La seu de la seva fundació ret homenatge a l’artista amb un doble esdeveniment: la presentació del llibre de memòries “Arranz-Bravo. Des de dins“, escrit per l’historiador i crític d’art Jordi Garrido i publicat per Comanegra, així com l’exposició “Arranz-Bravo. Memòria expandida (1950-2023)“. Ambdós projectes es retroalimenten entre sí per configurar un tot, on vida i obra funcionen en conjunt. La mostra retrospectiva està pensada per acompanyar la publicació, apareguda poques setmanes després del seu traspàs, el proppassat 20 d’octubre a l’edat de vuitanta-dos anys. La mort va sorprendre l’artista quan el manuscrit acabava d’entrar a impremta. Dos treballs que ja es van començar a gestar abans de la seva mort i que ara s’han tirat endavant per retre-li un càlid i sentit tribut.
Arranz-Bravo. Memòria expandida (1950-2023)
Comissari: Jordi Garrido. Direcció artística: Albert Mercadé
Fundació Arranz-Bravo
Av. Josep Tarradellas i Joan, 44. L’Hospitalet de Llobregat
Artista multidisciplinari amb ampli abast internacional, Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941-Vallvidrera, 2023) va ser un treballador de l’art incansable, amb una energia desbordant que el va mantenir pintant fins el final. A la Sala Gaspar en l’exposició Nuevas expresiones (1966) amb Rafael Bartolozzi, Sílvia Gubern, Robert Llimós, Àngel Jové i Antoni Padrós, entre altres, la crítica ja l’havia situat com un dels artistes capdavanters de la nova figuració pictòrica catalana, un moviment que reaccionà contra l’informalisme de postguerra, tot vinculant-se als corrents de la darrera figuració internacional com ara la nova figuració britànica, l’art pop i el realisme social. Aquest col·lectiu d’artistes inconformistes, rebels i transgressors aportaren un nou realisme fresc i enèrgic, no sense crítica i ironia. Van seguir exposant junts, però va ser el tàndem Arranz-Bravo/Bartolozzi, la parella artística més coneguda a casa nostra, la que va donar lloc a exposicions, instal·lacions, accions i intervencions en diversos projectes conjunts. Aquesta col·laboració va nodrí una de les propostes més interessants de la nostra figuració: junts van pintar la famosa fàbrica Tipel (1970), a Parets del Vallès, al peu de l’autopista; un exercici imaginatiu de gran impacte visual, que la premsa anglesa va considerar al seu moment l’obra pop de dimensions més grans d’arreu del món.
I ja entrant de ple en aquesta doble iniciativa, pel que fa a les memòries Arranz-Bravo. Des de dins, són uns relats que fugen de la correcció per recórrer amb sinceritat, rotunditat i independència una biografia apassionant d’una figura plena de vivències tant personals com artístiques. El llibre és com ell, breu i intens. I Jordi Garrido ha sabut agafar el seu estil, sarcàstic i profund. També és un repàs sobre la història de la pintura catalana dels últims anys. En la introducció, l’autor ja ens adverteix que el llibre no és de converses, sinó que es tracta de posar-se a la pell de l’artista per donar veu a records, anècdotes i experiències d’una trajectòria visceral i apassionada. Tasca complicada la del Jordi i un difícil repte que ha superat amb escreix: ha esdevingut el seu col·laborador narratiu com a “productor o curador d’art invisible”, i també ha optat per fer “un exercici de ventrilòquia literària”, segons les seves mateixes paraules. L’escriptor ha afegit un cert context en clau de petites ressenyes bibliogràfiques dels personatges amb què ens anem trobant per seguir el fil de les seves peripècies vitals. Les memòries van ser el darrer projecte en què el pintor va estar immers. La col·laboració entre l’artista i l’autor s’origina el 2020 quan aquest entra a treballar com a assistent a l’estudi a Vallvidrera.
Al llarg de les pàgines podem seguir els passos de l’artista per tot el món, des de Cadaqués, Madrid o l’Hospitalet fins a Nova York o Brasil, a més de rememorar les seves vivències a Belles Arts, Bocaccio, la seva amistat personal i professional amb Rafael Bartolozzi, l’arquitecte Lanfranco Bombelli, els galeristes Gaspar –que exposaven Picasso o Miró- o amb Joan Ponç; un dels membres de Dau al Set. Altres episodis singulars narrats en aquesta memòria són, per exemple, les seves experiències pintant a casa de l’escriptor Camilo José Cela a Palma de Mallorca, les trobades amb Warhol a Nova York o la seva relació amb el cinema de la mà de Jaime Camino. Tal com descriu la sinopsi del llibre: “Aquestes són les memòries d’un home que ha posat l’art per davant de tot i que mai ha necessitat disfressar-se amb una falsa imatge pública”.
L’homenatge es complementa amb l’exposició Memòria expandida 1950-2023, pensada en vida pel mateix Eduard Arranz-Bravo i la fundació, amb l’objectiu de mostrar un conjunt d’obres que acompanyessin la publicació del llibre de memòries, a partir d’una extensa cronologia, des del seu primer dibuix amb nou anys fins al mateix 2023 amb dues obres darreres que són les inicials del seu cognom. La seva mort ha fet que es transformés en una mostra homenatge, treballada a partir de la mateixa idea inicial, però amb la selecció i muntatge dels seus amics més íntims, Jordi Garrido i Albert Mercadé com a comissaris, amb l’acompanyament de Miquel Gelabert i de la seva família. Aplega una visió polièdrica de la diversitat de mirades artístiques, reunint un total de setanta-quatre peces que ajuden a situar la seva evolució artística dins la història de l’art català. Dibuixos, gravats, pintures, llibres, pintures murals, escultures o fins i tot segells, a través d’una selecció que aporta també obra inèdita provinent del fons de la fundació i del taller de l’artista.
En el recorregut podem comprovar com una de les constants del seu llenguatge ha estat l’evocació de la figura humana, sovint distorsionada a partir d’un neoexpressionisme oníric de forta càrrega orgànica, en què l’eco de Francis Bacon i les herències de Picasso i Miró apareixen referencialment; sense oblidar els seus admirats Caravaggio, Rembrandt o Van Gogh. Una realitat que gira envers una observació dolorosa i difícil del seu voltant, d’unes situacions inquietants que es manifesten en el dramàtic retrat de la solitud humana, insistentment proposada al llarg de la seva carrera i que es reflectirà de diverses maneres en diferents etapes. En un article al Punt Avui, publicat recentment, Albert Mercadé (director de la Fundació Arranz-Bravo), deia que: “L’Eduard ha sigut portador de la flama de l’avantguarda compromesa, vital i oberta de Joan Miró, el seu referent i far; però també de la mirada rigorosa cap endins, de Rembrandt o Dieter Roth, per posar dos extrems de l’art psicològic, intens i expressiu en què sempre es va emmirallar”. Crec que aquesta frase situa de forma diàfana la seva acció artística.
A l’acte -que es va celebrar el proppassat 22 de novembre- hi van intervenir la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, el poeta i crític Vicenç Altaió, el Director de la Fundació, Albert Mercadé i el comissari i autor del llibre, Jordi Garrido. Aquest doble projecte dóna pas a la commemoració del quinzè aniversari de la Fundació Arranz-Bravo. Des del 2009, és un centre d’art de referència en la promoció de la jove creació contemporània i també de la crítica emergent; així com de la pròpia obra de l’artista.
Eduard Arranz-Bravo va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i allà és on va conèixer Rafael Bartolozzi, artista amb qui formaria un llegendari tàndem, que s’inicia el 1968 i s’estendrà al llarg de més d’una dècada, amb la realització de projectes artístics que marcarien la història de l’art contemporani espanyol. Entre aquests destaquen la pintura de les façanes exteriors de la fàbrica Tipel a Parets del Vallès (inaugurada el 1971), l’edifici hoteler de Magalluf (1973) i de la casa de Camil José Cela (1979), a Mallorca, l’exposició Mides Universals (1979) al Saló del Tinell de Barcelona i la representació d’Espanya a la 39a Biennal de Venècia (1980). Durant la dècada dels vuitanta, ja en solitari, es trasllada a Cadaqués, exposant amb regularitat a la galeria de Lanfranco Bombelli, establint relació amb la comunitat artística internacional de la població, com Richard Hamilton, Dieter Roth o John Cage. El 1989 té lloc una gran exposició antològica al Palau Robert de Barcelona i al Paço Imperial de Rio de Janeiro (Brasil). A la dècada dels noranta, s’instal·la a Vallvidrera, exposa al Pavelló de Catalunya de l’Exposició de Sevilla (1992) i realitza la primera exposició a les Franklin Bowles Galleries de Nova York (1998) on inicia una intensa col·laboració que l’introdueix a tot el món. Del 2014 és la primera exposició a la Xina, de la mà de la galeria Liu Fine Arts i paral·lelament, també realitza la primera exposició individual a Moscou. L’any 2019 va dissenyar l’exterior del creuer Norwegian Encore per la companyia Norwegian Cruise Line LTD als EUA, i va pintar un llenç de grans dimensions per a la nova terminal de Miami de Norwegian. El 2020 finalitza la restauració de la pintura de la Fàbrica Tipel a Parets del Vallès, iniciada l’estiu del 2019. Les escultures L’Acollidora, situada a la Rambla de l’Hospitalet de Llobregat, i el El Pont de la llibertat, al mateix municipi són les obres que el connecten amb la ciutat, seu de la seva fundació. Arranz-Bravo també va ser present dins l’àmbit cinematogràfic: el 1984 col·labora amb el director de cinema Jaime Camino a la pel·lícula El Balcón abierto, ocupant el càrrec de director artístic. La seva activitat al món cinematogràfic no acaba aquí, ja que anys més tard torna a ser director artístic en altres pel·lícules com Luces y sombras (1988) o El largo invierno (1992), a més de dirigir, juntament amb Peter Gersina, la pel·lícula Triade (1986).
