La matinada del 27 de novembre de 1983, el destí, en el seu vessant més tràgic, va truncar una de les trajectòries artístiques més brillants que ha conegut el món de la música a Catalunya. Just quan es trobava al cim de la seva carrera, perdia la vida en un terrible accident aeri la pianista Rosa Sabater. Ara, quaranta anys després, la seva figura i el seu art continuen ben vius en el cor de tots els que la varen conèixer.
Tot just era la 1 de la matinada del diumenge 27 de novembre de 1983, quan els veïns de la localitat madrilenya de Mejorada del Campo es van despertar bruscament pel fragor dantesc d’un cel desplomant-se a sobre seu. Però no era pas el cel. Era el Jumbo 747, de la companyia colombiana Avianca, que en iniciar la maniobra d’aterratge a l’aeroport de Madrid-Barajas s’estavellà contra el terra. Van morir 181 persones, entre elles, Rosa Sabater i Parera, la pianista barcelonesa que havia enlluernat el món amb el seu art interpretatiu, ple d’elegància i naturalitat alhora que d’acurat rigor històric i tècnic.
Al moment de la seva mort, Rosa Sabater tenia només 54 anys i es trobava en plena maduresa artística. Nascuda a Barcelona el 29 d’agost de 1927, era filla del director d’orquestra Josep Sabater —al capdavant de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu durant més de quaranta anys— i de la cantant Margarida Parera, fet que la posà en contacte amb la música des del primer alè de la seva vida. A sis anys començà a rebre lliçons de piano del seu pare, però el seu excepcional talent va fer que molt aviat es convertís en deixeble de Frank Marshall i, a través seu, en hereva directa de l’escola pianística d’Enric Granados.
El 1940, amb 13 anys, oferí el seu primer recital de piano al Casal del Metge, i el 15 de novembre de 1942 debutà al Palau de la Música Catalana com a solista del Concert en re major per a piano i orquestra K. 537 de Mozart, al costat de l’Orquestra Ibèrica de Concerts, dirigida per l’alemany Hugo Balzer. L’èxit d’aquella actuació, calorosament saludada pel públic després de cada moviment, marcà l’inici de la gran trajectòria de la jove artista que, de seguida, començà a oferir actuacions arreu d’Espanya.
El 1944 es presentà a Madrid amb el mateix concert de Mozart i el desembre de 1951 feia el gran salt internacional en debutar a París, interpretant Noches en los jardines de España, de Manuel de Falla, amb l’Orchestre Lamoreux dirigida per Eduard Toldrà. Aquest concert conferí projecció exterior a la carrera de Rosa Sabater, que en els anys següents la portaria a actuar com a solista al costat de formacions com l’Orchestre de la Suisse Romande; Concertgebouw d’Amsterdam, English Chamber i Philharmonia Orchestra de Londres, Filharmònica Txeca i Simfònica de Praga, i a treballar sota la batuta de directors com Euguen Jochum, Simon Rattle, Jascha Horenstein, Ataúlfo Argenta, Rafael Frühbeck de Burgos, Odón Alonso i Antoni Ros Marbà.
Als anys seixanta va realitzar els primers enregistraments discogràfics, dedicats a Isaac Albéniz, Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge, i el 1967 començà a donar classes als cursos internacionals de música espanyola a Santiago de Compostel·la. Més endavant, aquesta tasca pedagògica, en la qual excel·lí de la mateixa manera que en la d’intèrpret, s’enriquiria amb la seva participació en els Cursos Manuel de Falla del Festival Internacional de Música de Granada i, a partir de 1973, amb la Càtedra de Virtuosisme de Staatliche Hochschule für Musik de Friburg, Alemanya.
Vital i Optimista
“Les primeres vegades que vaig sentir Rosita Sabater al piano era quasi una nena, de cabells rossos recollits en dos petits llaços, amb un vestit vaporós i un somriure que es reflectia en la seva manera d’interpretar Mozart. Després passà a Bach, Scarlatti i tot seguit, als romàntics. En pocs anys, es va convertir en una concertista d’indiscutible mèrit, dotada per a traduir la música de qualsevol època”. Amb aquestes paraules descrivia, el compositor i crític musical Xavier Montsalvatge, a una artista de lluminosa personalitat, plena de talent i desbordant d’energia, i alhora d’una gran senzillesa i humanitat.
Així és com la recorden tots els que varen tenir relació amb ella. “Era una dona que irradiava simpatia. Amb ella sempre passava quelcom d’especial; era una dona molt particular, d’una gran personalitat, molt creativa i vital. Sempre era el centre del grup. Ens feia riure a tots amb els seus acudits tan graciosos i divertits”, deia, en una entrevista, el director d’orquestra Antoni Ros Marbà.
Pocs mesos abans de la seva mort va conrear la música de cambra en format de trio amb el violinista Gonçal Comellas i el violoncel·lista Marçal Cervera. “L’afinitat musical amb Rosa era una cosa intuïtiva. Ella no era una pianista d’aquelles que s’aprenen la partitura de memòria al primer moment, però la seva intuïció musical era tan enorme i era tan impressionant la seva musicalitat, que resultava impossible no entendre’s amb ella. Fer música amb Rosa Sabater era un veritable luxe”, assenyalava aquest últim, en commemorar-se el 25è aniversari de la mort de l’artista.
Aquesta personalitat singular irradià també cap a la seva tasca pedagògica, deixant una profunda empremta en els seus alumnes, en particular en els que assistiren a la seva càtedra de virtuosisme al conservatori de Friburg. “Ella no parlava alemany ni el va voler aprendre. Però tampoc li feia falta: només necessitava el piano per comunicar-se amb els seus alumnes. I tots l’adoraven”, recordava, també, Cervera.
De retruc, el treball a Friburg va representar un important reconeixement per a la carrera de Rosa Sabater, que poques setmanes abans de la seva mort, l’11 d’octubre del 1983, va rebre la Creu de Sant Jordi. Un guardó que se li va atorgar “per la seva aportació a la cultura musical, en el doble vessant de concertista, sensible intèrpret dels nostres compositors i profunda coneixedora de la literatura universal per a piano, i de pedagoga insigne, hereva i continuadora de la millor tradició pianística catalana”.
Cop del Destí
Però tot això es va truncar de cop aquella fatídica matinada de novembre. El viatge de Rosa Sabater s’havia iniciat el dia anterior a Frankfurt i el seu destí final era Bogotà, on la pianista tenia previst oferir un recital el dia 2 de desembre, en el marc d’una trobada cultural hispanoamericana a la qual estaven convidats nombrosos intel·lectuals i artistes d’ambdues bandes de l’Atlàntic.
Segons va explicar posteriorment el mateix Marçal Cervera, que havia sopat amb ella la nit abans a la seva partida, la previsió inicial era que Rosa Sabater volés directament des de Frankfurt, però un canvi de plans de darrera hora la va fer anar via París, per enllaçar allà amb el vol de l’aerolínia colombiana. A les 23:30 hores del dissabte, el Jumbo 747 d’Avianca s’enlairà de l’aeroport Internacional Charles de Gaulle amb destinació Madrid, on havia de recollir més passatgers abans de completar la seva ruta transoceànica Caracas-Bogotà.
A la 1 i tres minuts, el capità anuncià a la torre de control que es preparava per aterrar. Després, el silenci. Només van sobreviure 11 passatgers. A la sala d’embarcament de l’aeroport de Madrid-Barajas, un centenar de persones esperaven l’arribada del vol; entre elles, un grup d’intel·lectuals espanyols que viatjaven cap a Bogotà, convidats pel govern colombià, per participar en un homenatge a la Generació del 27. En aquell grup que hauria d’haver pujat a l’avió sinistrat es trobaven el poeta Luis Rosales, l’escriptor valencià Joan Fuster i l’acadèmic Guillermo Díaz-Plaja.
Unes hores més tard, el compositor Xavier Montsalvatge va agafar el Pont Aeri a Madrid i sobrevolà el lloc de la tragèdia. Així ho explicava en la nota que es va publicar a La Vanguardia dos dies després. “No feia més d’un mes que vaig estar amb la Rosa al jurat del Premi “Frederic Chopin” de Mallorca i vaig pensar llavors, com sempre, que la Rosita era la mateixa imatge de l’amor a la vida”, va escriure el músic, encara consternat per la brutalitat d’un fet que va arribar quan l’artista havia assolit aquella “primera maduresa que facilitava per al futur immediat un panorama infinitament vast. Era ja —afegia Montsalvatge—una concertista internacional el prestigi de la qual, guanyat a pols, estava plenament consolidat. I entre els seus múltiples mèrits comptava haver-los guanyat amb la música del nostre país.”
“Mai oblidarem Rosita Sabater —concloïa Montsalvatge—. El seu art de vitalitat aclaparadora, el seu temperament, la seva alegria comunicativa, la seva amistat entranyable, tot això que el destí acaba de truncar, per a mi, per a tots, amb una duresa esglaiadora. A l’evidència immediata del drama no trobo altres paraules per expressar la meva dolorosa impressió.”
