Un dels èxits de la temporada literària, pandèmica, del 2020 fou l’assaig, dedicat a la història pretèrita dels llibres, L’Infinit dins d’un jonc de la saragossana Irene Vallejo, editat per Grup 62 i traduït al català per Núria Parés Sellarés.
Des del gresol, mediterrani, dels llibres, com bé relata l’assaig de Vallejo, la seva adquisició i acumulació era un element de coneixement, estament social i prestigi. Aquestes accions d’amassament de llibres conduïren directament, a la creació de les biblioteques. Amb la suma d’espai i temps, les coordenades ens condueixen, com en l’assaig, a la biblioteca d’Alexandria —la més cèlebre de l’antiguitat, que no vol dir ni la més antiga ni la primera.
Seguint el fil de l’assaig, i aproximant-nos cap als nostres dies, les biblioteques monàstiques d’Europa, que sorgiren gairebé al mateix temps que els monestirs on s’ubicaven, esdevindrien dignes hereves de les més pretèrites biblioteques de la humanitat.
Guerres, batalles, incendis, fenòmens naturals i meteorològics de tota mena o desamortitzacions, bullangues i revoltes han servit per destruir les biblioteques monàstiques nostrades. Ara mateix només en veiem els reflexos o espectres en miralls com a les actuals biblioteques de Montserrat o Poblet. Uns espais, i també ambients —a banda de la pèrdua cultural i intel·lectual que suposà la pèrdua de centenars de milers de volums—, que només podem intentar imaginar gràcies a gravats i estampes de finals del segle XVIII i principis del XIX.
Malgrat les desventures i vicissituds de la història, cert és que al nostre continent s’han conservat algunes grans biblioteques, reformades o aixecades al llarg dels segles XVII i XVIII, que podem agrupar en un recorregut i adjectivar-les com a barroques —per forma i fons. Començant la ruta per Suïssa, passant per Àustria i finalitzant a la República Txeca. Sales que mesclen història, bibliofília i arquitectura en un sol espai.
Del país alpí destaca l’abadia benedictina de Sankt Gallen. Un cenobi fundat l’any 612 i secularitzat el 1802. Reedificat al llarg dels segles, fou inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO el 1983 sota els criteris II i IV. La biblioteca, inclosa en la declaració, la més antiga de Suïssa, fou fundada a principis del segle VIII i, actualment, compta amb uns 160.000 volums.
L’edifici i la sala principal de la biblioteca, dissenyats per l’arquitecte austríac Peter Thumb i aixecats entre 1758 i 1767, esdevenen una de les mostres més reeixides i completes d’arquitectura barroca del segle XVIII a Suïssa. Els ulls del visitant s’enfilen pels fusos de les columnes fins al sostre, on destaquen les motllures d’estuc i les decoracions murals dedicades a Crist, la Mare de Déu, els doctors de l’Església i les funcions de la biblioteca al monestir.
Talles barroques, amplis conjunts d’arts aplicades —vitrall, mobiliari, orfebreria…—, sarcòfags egipcis, globus terraqüis, vitrines amb col·leccions numismàtiques, un nodrit fons gràfics i mostres destacades de pintura sobre tela —com una còpia anònima de la santa Cecília de la famosa escultura de Stefano Maderno— i sobre taula complementen el conjunt artístic de la biblioteca i el monestir.
Dalt d’un penya-segat a la riba del Danubi, ja en terres d’Àustria, sobresurt, sobre els verds del bosc, l’abadia de Melk. Un monestir benedictí fundat l’any 1089, reformat segons projecte de l’arquitecte Jakob Prandtauer entre 1702 i 1736, popular per donar nom a un personatge d’El nom de la rosa d’Umberto Eco i present en monedes d’euro commemoratives del país de Strauss.
La biblioteca, que va començar a formar-se al segle XII, fou dels últims elements aixecats del cenobi el 1735. Compta amb un fons de més de 100.000 referències, encara en ús per la comunitat, i la destacada pintura mural de Paul Troger a la volta de la sala principal. Altres espais secundaris, on arriben les aportacions modernes, completen el conjunt de la biblioteca monacal.
A Viena, la capital de la república, rau la Biblioteca Nacional d’Àustria, l’actual hereva de la Biblioteca Imperial dels Habsburg instal·lada al conjunt àulic del Hofburg o antic palau Imperial.
Seguint la línia d’altres monarques europeus —parents propers dels sobirans austríacs—, l’acumulació bibliòfila fou una activitat important per als membres de la família imperial des de l’edat mitjana fins al segle XVI, moment en què s’organitzà la predecessora de l’actual biblioteca.
L’actual construcció de la biblioteca nacional austríaca fou projectada per l’arquitecte i escultor Johann Bernhard Fischer von Erlach i executada pel seu fill, Joseph Emanuel Fischer von Erlach, entre 1723 i 1726 sota el regnat de l’emperador Carles VI, més conegut pels catalans com l’arxiduc Carles d’Àustria. És precisament una efígie seva la que presideix el Saló d’Estat de la biblioteca, el major i més destacat espai del complex.
Molt probablement Àustria sigui un dels països amb més i millors biblioteques patrimonials per quilòmetre quadrat del món —a les citades s’han d’afegir la de l’abadia de Rein, la d’Amont o la de Kremsmünster, entre d’altres. Tot i que Praga, la capital de la República Txeca concentra un conjunt no gens menyspreable.
Segurament, de les biblioteques més famoses, i espectaculars, d’Europa siguin les sales de Teologia i de Filosofia del monestir premonstratenc de Strahov, situat força proper al castell de Praga. Una combinació de dos espais, construïts amb un segle de diferència entre ells i decorats amb frescos de Siard Nosecký i Anton Maulbertsch respectivament, que conserven uns 200.000 volums dividits per temàtica entre les dues estances.
En el corredor que serveix per comunicar les dues sales, ja des del segle XVIII, s’instal·là un gabinet de curiositats. En uns armaris envitrinats s’exposen elements vinculats a les ciències naturals, arts aplicades, armes, documents curiosos, elements d’artesania local i restes de les diferents missions evangelitzadores de la comunitat premonstratenca del monestir a l’Orient Llunyà.
Davant del pont de Carles, a la mateixa ciutat de Praga, s’alça el complex del Clementinum, un conjunt d’edificacions religioses d’origen medieval vinculades als dominics, i més tard als jesuïtes, que esdevingué el segon nucli arquitectònic més gran de la ciutat, darrere del castell, amb una superfície aproximada d’uns 20.000 metres quadrats.
Les ampliacions i reformes del segle XVIII representaren un important revulsiu per al centre, que ja en aquell moment comptava amb una torre astronòmica, un registre meteorològic, sala d’aparells científics i diferents zones dedicades a la investigació.
El saló barroc de la biblioteca és fruit de les obres que es dugueren a terme sota la direcció de l’arquitecte Kilián Ignác Dientzenhofer l’any 1772. Les decoracions de fustes nobles i bronzes daurats conviuen amb una rica decoració mural, realitzada per Josef Hiebel, on es representa una al·legoria a les arts i les ciències.
Temps més tard, la biblioteca i el conjunt d’edificis passaren a acollir el seminari de l’arquebisbat local, algunes facultats i, actualment, la seu, segurament per poc temps, de la Biblioteca Nacional de Praga.
Potser s’ha estranyat que, al llarg de l’escrit, no hem fet menció a un document, volum o llibre en concret. No era la nostra intenció destacar un element únic sinó la sort, en alguns casos gairebé miracle, de conservar un conjunt bibliogràfic, arquitectònic i artístic —al cap i a la fi patrimonial— com les biblioteques d’aquest recorregut per l’Europa central.
