sedes sembrant el seu camí cap a la mort. És impressionant la invocació que aquestes sedes de Kima Guitart fan d’aquest personatge mític femení, profeta, visionària i sacerdotessa, present a l’Ilíada i a l’Odissea d’Homer, que parla des de dins del seu cos, una mèdium que avisa de les desgràcies del futur del seu poble en mans masculines que li tallen la veu perquè no volen sentir la veritat, perquè només entenen la violència, la conquesta, la guerra.
La túnica de Cassandra, de mida sobrehumana, regalima densitat de sang a les seves faldilles que s’estenen a una amplada de tres metres sobre el terra. Les quatre escultures tèxtils encabides entre cubs de ferro recorden la casa com a contenidor i la cistella amb què Cassandra arriba com a esclava a Micenes, però potser també metafòricament la seva presó. Cadascuna de les sedes dona veu a les seves paraules: “Estava sola amb la meva raó”, “La paraula com a arma de llibertat”, “Parlar amb la meva pròpia veu” i “Sola entre els homes i sense déu”. L’altra obra a destacar és L’origen, una seda de tres metres de llarg per setanta-cinc centímetres d’amplada pintat sobre seda natural que formà part d’una sèrie anterior del 2011 titulada Veladures i que amb el seu tacat blanc i vermell és l’origen de la sèrie Cassandra i presideix l’entrada a la sala. Una altra obra de dimensió monumental és Al llindar, dues teles de seda natural i llana/seda de setanta centímetres per sis metres que es desplega en doble vessant des del sostre al terra.
Mentre passegem per l’exposició, les paraules de la Cassandra de Christa Wolf ressonen en diferents llengües, projectant el mite a una dimensió universal per recordar que també l’artista amb aquesta sèrie de sedes pintades només amb el blanc i el vermell, dos colors simbòlics, vindica una nova condició per al gènere femení allunyada de masclismes atàvics.
