“Velázquez en Italia: entre Luigi Amidani y Juan de Córdoba” és la darrera proposta expositiva de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Una mostra que pretén analitzar els dos viatges de Velázquez realitzà a Itàlia -amb la sortida del primer des de Barcelona- i els seus llegats, el passat i el contemporani, amb la presència d’una obra procedent dels Museus Capitolins de Roma.
“Velázquez en Italia: entre Luigi Amidani y Juan de Córdoba”
José María Luzón Nogué
Real Academia de Bellas Artes de San Fernando
Fins al 4 de setembre de 2022
La crisi derivada de la Covid-19, el nou paradigma econòmic, social i cultural d’aquesta primera meitat del segle XXI també ha arribat als museus, monuments i centres patrimonials. En una de les seves potes d’acció: les exposicions temporals, les coses han canviat -i canviaran- força. Les macroexposicions mundials de primer nivell, amb desenes i desenes de préstecs internacionals, pressupostos desorbitats i enormes costos derivats han passat a millor vida.
Als anys vinents veurem exposicions de la mateixa -i fins i tot més- qualitat que les passades, més conscients amb les realitats de cada punt expositiu i una millor consciència mediambiental i social. Mostres que canviaran els relats expansius per tornar a la difusió d’investigacions i recerques, a més dels fons, propis.
Un bon exemple, amb tots els ingredients necessaris, de mostra per als nous temps és “Velázquez en Italia: entre Luigi Amidani y Juan de Córdoba” de la RABASF. Una exposició basada en recerques, que s’iniciaren fa dècades, fons propis i el préstec de peces excepcionals que conformen la constel·lació necessària per quadrar la tesi de l’exposició.
Repartida en àmbits dedicats als dos viatges del pintor sevillà a Itàlia i les seves conseqüències, restes i llegat; el museu madrileny presenta una combinació de procedències i obres per organitzar l’anada i tornada -per duplicat- del pintor, peces i restes.
El primer viatge, del 1629-1632, fou l’inici d’una nova etapa dins la vida, i producció, del pintor. Amb els primers contactes amb la pintura italiana -de forma directa-, la descoberta d’estils, temes i tècniques desconegudes pel sevillà i en plena evolució i naixement en aquells moments. Un amarament artístic que trobem en obres com les vistes de la vila Mèdici, alguns retrats i obres les primeres obres mitològiques o religioses.
Dins d’aquesta formació que gravà en el pensament Velázquez, en forma part la còpia de l’Últim Sopar de Tintoretto que realitzà el sevillà. Una obra que anà destinada a la zona privada del Reial Alcàcer de Madrid, més tard passà a formar part del lot d’obres destinades a un museu, projectat per Josep Bonaparte, i que finalment ingressà a la RABASF, perdent l’autoria de Velázquez.
Llegats d’aquella primera estada a Itàlia, descobrim la col·lecció de guixos escultòrics que, ràpidament, s’integraren a la col·lecció reial de Felip IV. Unes peces que centraren la mostra “Velázquez: esculturas para el Alcázar” l’any 2007 i que encara resten dividides entre la seu de la RABASF i espais de Patrimonio Nacional.
Exposades per primera vegada, al mateix temps que estudiades i atribuïdes a Luigi Amidani, són el conjunt d’obres procedents d’un convent de Sevilla i que narren els martiris dels apòstols. Unes peces que permeten reafirmar la presència del pintor italià per terres andaluses i la seva més que possible relació amb Velázquez.
Del segon viatge, realitza entre 1649-1651, també arribaren, un total de 35, guixos escultòrics. Alguns d’ells també conservats, actualment, a la RABASF. Aquesta segona compra, que implicà la realització de còpies d’algunes de les grans obres clàssiques -considerades així en aquell temps- necessità les gestions d’uns dels protagonistes d’aquesta mostra, Juan de Córdoba. El seu retrat, procedent dels Museus Capitolins de Roma, serveix com punt culminant d’exposició. Una tela, el retrat, que per primera vegada participa en una mostra a l’estat.
Per tal de completar la mostra, s’ha incorporat a l’espai un dels pocs dibuixos, admès pels experts, de Velázquez, el retrat del cardenal Gaspar de Borja i Velasco. Una obra que serví d’esbós per a un retrat perdut del qual només conservem algunes còpies. També, a la mateixa paret, un retrat de Felip IV, com instigador, mecenes i comitent del pintor sevillà, del taller de Velázquez culminen l’exposició.
L’edició del catàleg, enllaç amb les exposicions del segle XX, presenta diversos escrits i estudis sobre els dos viatges, els guixos portats d’Itàlia, la presència de diferents agents de la corona, les obres del sevillà a l’Acadèmia i de les repercussions de l’estada italiana del pintor.
Òbviament, aquesta mostra és només un exemple. No podem eliminar de l’equació el fet que tractem un dels episodis més importants de la trajectòria d’un dels pintors més destacats de tots els temps. Un èxit segur que pot trasplantar-se a altres institucions, artistes i formats, però que marca un camí i model d’actuació.
Aquest model de mostra o exposició, que no és nova, però si molt efectiva, ens presenta un artista, dos viatges i la història de l’art.
