‘El lliri blanc’, la nova aventura dels famosos personatges creats per Goscinny i Uderzo, porta a la Gàl·lia la sàtira del pensament positiu, el creixement personal i les pseudoteràpies. En aquest àlbum, el guionista Fabcaro s’incorpora a l’univers del llogaret resistent a l’imperi romà, mentre que Didier Conrad continua fent-se càrrec dels dibuixos.
Tots tenim clar que, si es fes una enquesta entre un extens segment de la població lectora d’Astèrix —i que tingués una perspectiva completa de la sèrie—, més d’un 90 % esmentarien com a aventura favorita qualsevol de les que va escriure l’enyorat René Goscinny, un dels grans guionistes de còmic de la història. És a dir, algun dels àlbums compresos entre Astèrix el gal (1961) i Astèrix a Bèlgica (1979).
Malgrat tot, cada aparició d’un nou llibre d’Astèrix és rebuda a tot Europa com un fenomen editorial; ja són unes quantes les generacions que han crescut llegint les seves històries i que —gràcies als diferents nivells de lectura amb què sempre ha jugat el personatge— mantenen el ritual de visitar periòdicament el llogaret gal i de compartir amb els seus fills un viatge que sempre compta amb algunes parades obligatòries: les baralles, l’aparició dels pirates, el banquet final…
Després de la prematura mort de Goscinny, el dibuixant Albert Uderzo es va fer càrrec personalment dels guions de la sèrie; però la biologia i la fatiga no perdonen i el 2013 —quan ja tenia 87 anys— va passar el relleu a dos autors més joves d’irreverent sentit de l’humor: Didier Conrad, conegut per la saga Los innombrables, i Jean-Yves Ferri, procedent de la revista Fluide Glacial. La recuperació de la fórmula del tàndem guionista dibuixant es va revelar encertada, i no van ser poques les veus que van considerar Astèrix i els pictes notablement superior als últims àlbums d’Uderzo en solitari.
Cinc aventures més tard acaba d’aparèixer una nova entrega, El lliri blanc (Salvat), en què —provisionalment— Fabrice Caro Fabcaro substitueix Ferri com a guionista. Nascut a Montpellier, Fabcaro és també dibuixant i novel·lista, i reconeix que el seu fitxatge per a l’univers d’Astèrix i Obèlix ha estat tant inesperat com joiós: “L’obra de Goscinny m’ha acompanyat tota la vida. Astèrix va ser una de les meves primeres lectures, juntament amb Mortadel·lo i Filemó i Zipi i Zape, perquè la meva mare era de Santa Coloma de Gramenet i cada estiu veníem aquí. Jo no tenia ni idea que Ferri es volia prendre una pausa, i quan vaig rebre un correu de l’editorial proposant-me fer el guió del proper Astèrix va ser com una explosió de focs artificials”.
Seguint la regla tàcita que alterna els viatges d’Astèrix i Obèlix viatgen amb les aventures que transcorren al seu poblet, després d’Astèrix i el griu toca que els protagonistes es quedin a casa seva. En aquest cas, El lliri blanc recupera la tradició de determinades històries —com L’endeví, La zitzània o Obèlix i companyia— en què un personatge estrany arriba al llogaret per alterar la vida dels seus habitants; la diferència és que, aparentment, el nouvingut Dosventus —metge en cap dels exèrcits del Cèsar— no arriba per sembrar la discòrdia sinó la calma, el diàleg, la serenitat i la dieta saludable. Cosa que —naturalment— topa amb els nostres herois, que basen la seva la relació en el caos i el conflicte i la seva alimentació en els senglars.
Amb freqüència, les aventures d’Astèrix han utilitzat el passat per caricaturitzar el present; pensem en La residència dels déus i la seva paròdia de l’especulació immobiliària o en Obèlix i companyia com a paràbola del capitalisme i el màrqueting. En el cas d’El lliri blanc, els dards s’adrecen a la psicologia positiva, l’autoajuda i tota aquesta mena de funestos conceptes escampats pels moderns venedors de fum. I, de fet, l’esmentat Dosventus és mostrat com un coach de creixement personal avant-la-lettre, com un predicador de les pseudoteràpies new age.
Un dels aspectes més divertits d’El lliri blanc —tot i que sospitem que serà més apreciat pels lectors adults— és, precisament, el reguitzell de lemes bonrotllistes amb què Dosventus engalipa tant a romans com a gals; uns aforismes propis d’una col·lecció de tasses Mr. Wonderful que, de tant en tant, deixen caure alguna picada d’ullet a cites extretes de fenòmens de la cultura popular com les sagues de Star Wars o Rocky.
Conreador habitual de la sàtira, Fabcaro ironitza també en l’àlbum sobre els eufemismes als quals —a parer seu— condueixen determinats excessos de la correcció política i la sensibilitat benpensant: “Som en uns temps en què és complicat fer humor, constantment has d’anar amb compte per no derrapar i ofendre algú. Ens hauríem de poder riure de tot sense que fer-ho s’interpreti com un atac”.
A diferència del que ha anat passant al llarg dels anys amb un altre icònic heroi del còmic francòfon, Spirou —que ha anat evolucionant els seus trets gràfics en funció de cada nou dibuixant, sense deixar de ser reconeixible—, en el cas d’Astèrix s’ha optat per un respecte mimètic a l’estil de dibuix d’Uderzo. El camaleònic Didier Conrad —brillant deixeble dels grans mestres de la historieta francobelga com Franquin, Morris o el mateix Uderzo— ha treballat també per a productores d’animació de Hollywood com Dreamworks i ha viscut a Los Angeles. Aquesta circumstància li ha permès tenir una perspectiva global de la recepció d’Astèrix en diferents parts del món: “A França, aquests llibres tenen una tirada de dos milions d’exemplars: són un patrimoni nacional i intergeneracional, els llegeixen fins i tot les persones que mai llegeixen res. A la resta d’Europa no s’arriba a tant, però la seva popularitat és molt gran; només hi ha dos països on Astèrix mai no ha acabat de quallar: el Japó —molt impermeable al que no sigui manga— i als Estats Units. Aquest és un país imperialista que s’identifica més amb els romans que amb els gals: com a lectors, se situen a l’altra banda de la plantofada”.
