La plataforma Filmin estrena demà dia 12 de gener el documental ’20 dies en Mariúpol’, una pel·lícula del periodista ucraïnés Mstislav Txernov que mostra el setge rus a la ciutat portuària, que va començar el febrer del 2022 i que és un dels primers actes de la invasió. El film mostra cruament les conseqüències per a la població civil dels atacs, imatges que Txernov enregistrava per documentar l’horror i forçar algun tipus de canvi en el conflicte. Un documental duríssim, aclamat en els festivals d’Occident, però que convida a fer una reflexió sobre la dificultat de la conscienciació.
El film comença amb un angoixós flashforward que mostra un hospital amenaçat per uns tancs russos. Un policia que després esdevindrà un actor important de la narració informa algú a través de la ràdio. S’esbrina la incertesa i la por. El tanc comença a girar el canó en direcció a l’edifici. I el càmera i les persones que hi ha en la planta fugen de les finestres. Una situació subratllada per a inquietant música original de Jordan Dykstra. Fossa a negre.
Dia 1. Un cotxe travessa una avinguda aparentment en calma flanquejada per banderes ucraïneses. És el 25 de febrer. Un equip d’Associated Press, encapçalat per Txernov, arriba a la ciutat. La seua veu en off, en anglès, relata que, davant la imminència de la guerra, han decidit anar a Mariúpol, porta cap a Crimea i el que tot apunta que serà un dels objectius principals de l’exèrcit rus. Només unes hores després de l’arribada, cauen les primeres bombes. El periodista tracta de calmar, sense deixar de gravar, una dona gran alterada per la situació. “Marxe a casa, no dispararan als civils”, li diu Txernov. Una mica després, sabrem que l’habitatge de la dona ha estat atacat. Les agressions a civils seran la tònica del setge. L’eix principal del film està traçat.
20 dies en Mariúpol no és un documental de guerra a l’ús. O a l’antic ús. La càmera no segueix els soldats fins la primera línia, per engreixar els informatius amb enfrontaments armats. L’equip es queda a la rereguarda, camejant pels barris residencials, parlant amb la gent. Seguint-la als soterranis en què tracten de protegir-se de les bombes i calmar la xicalla i les persones grans. Persones vulnerables que es pregunten què han fet per merèixer això. Què han fet per convertir-se en víctimes. La pel·lícula comença a ser dura de veure. I es farà encara més difícil. “No puc traure’m de sobre la sensació que alguna cosa terrible li passà a la ciutat”, explica la veu en off del periodista, a qui acompanyen el fotògraf Eugeni Maloletka i la productora Vasilisa Sepanenko.
Els noms
Fet i fet, en la mesura que avancen els dies, l’espectador, de la mà dels civils assetjats, va prenent consciència de la realitat de la guerra, de l’horror i la destrucció. El deteriorament de Mariúpol es fa palès hora a hora: la manca d’aigua, d’electricitat, d’internet, d’aliments. De medicines. La pel·lícula alterna les imatges en la ciutat amb el que estan emetent les televisions. I amb la versió oficial russa, que negarà repetidament els evidents atacs a civils.
Però la proposta de Txernov fa un salt quan decideix visitar els hospitals. Una de les primeres imatges impactants és l’arribada d’un grup de ferits adolescents als quals han bombardejat mentre jugaven a futbol. A un dels joves les bombes li han segat les dues cames. No sobreviu. L’angoixa del pare és indescriptible. La frustració dels metges, també. Ilia era el seu nom. Tenia setze anys. És molt bèstia.
Hi Ha hagut un èxode, al principi de tot, però molta gent que no tenia lloc on anar, ni recursos, o ha preferit no abandonar les seues cases, queda exposada. La ciutat és totalment rodejada. Cauen els subministraments. Comencen els saquejos. Els soldats tracten de posar una mica d’ordre, però com algú recorda, la guerra fa més bona la bona gent, més dolenta la dolenta. En molt pocs dies, Mariúpol ha esdevingut una zona de guerra amb totes les conseqüències. Algunes, absolutament insuportables.
La fase final del film és un repte per a l’espectador. Txernov justifica la duresa de les imatges per la conscienciació de la comunitat internacional. Se’n recorda de les seues filles, les troba a faltar, però el seu ja és l’únic equip de periodistes internacionals en la zona. El món ha de saber què passa. Ha de saber de les fosses comunes, en les quals jauen els cossos de dos criatures de quatre i divuit mesos que els periodistes han gravat quan encara estaven ferits. Acaben morint. Les imatges de la reanimació estèril del bebè són esfereïdores. Fan mal. La mare del bebè s’esfondra en un túnel molt fosc. El personal sanitari plora. Com en el cas anterior, el periodista ens diu el nom de la víctima: li deien Kiril i no va arribar a fer els dos anys.
El periodista també fa repetir a la gent que entrevista els seus noms, perquè siguen pronunciats davant la càmera. Els noms són importants.
La maternitat
Estem a punt d’arribar al clímax de la pel·lícula. En algun moment, l’equip es dirigeix a una maternitat destrossada per les bombes. Veiem embarassades ferides de diferent consideració. Trauen una dona en llitera de l’edifici amb el ventre rebentat. Ens hem de preparar per al pitjor. Una metge confirma més tard que les seues ferides “eren incompatibles amb la vida”. Ha mort. I li han tret la criatura morta.
El policia que veien al principi, Vladímir és el seu nom, fa una solemne declaració a càmera: Quan el món veja les imatges, la guerra girarà com un mitjó. Esdevé el gran protector de l’equip de periodistes. Les terribles imatges acaben veient-se en les televisions de tot el món. Els capitosts de Rússia asseguren, amb un cinisme atroç, que són el fruit d’un muntatge amb actors i actrius. Res més fàcil en temps de fake news de desacreditar qualsevol cosa que veuen els nostres ulls.
Arribem als vint dies de què parla el títol. Txernov i el seu equip busquen ajuda per abandonar Mariúpol seguint un comboi humanitari. Una ciutat que encara resistirà dos mesos més absolutament dantescos, que no van ser documentats. El balanç segurament curt és que moriren en el setge més de 20.000 persones. L’equip, tanmateix, ha fet la seua feina. El periodista ens conta que se sent legitimitat per mirar als ulls de les filles quan li pregunten què va fer el seu pare per parar la guerra. El documental és impressionant. Impecable com a instrument per mostrar l’horror. Una altra cosa és si això serveix d’alguna cosa.
Una reflexió amarga
Quan els lectors d’aquesta peça visionen 20 dies en Mariúpol la guerra continuarà exactament on estava. Enquistada, condemnada a perllongar-se durant molt de temps. En part, oblidada perquè, les imatges de l’horror a Ucraïna van sent relegades per les d’un altre setge salvatge, el de la franja de Gaza. Amb les mateixes imatges d’hospitals i nens ferits i morts. De destrucció massiva. Un conflicte que polaritza molt més l’opinió pública mundial.
La pel·lícula que estrena la plataforma Filmin té el valor inestimable del document. Com ho tindran els futurs documentals que ens contaran històries semblants des de Gaza. Però no va aturar la guerra, fou estèril a l’hora de sensibilitzar a qui és capaç d’aturar la invasió, a l’opinió pública (russa) que podia forçar un canvi. Tot i que és dubtós que la pel·lícula els hi arribe de manera significativa. A nosaltres sí, però hem perdut també la sensibilitat? Estem ja vacunats contra l’horror? No ho crec. Us puc assegurar que visionar 20 dies en Mariúpol és una experiència que t’obri les carns de dalt a baix, que et fa viure l’angoixa de les víctimes civils.
Però també genera un buit insondable, la sensació suprema d’impotència. De no poder fer res. Sols mirar. Plorar, per moments. Lamentar. Refugiats en la seguretat de la nostra realitat insana, tòxica i, de moment, innòcua.
