Sota el títol “Nul”, l’exposició que presenta l’artista a la Galeria RocioSantaCruz desplega el seu procés de treball a la manera de temptatives i assajos a partir de “macrocollages”. Instal·lacions, dibuixos i objectes que constitueixen la seva memòria vital i que acumulen l’experiència personal. Són obres que vinculen art i realitat a partir de la juxtaposició d’estris, apilament de papers i fragments de vida que reconstrueix per donar-los una nova oportunitat d’existència.
Pep Duran. Nul
Galeria RocioSantaCruz
Gran Via de les Corts Catalanes, 627. Barcelona
Fins al 29 de gener de 2022
En un món saturat d’instantànies i de contaminació d’imatges digitals, hem perdut l’ancoratge a la realitat i a la veritat: vivim immersos en expressions efímeres d’instants qualsevol. Davant d’aquesta situació de realitat virtual i com a lema de la mostra Pep Duran ha triat un aforisme de l’escriptor Emil Cioran (Romania,1911-París,1995) -extret dels Silogismos de la amargura- que afirma que “Tot allò que no és immediat és nul”. Un principi que defineix la recerca de tot allò essencial i la necessitat de viure l’experiència directa. Cioran estava més interessat en la vida que en la filosofia; més en les coses que en les idees; més en els instints i les emocions que no pas en els conceptes; doctrina que serveix a l’artista per reflexionar sobre la immediatesa, sobre la visibilitat i la invisibilitat i sobre la pròpia fragilitat. Igualment, busca posar en relleu que exposar és evidenciar i per tant comporta ensenyar els errors.
Influït per la premissa “Destruir-ho tot per tornar a l’essencial” d’Antonin Artaud, Pep Duran intenta arribar amb la seva obra a l’origen. Els objectes que utilitza els ha definit en alguna ocasió com a “materials indultats”, “boscos d’imatges fragmentades” o “material de demolició”. Són bocins de memòria que existeixen a l’entorn vital de l’artista i que reflecteixin la seva relació amb el treball artesanal. Tot i així, no pretén que les seves obres siguin autobiogràfiques, sinó que esdevinguin la pròpia biblioteca de relíquies, especialment sobre la faceta quotidiana i humil de l’existència humana. Amb els seus atuells, crea escenografies mudes que l’espectador ha de reordenar-les amb la seva pròpia interpretació.
En aquesta ocasió mostra un joc de polaritats per evidenciar les tensions del món. Per una banda presenta instal·lacions d’utensilis pesants folrats amb mantes que transforma en un concepte dinàmic d’indefinició i de mutació en amagar la duresa sota d’una vestimenta tova i flonja. Fragments que es basen en la construcció de la representació i segons les seves paraules “artefactes emocionals construïts amb materials indultats que s’han petrificat”. De l’altra, els aeris collages floten ingràvids damunt de les construccions, tot lluitant contra la forma permanent i ancorada al terra. Es tracten de papers procedents d’antigues escenografies que rescata de la destrucció per intervenir-les en un acte de reconstrucció. A Pep Duran l’interessa tot allò relacionat amb les parts oblidades o extraviades que guarden relació amb el propi esdevenir. Fa renéixer les imatges, les fa reviure en un art que es nodreix de restes, retalls i detritus. Peces que es creuen amb els paisatges personals; materials escènics que originen una llarga seqüència de llocs inconcrets, d’escenes somiades i de decorats impossibles.
Pep Duran. Construcció 3, 2018. (front) Recipient de zenc i formes folrades amb mantes i Construcció 2, 2018. Formes folrades amb mantes (fons). Cortesia Galeria RocioSantaCruz. 
Pep Duran. Construcció 1, 2018. Objectes folrats de mantes sobre palet de fusta (front) i Paper i Construcció – Paisatge, 2018. Tècnica mixta sobre paper d’antic decorat. (fons). Cortesia Galeria RocioSantaCruz.
La seva trajectòria com a artista se centra en el treball de la construcció, la representació de l’espai i la posada en escena. Destaca per la capacitat de transfigurar l’escultura transformant-la en instal·lació i en arquitectura fins arribar a un punt de simbiosi entre ambdues disciplines. En un anar i venir de l’escenari a l’exposició es com es va aposentant el seu discurs; en el seu cas “l’escultura s’arquitecturiza i l’arquitectura s’esculturitza”. Cal subratllar en particular la importància que concedeix a la recuperació de la recordança, associada a una recerca de nous significats en l’objecte d’art; un llegat que Pep Duran recull de la idea de l’objecte dada i surrealista, construït amb una superposició d’estrats que pretenen esborrar límits identificables amb una nova interpretació de la imatge i del llenguatge. Treballa conceptes com ara l’espai, la narració i el pas del temps en la recerca de records que embolcallen la nostra quotidianitat i que advoquen per sortir de l’oblit. Històries sense paraules, peces i trossos perduts, dislocats, que s’emmotllen dins d’una nova ubicació i que s’erigeixen com a nous referents al·legòrics. L’absurd, l’irònic, el joc, l’entreteniment, la diversió… tot hi entra, tot hi cap. L’obra de Pep Duran trenca motlles, colpeix per la seva fantasia que li permet en un moment donat metamorfosar qualsevol element d’una manera impensable.
Pep Duran Esteva (Vilanova i la Geltrú,1955) és pintor, escultor i escenògraf i la seva producció artística està alhora indissolublement lligada amb el teatre. Forma part d’una generació d’artistes catalans que esclata a mitjan de la dècada dels anys vuitanta, després d’un llarg període dominat per la representació pictòrica. Es posicionà tot reivindicant l’eficàcia poètica de l’objecte quotidià i la influència del teatre en la creació de les noves ficcions de l’art contemporani. Va estudiar Escenografia i Figurinisme a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de Barcelona i va debutar professionalment al costat de Fabià Puigserver. El 1978 va fer la seva primera exposició a la Galeria Adrià i un any després va exposar les seves cèlebres “Sabates” a l’Espai 10 de la Fundació Miró. Recentment ha mostrat la seva obra a les exposicions Dibuixar els dies (2020) a la Fundació Vallpalou, Papers adormits (2019) al Museu de Granollers i Orb (2018) al Teatre Nacional de Catalunya.
