Roda el món i torna al Born és el títol que escollí Oleguer Junyent, el 1910, per bategar el seu llibre que recull impressions i vivències del viatge al voltant del món que realitzà el 1908 acompanyat pel seu amic Marià Recolons. Aquesta volta i retorn als orígens també la trobem a la mostra “Antoni Tàpies. Bronzes intervinguts (1987-1989)” del Museu de Valls.
Antoni Tàpies. Bronzes intervinguts (1987-1989)
Comissaris: Conxita Oliver (crítica d’art) i Jordi París (director del Museu de Valls)
Museu de Valls
Fins al 30 de juny de 2024
Dins de les commemoracions oficials d’aquest 2024 hi trobem la celebració dels cent anys del naixement d’Antoni Tàpies. Una de les voluntats d’aquests esdeveniments anuals és l’expansió territorial per Catalunya d’actes, exposicions, converses, pòdcasts o altre fites al voltant de la figura de l’artista plàstic.
Sobre el país, Tàpies s’ha materialitzat en museus i centres d’art de tota mena, demarcació i comarca. A banda de les seves presències dins dels grans estaments públics o privats —ja vam dedicar aquell article sobre les Sales Tàpies, espiritualitat i poder— no només d’exposició viu l’artista. També resulten importants els espais de treball i producció d’obres.
Un d’aquests punts artístics —més per producció que per afició o exposició— rau dins del gran polígon industrial de Valls. En una de les naus entre el carrer Curtidors i la carretera del Pla de Santa Maria, unes estranyes formes de bronze sobresurten per sobre la tanca del solar. Dins la tanca i les naus d’aquesta cantonada trobem la Foneria Artística Vilà. D’aquesta forma, però també amb la relació de Tàpies amb Francesc Català-Roca, Valls entra dins de la geografia de Tàpies, com també va fer amb molts altres artistes, corrents artístics i cultura nacional, així en general.
Resultat d’aquesta necessitat creativa de Tàpies i de la tècnica magistral de la Foneria Vilà de Valls, resultà un grup d’escultures de l’artista barceloní creades a la capital de l’Alt Camp entre els anys 1987 i 1989. Tot i que les primeres experiències sobre fosa i bronze de Tàpies foren a la Foneria Parellada, de Llinars de Munt, qui treballà amb altres artistes com Joan Miró. Vinculant una cosa amb l’altra el galerista Carles Taché.
Amb la producció, el pas del temps i la realització d’una mostra en un museu del lloc d’origen de les peces dins la celebració del centenari del naixement de l’artista ja podríem liquidar aquest article. Però estaríem amagant gran part del procés creatiu d’aquest grup d’escultures i del seu interès, més enllà de Tàpies i Valls!
La cera perduda, tècnica comuna per a la producció d’aquestes obres, comporta la realització d’alguns models previs per més tard produir el model de cera i els diversos motlles. Sovint, els models primitius venien produïts des dels tallers dels artistes i els creadors només supervisaven aquest procés.
En el cas d’Antoni Tàpies les obres es van crear a la mateixa foneria de Valls, convertint l’espai en un apèndix del seu taller. Les seves peces s’iniciaven gairebé sempre a partir d’objectes que l’artista portava: una butaca, una porta, un llibre… Els operaris el primer que feien era treure un motlle de l’objecte, de gelatina, que permetia copiar exactament la seva forma i la seva textura.
Seguidament, es recobria el motlle amb cera i es retocava. Un procés que podia durar una setmana o més en funció de les dimensions de l’obra realitzada. Una vegada acabat, sobre la superfície de cera, Tàpies intervenia les peces, ho feia amb un ferro calent. En alguns casos també hi afegia més cera, per ressaltar alguna part de l’objecte o per donar més volum. Acabats aquests treballs la peça anava a fondre’s.
Una vegada treta la peça del forn i netejada, se cisellava i seguidament es patinava, per donar-li color. Per fer-ho, en primer lloc, es posava l’àcid, d’un color verdós, i després calia fregar-lo per donar un aspecte uniforme a tota la peça. En aquest punt Tàpies va voler que les seves obres no es freguessin, sinó que les volia amb la imperfecció produïda per l’àcid, a l’atzar, i per tant en la majoria dels casos quedava en el color verd que donava l’àcid. Des d’aleshores a la foneria Vilà, aquest color es va conèixer com a verd Tàpies.
La producció a la foneria guardava un últim pas sobre la peça, es recobria amb pols de talc, per després netejar-la. Aquesta acció no era molt exhaustiva, no arribava a tots els racons de la peça, això concedia a les seves obres un aspecte de bronze antic, fent efecte d’envellit. Per acabar, i com a tot de gràcia, Tàpies realitzava algunes intervencions pictòriques sobre les peces, afegint alguns dels seus elements característics com les lletres o les creus. De la majoria de les peces se’n van fer sis exemplars venals i un que era per la Fundació Antoni Tàpies, que són les que actualment es poden veure a l’exposició del Museu de Valls.
Les escultures o objectes de Tàpies, exposats al centre de la sala s’agrupen sobre tres grans tarimes. Rodejant aquest espai central algunes obres gràfiques completen l’espai expositiu. Una forma que permet veure el conjunt però també la singularitat de les peces. Destacant una composició molt similar al guardó del Premi Internacional Catalunya i un detall dedicat a Taché.
Arribats a aquest punt només ens queda destacar la relació de l’obra de Tàpies sobre bronze amb tot el que això significa: eternitat, espiritualitat, força, duresa… Quasi com aquells elements dels castells que Anselm Clavé definia pels castells. Allò de força, equilibri, valor i seny, ja que som a Valls.
Abans d’acabar o començar —segons mirem en entrar o sortir— el museu ofereix un tast de la relació que Tàpies mantingué amb Català-Roca. Instantànies del vallenc fetes des dels anys quaranta fins als noranta.
Aquesta exposició a Valls, o la que trobem a Tarragona, Sant Boi, Madrid, Barcelona… serveixin per tornar a traçar un cap de puny sobre la taula per a reivindicar aquell Tàpies, d’aquell temps i d’aquell art.
