Del 19 al 22 d’octubre, el municipi de Cadaqués va acollir la XII Trobada de Pedra Seca organitzada per l’APSAT—Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional—amb la col·laboració de l’Ajuntament i d’entitats diverses. No es podria haver escollit un millor entorn com aquest «immens jardí de pedres» com definia Josep Pla al llibre «Cadaqués».
Paretaires, experts, arquitectes, geògrafs o paisatgistes procedents dels diferents territoris de cultura catalana es van reunir al bell mig de la península del Cap de Creus, allà on davallen els Pirineus i s’enfonsen a la mar. A la punta més oriental de la península i envoltats d’uns 12.000 km aproximats de parets seques i més de 1.400 barraques, clopers o d’altres elements que configuren aquest monument gegantí com un dels més grans del planeta —declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco.
Les parets de Pedra Seca: «una llarga línia contínua de saber mil·lenari»
Cadaqués, assentat sobre un immens banc de llicorella escarpada pels ancestres al llarg del temps i configurant un patrimoni de construccions precises amb lloses horitzontals i verticals, sense morter ni cap altre material de cohesió, esdevé un bé cultural que irradia un retrat viu de l’ànima del poble. La memòria oculta i impregnada a les pedres d’un passat sense el qual no es pot concebre el que és avui Cadaqués.
Quan ens endinsem pels corriols feréstecs, entre el silenci només trencat pel bramul intermitent de la tramuntana, la retina se’ns dilata de plaer. Llavors, el temps s’atura i s’estova com els rellotges dalinians. I podem sentir la presència viva d’aquells avantpassats persistents i tossuts per a cisellar una terra salvatge amb l’únic instint de sobreviure al tros d’espai i del temps que els va tocar habitar. Aquest concepte de connexió ancestral i d’harmonia amb la natura, en una mena d’alquímia sagrada, de reconnexió amb la terra, ha estat i segueix sent la font d’inspiració de molts artistes arrelats a Cadaqués. Entre ells el poeta i traficant d’idees Vicenç Altaió que va dinamitzar aquestes jornades culturals i ho defineix metafòricament com «una llarga línia contínua de saber mil·lenari».
De Corral a Corral
La trobada no es va limitar únicament a les ponències i sessions de treball. Va anar acompanyada d’un reguitzell d’activitats culturals i artístiques complementàries. En aquest sentit, en voldria destacar dues per l’estreta vinculació amb la Pedra Seca i que reflecteixen aquesta simbologia poètica dels artistes.
En primer lloc, la inauguració de la rehabilitació d’El Corral d’en Morell. Aquesta construcció bastida amb rebles de pissarra té un paper important en la narració «Pa i Raïm» de l’esmentat Josep Pla.
Però la més representativa va tenir lloc a un altre corral. El de la Gala on Salvador Dalí i la seva musa el van acabar comprant a principis dels anys cinquanta —podeu cercar, en aquest mateix portal digital, l’article de l’arquitecte Marc Arnal sobre aquest edifici.
Aquesta es va iniciar amb la lectura d’uns poemes escrits a les pedres, apilades a la sala, per part de l’artista Alícia Casadesús. De fons, la reproducció del so dels rocs que enregistrava el treball dels paretaires Firmo Ferrer i Isidre Escofet fa quinze anys i que retrunyien entre el silenci colpidor dels assistents que intentaven contenir l’emoció. «Tornaveu» pretenia ser el ressò de les parets que ens envolten. La veu de les pedres, les mans i el fer d’aquests ancestres homenatjats.
Després de la projecció del documental «Esberlada», amb la participació de paretaires cadaquesencs, l’editor Joan Sala de Comanegra va presentar una nova edició del llibre de Josep Pla «Cadaqués i la pedra seca». La historiadora d’art Maia Creus va glossar també l’univers subtil de la Pedra Seca en l’obra de Fina Miralles abans que l’arquitecte Marc Arnal donés a conèixer el projecte no realitzat de la casa de l’escultor Corberó. Una obra de Peter Harnden i Lanfranco Bombelli que pretenien dissenyar una casa imitant l’estil de la pedra sense morter. També, el cineasta Joan Vall-Karsunke i la directora de fotografia Laia Requesens mostraren per primer cop unes imatges del film en curs «Biblioteca de pedra seca». Però, sens dubte, un dels moments més commovedors va ser quan el poeta Vicenç Altaió va llegir un seguit de tres poemes anomenats «roc & rock».
Mentre alçava amb la mà una pedra, recitava: «…es contempla una llarga paret seca que jo voldria que fos la meva biblioteca. Ben arrenglerada, llibre damunt llibre, ben encaixats horitzontalment els lloms en un sistema de pes immaterial i universal. Una llarga línia continua de saber mil·lenari que ens renova permanentment».
I és que, per a Altaió, «les pedres i l’arquitectura rural són com els nostres clàssics i els hem de preservar com els mots dels nostres avantpassats». Un símil del que signifiquen aquests elements d’arquitectura popular. Els mots dels rocs.
