Un acte organitzat per l’editorial Comanegra recorda la profundidat intel·lectual i el gran humanisme del filòsof de Dau al Set, mort fa un any.
En els terribles dies del març de 2020, quan la Covid-19, implacable, se’n portava a tanta gent gran, el cor d’Arnau Puig, ja molt cansat, també es va aturar per sempre als 95 anys. No va ser el terrible virus qui va llevar d’aquest món al filòsof combatiu de Dau al Set, però sí que és ell el culpable que Puig morís sol a l’hospital i també que ningú pogués acomiadar-lo en aquell moment. Ell, precisament, que ha deixat una corrua immensa d’amics agraïts, que mai el podrem oblidar i que des del primer dia ens hem sentit uns privilegiats d’haver-lo conegut. De fet, malgrat que l’Arnau estava convençut que després de la mort només hi ha un no-res immens, en l’acte d’homenatge que l’editorial Comanegra -que ha publicat els seus darrers llibres- ha organitzat, quan es compleix un any del decés del filòsof, l’Arnau hi era, com tan encertadament va dir a través d’un missatge enregistrat, la seva filla Rosa. En l’acte ens mirava sorneguer i feliç, a través d’aquells ulls intel·ligents d’àliga que s’empetitien quan reia. “L’Arnau està avergonyit per no poder intervenir en aquest acte ni de provocar-nos”, va dir la Rosa Puig.
A l’espera de l’homenatge institucional de país com cal, que la consellera de Cultura de la Generalitat Àngels Ponsa es va comprometre a impulsar, sigui ella o el seu substitut o substituta en el càrrec, l’acte de Comanegra, tan entranyable com el mateix Arnau, va remarcar la profunditat intel·lectual d’un home savi, quan la humanitat n’està tan mancada, de savis, així com la seva bonhomia i generositat. L’editor de Comanegra, Joan Sala, va recordar que la relació de l’Arnau Puig amb l’editorial es va iniciar el 2010, quan la seu de l’empresa estava en un edifici del carrer Trafalgar de Barcelona, just el mateix on el filòsof havia treballat de jove com a passant d’un despatx d’advocats. Quina simultaneïtat més extraordinària! A partir d’aleshores Comanegra va decidir anar publicant les darreres obres de Puig: Carta oberta als joves de Catalunya, Brossa, escamotejador i burleta, La filosofia de la immediatesa o també el volum Pensar la imatge, que va recull el magnífic homenatge que La Virreina li va organitzar el 2012. Sala va ser el primer que va deixar entreveure en l’acte la sensació que tots teníem quan érem amb l’Arnau Puig de ser davant d’un ésser especial, que tenia la virtut de fer sentir especial a qui tenia al davant.
I ara amb motiu del primer aniversari de la mort de Puig, Comanegra ha editat Poder, veritat i déus vençuts, un petit volum que recull els articles que el filòsof va publicar a la secció Truquen!, durant els dos darrers anys (2016-2017) del desaparegut suplement Cultura d’El Punt Avui. El poeta i escriptor David Castillo, coordinador del suplement, ha seleccionat els textos i ha escrit el pròleg d’aquest recull i en l’acte va remarcar la diversitat de temes que Puig va tractar en aquestes col·laboracions al diari, des del jazz a la filosofia. Castillo va elogiar l’esperit positiu de Puig: “Creia en els humans, creia en Catalunya. S’ho mirava tot en blanc, en positiu, i després en feia una dissertació cartesiana”. “Puig era com un traductor, un observador constant de tot, com un geòleg, com un biòleg, però tot s’ho mirava amb ulls de poeta”, va afegir Castillo. “En realitat era com un nen molt simpàtic”, va reblar.
I és que Arnau Puig sempre va conservar l’esperit jove, una curiositat infinita, que l’impulsava que sent tècnicament un ancià a anar al Sónar o a patejar-se totes les exposicions que podia, les bones i les dolentes, per escriure sobre elles o no, però de les quals sempre extreia un pensament genial, una observació punyent que els comuns del mortals mai de la vida hauríem estat capaços de fer. Uns trets que de ben segur quedaran palesos a la pel·lícula Set de Dau Arnau, que preparen Joan Vall Karsunke i Laia Requesens, i de la qual es va projectar un breu avanç durant l’acte. Vall i Requesens van recordar la generositat amb la què l’Arnau Puig els va rebre, això sí, va deixar clar que no parlessin només de Dau al Set. Només per la imatge de l’Arnau reflectit al mirall i exclamant “Merda!” i després somrient d’aquella manera seva tan franca -dues cares de la mateix rostre-, ja val la pena estar amatent a aquest film quan finalment sigui una realitat.
Llucià Homs, que quan era director de la Virreina va impulsar l’homenatge que se li va fer allà el 2012, va recordar l’Arnau Puig amb emoció i va afirmar, molt convençut, “que les futures generacions que vulguin explicar la cultura catalana de la segona meitat del segle XX i de principis del XXI, no ho podran fer sense tenir en compte la seva figura”. Homs va glossar “la coherència, el compromís, la humanitat de l’Arnau, sempre generós i tendre, i sempre fent crítica constructiva”.
L’escriptor i poeta Vicenç Altaió va tancar l’acte recordant part del pensament de Puig que es vehiculava en sentències fantàstiques, com petits haikus filosòfics: “L’infinit és el que fa un aquí, a la Terra”; “Per què els artistes es preocupen tant de les formes i se separen del món?”, o “Quan es fan bàndols, la revolució és morta”. Puig i Altaió van ser còmplices en la percepció de la poesia com a una arma de combat. “La vida és el poema”. Per Altaió, l’Arnau “escrivia amb consciència de proletari de la cultura”. “L’Arnau era un tipus lúcid i genial que ens explicava que la revolució no estava a fora, sinó que estava aquí i que no es perdia ni una de les experiències noves que sorgien”. Traspassat en una solitud cruel, Arnau Puig no va tenir un comiat massiu com el de Verdaguer, Durruti o Macià però, com va recordar Altaió, la consternació per la mort de Puig va inundar les xarxes socials, una nova forma d’enterrament multitudinari. Un signe dels temps.
Amb motiu de l’homenatge a Puig a la Virreina el 2012, Comanegra va produir un vídeo, que l’Arnau considerava com un petit autoretrat. Malgrat que ell no es considerava artista, Puig va fer de videoartista en aquest collage format per petits fragments de pel·lícules de la història del cinema que ell va triar, en les quals es veuen personatges conduint tot tipus de vehicles, corrent o caminant, o els vehicles avançant. Sempre endavant. Amb música de Bach i Stravinski, Forrest Gump corre durant 3 anys per tots els Estats Units; els protagonistes d’Easy Rider viatgen en moto; Thelma i Louise condueixen cap a un futur incert; Janet Leigh a Psicosi fuig cap a una mort inesperada que desconeix; i les naus de 2001, una odissea de l’espai i de Blade Runner dansen en l’espai i en el cel. Sempre endavant, com li agradava dir a l’Arnau. Tenies raó, Arnau. Només es pot anar endavant.
